(Bages) Ruta el 21/02/2015; 14 km; +350 -180; 4 hores. Excursió organitzada per Carlos Baijet (del Camí Montserrat a Núria) amb el següent itinerari: Castellgalí, Mare de Déu de la Salut o de Viladordis, Viladordis, Sant Benet de Bages. Participants: 30 participants. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 8 de gener de 1918 el president nord americà Woodrow Wilson va fer públics els famosos “Catorze Punts” que van desenvolupar la Societat de Nacions (actualment ONU). Un dels punts era el dret d’autodeterminació dels pobles.
Hem començat a caminar des de l’extrem nord oriental de Castellgalí. Aquesta és la segona etapa del Camí de Montserrat a Núria dissenyat ja fa 15 anys per Carlos Baijet. Estem a 1,5 km de la confluència dels rius Cardener i Llobregat, encara que des d’aquí no ho veiem. Castellgalí s’ha escampat molt, amb diversos polígons industrials a llevant i urbanitzacions al sud. Prop de la part antiga hi havia el castell, del qual queden algunes runes, que controlava el pas pel Cardener. D’aquest castell hi ha informació documentada des de l’any 867 en que es menciona concretament el “castelo de Galindo”. Probablement el nom deriva d’algun nou vingut de les terres de Polònia, on hi havia un territori amb aquest nom. Aquells es van estendre per Rússia i cap a la península Ibèrica. Per tant “galí” prové d’un patronímic derivat d’un toponímic.
Per un pont passem per sobre la carretera. Unes rajoles amb la petxina ens indiquen que aquest també és part del Camí de Sant Jaume de Galícia. Si tornem a Castellgalí un altre dia, serà convenient visitar el seu museu que, des del 1991, ocupa la Casa Amigant i presenta na interessant col·lecció d’un miler de peces d’arqueologia, així com també estris rurals, de ceràmica i altres aspectes de la vida i la història local.
Passem el Cardener anat cap a ponent i després ens dirigim ja cap a nord per passar per sobre de la via del tren de Barcelona a Manresa i Lleida, que aquí segueix el Cardener: Una mica més enllà, a l’est, per l’altra banda del Llobregat (la seva esquerra), hi passa la via de Barcelona a Manresa que, per cert, passa a tocar un dels dos grans meandres del gran riu, on s’hi va instal·lar la Companyia de Carbons Elèctrics. L’indret es coneix avui com el barri de Boades (de Castellgalí). La fàbrica, amb les seves sis xemeneies de gran alçada, feia anar sis forns. Va ser fundada el 1898 per Climent Asols i va ser la primera companyia de l’Estat que produïa elèctrodes de carbó per l’enllumenat públic d’electricitat. Va ser una empresa pionera i única a Catalunya i a tota la península i exportava a ciutats com París, Berlín, Nova York o Sidney, entre d’altres. A la foto, en Carles Baijet ens va donant les explicacions.
Passem pel costat de Can Font dels Cirerencs. Per aquí i venint de la Torre del Breny, més al sud, passava un camí romà, d’origen ibèric o anterior, unia el Bages i anava probablement cap a Sant Llorenç del Munt, pel coll de Daví i després cap el Barcelonès. Els estudiosos el consideren l’origen del camí reial posterior. El camí sembla que passava ben a prop de Can Font dels Cirerencs. Jordi Piñero i Ramon Serra creuen que Can Font devia tenir el seu origen en una vil·la romana. El territori, forma un espai, entre els dos rius, perfectament adaptat per a l’explotació agrícola. De fet, en època medieval, ja formava la quadra de Cirerencs que comptava amb el mas de Can Font i dos molins. Dos molins propers indicaven molt gra per moldre i per tant una bona extensió de terra per produir-lo. Hi ha un article molt interessant, dels autors esmentats, a www.raco.cat
Anem trobant algun senyal (blanc, blau i blanc) indicador del Camí de la Llum. Aquets camí cada any es fa entre Montserrat i Manresa per tal de commemorar el raig de sol que va il·luminar el bisbe des de la Canal de la Llum de Montserrat i que, diuen, va propiciar que s’avingués a cedir els terrenys per construir la sèquia que havia de portar aigua a la gran ciutat i així alleugerir les condicions de vida de la gent. Tot i que també es diu, en veu baixa, que el que va passar és que aquell alt sacerdot va rebre els diners que exigia i es va excusar amb el tema del raig del sol. En qualsevol cas, és tracta d’una interessant caminada que comença al monestir de Montserrat encenent un fanal amb la llàntia eterna del cambril de la marededéu bruna. Es fa a primers d’any i recordo que l’any que hi vaig participar feia un fred molt intens.
Seguim anat cap a nord per pistes. El vent que bufa cap el sud ens porta, però, l’aroma dels abocadors de residus de Manresa que, ara, ens fan la caminada una mica menys bucòlica.
Arribem al santuari de La Salut, o de la mare de Déu de Viladordis. Hi ha una vintena de santuaris dedicar o lligats a La Salut als Països Catalans. Es tracta d’una advocació mariana generalment vinculada amb l’existència d’una font de la qual raja aigua que es considera miraculosa per alguna raó. Aquesta fe es va estendre a partir del segle XV, probablement com a conseqüència de la por que van provocar les epidèmies de la pesta. Al voltant de l’indret de Viladordis s’hi ha trobat vestigis del neolític. A més la referència a la vila d’Ordis està documentada des del segle X. L’església és parroquial i romànica, amb alguns vestigis preromànics. Els registres històrics expliquen que va ser destruïda el 999 per les forces d’Al-Mansur i reconstruïda posteriorment.
