(Anoia) Ruta el 26/03/2017; 16 km; +200 -400; 4,5 hores. Excursió organitzada per Amics dels Camí de Sant Jaume de Sabadell amb el següent itinerari: La Panadella, Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, Hostalets, Sant Pere dels Arquells, Cervera. Participants: Uns quaranta participants. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1068, Ramon Berenguer I, sobirà català, va compilar el famós codi dels Usatges de Catalunya, que va esdevenir el primer compendi global de la legislació catalana. Van ser la base de les constitucions catalanes i van morir amb el Decret de Nova Planta dictat per Felipe V, set segles després.
Arribo a La Pandella. El punt de trobada és a l’interior de l’hostal Bayona. Originalment el camí ral passava per Montmaneu i per això hi havia els hostals. Ja el segle XIX el camí es va desviar pel coll de La Panadella i aquesta va ser la raó per la qual els hostals i altres serveis pels viatjants van passar al coll mateix. Amb la proliferació del vehicle privat, la Panadella es va convertir en el lloc habitual d’aturada entre Barcelona i Lleida.
Mentre uns fan un cafè es comencen a fer les inscripcions. Aquest indret, va veure davallar la seva importància quan es va construir, una mica separada, l’autovia A-2. És un fet natural que ha esdevingut amb el pas dels anys: amb el carro, la gent s’havia d’aturar a dormir i es van crear els hostals de pas. Amb el cotxe es van multiplicar els serveis de restauració i va baixar una mica la feina de pernoctació. Amb l’autovia, les distàncies s’han escurçat, ja no cal dormir pel camí i s’hi atura menys gent que abans.
Toca posar-se en marxa i cal escoltar les primeres instruccions.
Al costat mateix veig la primera sageta groga. Aquesta ruta les trobarem sovint. Avui, tècnicament, fem la Tercera Etapa d’un dels camins de Sant Jaume de Galícia (Camí de Santiago) que passen per Catalunya. Però la realitat és que n’hi ha molts que, sovint, acaben confluint a la frontera amb Aragó.
L’any 813, Teodomir, bisbe d’Íria Flavia, diu que ha trobat un sepulcre amb el cos de Sant Jaume; tot seguit comença a aixecar una capella en aquell lloc. La noticia s’estén per Europa i aviat comencen les peregrinacions que, per part de França i pel nord de la península, van formant el camí de Sant Jaume. El segle XII ja hi ha molt de fervor, que no es va extingint fins el segle XVIII i torna a créixer a mitjans del segle passat. A Catalunya, consta una primera peregrinació l’any 955, quant l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, va anar a Compostel·la.
Ahir va nevar molt i algunes carreteres van quedar tallades. Avui fa molt bon dia, però encara queda neu pels camins.
Serà una bona nevada per la terra. A l’esquerra ens queda el bosc del Riquer, ben blanc.
És agradable el contrast entre el blanc, el verd i el color fosc de la terra i del camí.
A mida que baixem, la neu ja s’ha fos. Estem a la vista de Pallerols. Dels torrents propers a les serres orientals a Pallerols, és on es considera que neix els riu d’Ondara. El diccionari Alcover-Moll planteja l’origen etimològic, del nom Ondara, del basc “ondar” amb el significat d’arena de riu. La nit del 22 al 23 de setembre de 1874, un fort aiguat va provocar una rovinada que es va emportar el molí i va causar moltes destrosses.
A Pallerols hem caminat 5 quilòmetres. Hi ha l’església dedicada a Sant Jaume. En un lateral unes petxines típiques del pelegrinatge a Santiago de Compostel·la es fan fotografiar.
Al darrera hi ha un mapa de Catalunya amb els diversos camins de Sant Jaume de Galícia que hi ha a la nostra terra. Va estar instal·lat pels Amics del Camí de Sant Jaume de Terrassa.
A Pallerols és on es calcula que hi havia el castell d’Ondara, que l’any 1252 va ser venut al rei Jaume I per part de Guillem de Cervera. Val a dir que aquesta ruta ha començat a La Panadella i per tant a la comarca de l’Anoia. Però passat el coll i un cop hem baixat cap al costat del riu d’Ondara, ja hem entrat a la comarca de la Segarra. Per tant és una ruta intercomarcal.
Portal i campanar de l’església. Sant Jaume de Pallerols havia estat de forma rectangular, d’una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una sola vessant. Amb el temps es va ampliar fins arribar als nostres temps. L’espadanya és de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats.
Interior del temple, on ja hi ha unes persones assegudes que estan esperant començar la missa. Veient el sostre podem observar com ja no és de volta de canó, sinó que presenta un alt arc apuntat.
L’apòstol, amb l’equipament de pelegrí, presideix la banda de l’homilia. Com a curiositat direm que consta documentat que l’any 1279, aquesta església figurava entre les que oferien la seva contribució a la dècima papal pel sosteniment de les croades.
La talla de Sant Jaume s’ha datat, pel treball en el rostre i en la vestimenta, dins del segle XVIII.
Una font amb una creu occitana alegra la plaça enjardinada del davant de l’església. Hi ha elements dispersos amb funcions decoratives. Probablement la creu occitana de la font prové d’una funció anterior: una estela funerària.
La Creu d’Occitània, originalment va ser l’ensenya dels comtes de Tolosa, un comtat que va existir des del segle VIII fins el XIII, època en que els papes Gregori IX i Innocenci III van decidir engegar una croada a foc i sang contra els càtars que aviat, pels interessos dels nobles francs, va derivar cap a la conquesta de tota l’Occitània, terra que era la més culta de l’època alt medieval. Era també l’època que el sobirà català, el rei Pere, era l’avalador de tot el Llenguadoc. Això li va comportar anar a defensar-los i va morir en la batalla de Muret.
