(Bages) Ruta el mes d’abril de 2015; 15 km; +51 -17; 4 hores.   Excursió organitzada per la Colla del Dimarts i pensada per Josep Sauret, la Montse i el Fede, amb el següent itinerari: La Botjosa de Sallent, mas de les Coves, santa Magdalena de Bell-lloc, amfiteatre La Sala, sant Ponç, santa Anna de Claret, sant Iscle i santa Victòria.   Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.

 mapa mperfil 

FA ANYS: L’advocació de Sant Iscle i Santa Victòria prové del segle X. El 970 es considera que hi va haver el primer comte castellà (García Fernández) i el va succeir el seu fill Sancho García. A Catalunya es considerava sobirà a Ramon Borrell III (el comtat havia començat feia un segle); a Lleó, Bermudo II; i a Navarra, García Sánchez II.

P1020129 Inici 

Comencem a caminar tot el grup a partir del barri de la Botjosa de Sallent. Al punt on comencem hi havia hagut una antiga masia del nom que ara té el barri. Estem al sud de Sallent, a les terrasses fluvials que drenen sobre el Llobregat. Des del moment que va començar l’explotació de les mines de potassa de Sallent, es va començar a urbanitzar amb les primeres cases pels obrers. Això va ser el 1932. La urbanització va ser semblant a les colònies tèxtils de riu amunt. Totes les cases d’una sola planta i totes iguals en una estructura de petit poblet autosuficient ja que també disposava d’església (dedicada a Santa Bàrbara, per allò de la dinamita) escola i economat. Al darrera es pot veure el turó nou que s’ha anat formant pels residus de l’explotació, formats per terres salines.

P1020131 Primer contacte amb la squia

Només ens cal caminar uns 500 metres per arribar fins al canal de la sèquia de Manresa. La Sèquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants de l’edat mitjana realitzades al Bages. Encara que diuen que es va fer amb una magnífica visió de futur, la realitat és que va ser conseqüència del “present” en aquella època. El Bages va patir uns anys de forta sequera i per això es va decidir a dissenyar el projecte, que es va encarregar al barceloní Guillem Catà i es va començar a construir el 1339, amb el permís concedit pel rei català Pere III, dit el Cerimoniós. En aquells anys el rei Pere era el sobirà de la Corona d’Aragó que, com sabem, era una confederació formada pel Principat de Catalunya i els regnes de Valencia, Aragó, Mallorca i Sicília.

P1020133 Seguint el curs 

Anem seguint el seu curs, en aquest dia que ha començat emboirat. Al costat de la Sèquia hi ha un caminet molt evident i senyalitzat, encara que de fet és el mateix camí de manteniment del canal. Per tant no té pèrdua, tot i que algun polígon industrial ha modificat una mica el traçat.

P1020136 Pont 

Passem per un pontet el torrent del Mas de les Coves. El mas és una mica més endavant i el canal precisament s’endinsa per sota de la masia, per una mina d’uns 155 metres. El camí s’enfila fent ziga-zaga. Aquesta masia consta documentada el 1400. Cal recordar que els masos eren autosuficients i això ho aconseguien diversificant els conreus i la cria de bestiar. Lògicament, en l’actualitat els conreus s’han unificat i per força el paisatge ha canviat molt.

P1020144 La boira continua 

La boira continua, però el camí és magnífic. Passat el mas hem baixat per reprendre el sender al costat de la Sèquia. De tant en tant, alguna cabana de pedra seca, de les conegudes com “cabanes de vinya”, ens informen que per aquí s’hi conreaven vinyes per producció de vi i d’aiguardent, activitat que va decaure de cop amb la plaga de la fil·loxera. Actualment, tots els camps presenten el verd dels cereals.

P1020147 Sta Magdalena de Bonlloc

Un curt revolt de la Sèquia, ens mostra al davant dels prats de Santa Magdalena de Bell-lloc. Al mig dels prats hi ha la bonica ermita d’estil romànic, encara que va ser construïda a finals del segle XVI, al lloc on hi havia una autèntica d’origen romànic que s’havia esfondrat. La seva posició solitària ofereix una fotogènica estampa.

P1020150 Gran Mas Martorell 

Una mica més amunt hi ha el mas Can Martorell. Una masia molt gran que comprèn una bona extensió de territori i de la qual sembla que hi ha indicis documentals del segle XIV. Actualment és una casa de colònies . L’ermita de Bell-lloc és d’aquest mas i va ser l’any 1345 quan representants del bisbat de Vic i de la ciutat de Manresa s’hi van reunir per resoldre el conflicte que havia sorgit a causa de l’obra de la Sèquia.