Dins de l’església hi ha una pedra treballada on diuen que s’hi agenollava sant Ignasi de Loiola que, es veu, tenia per costum anar-hi a passar nits senceres pregant. El sant va ser el fundador, el 1540, de la Compayia de Jesús. L’objectiu era el de contrarestar l’avanç de la reforma protestant i el nom de Companyia ja explica que les seves característiques eren la disciplina i l’obediència, quasi de tipus militar. De fet, Ignacio de Loyola era militar abans de fer-se sacerdot, però és clar que la seva creació tenia el component autoritari corresponent. Va ser l’orde que més influència va tenir al concili de Trento i després va nodrir de cases de la Companyia en les terres americanes conquerides pels espanyols, on la seva finalitat era “convertir” els pobres indis originaris, mentre el nou sistema de poder implantat s’enduia l’or i la plata cap a Espanya i ells eren esclavitzats.
Fa dues hores (potser una mica més) que caminem (9,3 km) i arribem al costat mateix del Llobregat, on es coneix com Els Tres Salts. El llit del riu, de roca irregular i amb molt forats, permet caminar i entretenir-se amb les formes esculpides.
A l’altra banda, veiem la Casa de les Tines. Es poden veure les construccions per al vi de les vinyes que hi havia per aquest indret, abans de la fil·loxera. En Carlos Baijet explica una curiositat: el propietari del terrenys tenia sis veïns i els hi va proposar que els hi deixava construir la seva pròpia tina si a canvi n’hi construïen una per ell. Per aquesta raó hi ha set tines. Si es vol una mica més d’informació es pot anar al vincle: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/bages/44-rocafort-de-bages-tines-de-la-vall-del-flequer on es descriu una excursió a les tines de la Vall del Flequer.
Ara ja coincidim en un tram del canal de la Mina. Trobo explicat el tema d’aquest canal a la web dels Folloneros, on en Josep Monsonet ho explica prou bé i diu que aquest canal condueix l’aigua del Llobregat, que recull a la resclosa de la Caseta de la Mina, fins a una central elèctrica ubicada al veí terme del Pont de Vilomara. En el seu recorregut cap a la central de les Marcetes travessa, mitjançant mines, dues vegades la muntanya.
Arribem a la Resclosa i segueix amb en Josep Monsonet, que explica que a principis del segle XX, els industrials manresans, Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila construeixen la resclosa, la caseta del comandament i el canal per portar l'aigua al salt de les Marcetes. La Caseta que acull les instal·lacions, és un edifici de planta rectangular edificat aprofitant el pendent del marge del riu. Consta de planta baixa i pis, amb la teulada a quatre aigües. L'edifici és de maó i està arrebossat i pintat de color terrós, amb les finestres i les cantonades d'obra vista. A la façana principal s'obren dues grans portes, ressaltades amb maó, i rematades a la part superior per un arc molt rebaixat. A tocar del cantó sud de la casa es troba la resclosa de la central elèctrica del Pont de Vilomara. És de grans dimensions i s'encarrega de desviar l'aigua del riu cap el Canal de la Mina que discorre paral·lel al marge dret del Llobregat.
I finalment, arribem a Sant Benet de Bages, en aquest dia fosc. Aquí s’acaba aquest etapa, però encara ens quedem, amb l’Ana, visitant el monestir. Actualment molt restaurat, però és agradable veure la feina de recuperació de la història. El monestir es va aixecar sobre una antiga església d’inicis del romànic. Això passava el 950. Els monjos que es van fer càrrec d’aquell petit monestir, que més endavant es faria més extens, eren benedictins i per tant seguien les normes de Sant Benet de Núrsia, el que vol dir que va ser el primer monestir benedictí de la península. L’hàbit dels benedictins és negre i la seva norma és “ora et labora”
Dins del monestir, donat que el contingut ja fa anys que va desaparèixer, a partir de les desamortitzacions, han fet diverses instal·lacions d’audiovisuals que són força interessants, fins i tot pels casos que la gent hi va amb nens.
El segle XVI, època en que el monestir va patir molts problemes econòmics, el de Monserrat se’n va fer càrrec i el de sant Benet es va convertir en una escola d’arts de Montserrat i també en residència dels monjos que s’havien fet vells. Amb els segles, a la península anaven manant els monarques. Primer uns van obtenir molts recursos d’Amèrica. Després es va expulsar els sarraïns i part de les seves propietats van anar a parar a la noblesa i al rei, després li va tocar a rebre als jueus i més endavant als gitanos. De fet la història d’Espanya és pot seguir pels moments d’espoli de les minories. A principis del segle XVII, un cop acabada la Guerra de Successió, va ser Catalunya que va veure com les propietats dels nobles i burgesos que havien defensat les constitucions catalanes, van ser expropiades pel monarca de torn: en aquest cas Felipe V. El segle següent, el XIX, va ser el moment en que calia també obtenir recursos per les arques del rei i, dit i fet, es van expropiar els convents i monestirs, molts dels quals es van vendre com a material de construcció.
L’any 2000 totes les dependències, en molt mal estat, van ser adquirides per Caixa de Manresa. L’entitat va portar a terme la total restauració de l’edifici monàstic i a més s’hi ha afegit, als seus voltants, un complex lúdic i cultural que porta per nom Món Sant Benet, que permet, a través d’activitats alternatives, mantenir pel futur el patrimoni (http://monstbenet.com/ca).
Nosaltres, passem per altres dependència i finalment sortim a l’exterior. L’excursió d’avui s’ha acabat amb una visita molt interessant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8921447
Podeu accedir a la web on hi ha tota la informació del Camí sencer des de Montserrat a Núria: http://caminuria.blogspot.com.es/