Sortim de Pallerols i a les darreres cases es pot observar aquest gran pal amb la bandera espanyola. La bandera espanyola té el seu origen en el pavelló naval de l’any 1785, però no suposava una representació de caràcter nacional. Durant la Guerra de la Independència (pels espanyols) o Guerra dels Francès (pels catalans) (1808 a 1814) van proliferar multitud de banderes, precisament per l’absència d’una bandera pròpiament “espanyola”. És al final de la última Guerra Carlista, el 1840, que es va decretar (13 d’octubre de 1843) que la bandera vermella i groga substituïa totes les altres, passant a ser l’únic símbol de la monarquia espanyola (tal com deia el decret).
Pel que fa a la bandera catalana, quatre barres vermelles sobre en fons groc, cal recordar que el seu origen s’endinsa al segle XI, ja que consta en registres històrics com a segell de Ramon Berenguer I “El Vell”.
Seguim un tram de carretera local sense trànsit. Al fons unes muntanyes molt nevades que em fa l’efecte que són les del Montsec, tot i que la neu que avui presenten em vol confondre.
Poca estona després (uns 15 minuts) passem pel costat de la parròquia actual del poble de Sant Antolí i Vilanova. Però l’església autèntica, la romànica del segle XI, està situada dalt del turonet, però el camí no hi passa pel costat. Abans de sortir de Sant Antolí, anirem a esmorzar al bar i societat recreativa L’Amistat que, a més, promou activitats culturals i festives.
Un cop hem deixat a l’esquena Sant Antolí, segueixen diverses cases a banda i banda del que es coneix com Els Hostalets. Aquí, al davant de la casa d’en Sisco, el pelegrí d’anys de caminar fins a la tomba de l’apòstol, a Galícia, ens posa el segell que s’ha fet ja fa temps.
Al principi parlàvem de Ramon Berenguer I, fent referència al seu escut que coincideix amb la senyera catalana actual i per tant una de les més antigues d’Europa. Cal afegir que aquell inici de segle (sobre el 1050) a la península hi havia altres nacions: Aragó, que tenia com a rei Ramiro I (Aragó era independent des del 1035); Navarra, que comptava amb Garcia III com a sobirà (la nació navarresa endinsa el seu naixement a l’any 850); Lleó, feia poc havia vist morir el seu rei Bermudo III (existia com a nació independent des de l’any 910); Castella, tenia com a rei el 1050 a Fernando I El Magno (Castella es va formar com a comtat el 930). Per cert, Catalunya compta la seva existència des de l‘any 874, amb Guifré el Pilós.
Als 10 quilòmetres de trajecte arribem a Sant Pere dels Arquells. La història d’aquest poble cal cercar-la dins del segle XI. Ja el 1103 hi consta una comunitat dins del petit priorat que s’havia format. La denominació d’Arquells segur que fa referència a una antiga construcció. L’església ha quedat per sobre del poble que, amb les seves cases, ha quedat format més avall.
Quan ja estem a fora del poble es pot veure, al patí d’una casa, una sorprenent mostra d’avions militars. Aquests avions són propietat d’un curiós personatge poc conegut al poble i que mai no explica d’on ha pogut transportar aquestes màquines. Es tracta de tres avions autèntics soviètics. Són Mikoyan-Gurevich; un de cada sèrie: MIG-15, MIG-21 i MIG-23, que encara mantenen els colors de les forces aèries russa, txecoslovaca i hongaresa. Amb tot, estar a l’exterior els va deteriorant.
A la sortida ens trobem una dificultat per decidir. Hi ha una cruïlla: una sageta de cara, una altra a la dreta i una tercera a l’esquerra. Sembla que la de cara puja al Serrat de Montpaó; la de la dreta va a la carretera i és útil pels ciclistes; i la de l’esquerra és la que prendrem.
Per la dreta anem primer al Corral del Monjo on connectem amb el GR-171, que prové de Rubinat. Estem al turó de Montpaó, on una torre molt nova, a la dreta, recorda l’antiga existència del castell. A l’esquerra queden les ruïnes de l’antiga capella i d’altres edificacions que hi devia haver. Actualment, em diuen, que és propietat d’una associació de caçadors. Damunt de la teulada del que devia haver estat el campanar de l’ermita, en canvi d’haver-hi una creu, em sembla fitar-hi la silueta, en ferro, d’un home amb una escopeta. Inevitablement, sorprèn el gust especial de posar una imatge com aquesta a dalt d’un antic campanar...
Al pujar pels turons ja veiem Cervera al nostre davant. És la capital de la Segarra. Un dels moments històrics més rellevants es va produir quan Catalunya va perdre la guerra davant de Felipe V i aquest va dictar el Decret de Nova Planta pel qual liquidava totes les institucions i constitucions catalanes. Fins i tot va clausurar i tancar les dues universitats existents a Barcelona i a Lleida. A canvi en va fer construir una altra a Cervera, la qual va estar en actiu fins el 1842.
Entrem a la vila després de travessar el riu d’Ondara i deixem a la dreta uns antics safareigs i les restes, en molt mal estat, del que havia estat el convent de Sant Francesc d’Assis.
Deixem la plaça de les Corts Catalanes i pugem amunt per una llarga escala que ens menarà al carrer Major. Just al davant hi ha el carrer del Sabater, on hi ha la Casa de Colònies Sagrada Família que fa d’alberg pels pelegrins. L’alberg es atès per les religioses de la Sagrada Família.
Seguidament passem pel costat del carreró de Les Bruixes on, segons la llegenda, s’hi aplegaven les bruixes de la vila per posar en comú els seus coneixements i els seus encanteris.
Des d’aquí anem a trobar l’autocar que ens ha de tornar a La Panadella.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16943130