P1020153 Roure Gros 

Passem pel costat del Roure Gros de la Sèquia. Ja hem caminat uns 3 km. Es tracta d’un roure de grans dimensions que es troba ajagut, com si volgués adormir-se a sobre de la Sèquia. Estem just a la cruïlla del canal amb la pista que va al Mas Martorell. La soca del roure té més de dos metres de diàmetre i uns 16 metres d’alçada. De les tres branques principals, dues estan mortes per la caiguda d’un llamp, però l’altra encara és viva. Es pot calcular que és tracta d’un exemplar d’uns 300 anys de vida i està classificat com a Arbre d’Interès Local per l’Ajuntament de Sallent.

P1020156 Surt el sol 

Seguim i comença a sortir el sol. Els ulls es dirigeixen cap els elements de construcció, sobre el canal, que sovintegen. Actualment resten 31 aqüeductes, 71 pontarrons i dues mines. Els pontets són curiosos ja que estan pensats per a cada cas en concret i uns són d’arc de mig punt i altres d’estructura plana. També anem trobant algunes casetes on s’hi van encabir els mecanismes per accionar les comportes.

 

P1020157 Amfiteatre de la Sala

Arribem aviat (a uns 600 del gran roure que hem vist) a l’Amfiteatre de La Sala. Aquí hi havia una bassa que es va dessecar i al seu lloc s’hi va fer aquest amfiteatre com espai d’aprenentatge mediambiental dissenyat per l’arquitecte portuguès Álvaro Siza.

Respecte del conflicte amb el bisbe que abans he esmentat, s’ha de dir que part del canal havia de passar per terres del bisbe de Vic i aquest es va oposar que hi passés. Tot i amb això les obres no es van aturar, així que el bisbe va excomunicar tots els manresans, però aquestos ni així es van aturar. Després d’anys de problemes per manca d’aigua no estaven pas disposats a quedar-se sense la que havia d’arribar per la Sèquia. Per tant el conflicte era viu i potent.

P1020160 Ermita de Sant Pon 

Havent recuperat forces, seguim i veiem ja al davant l’ermita de Sant Ponç. Destaca la casa pairal del Coll de Sant Ponç, al costat del camí ral de Santpedor a Artés i al costat l’ermita romànica, datada del segle XII. La gran casa que es veu (actualment restaurant) va ser propietat d’Alfons Sala i Argemí, qui va rebre el títol de comte d’Egara del rei Alfons XIII (conegut com “el cametes”) i va ser l’habitatge on hi dormia habitualment el rei quan anava de pas per aquestes terres.

Seguint amb el tema abans iniciat del conflicte amb el bisbe ara direm que, segons la llegenda, el 21 de febrer de 1345 un raig de llum procedent de Montserrat (concretament de la Canal de Llum) va entrar a l’església del Carme de Manresa i el bisbe va interpretar aquest fet com un senyal diví per aixecar l’excomunicació del poble i autoritzar el pas del canal per les seves terres. Probablement, pensen alguns, això va ser l’excusa oficial, però el que havia passat en realitat va ser que durant les converses a l’ermita de Bell-lloc es va acordar un pagament sucós al bisbe que ja devia reclamar des de feia temps i per això aquest va acabar autoritzant-ho tot i es va inventar el tema del raig de llum.

P1020161 Muntanya de restes de Sallent 

A la nostra esquerra podem veure l’espectacular muntanya de residus salins de les mines de Sallent. La muntanya blanca és coneguda com Runam Vell o Cogulló de Sallent i compta amb quatre milions de tones de restes salines i ocupa unes 14 hectàrees de terreny. Aquesta acumulació i els efectes de les pluges perjudiquen el ciment de les cases i oxiden els metalls. El que espanta una mica es pensar que tot això ha sortit de sota terra i cal esperar que a mida que les galeries quedin en desús és probable que els puntals de fusta es podreixin, vagin caient i les galeries s’ensorrin; el mateix cal esperar que passi amb les cases i terreny que hi hagi per sobre.

P1020162 Seguim

Seguim endavant per passar pel polígon industrial de Santa Anna. De la muntanya de residus de sal anem comentant que és l’abocador més gran de Catalunya i es pot veure des de quilòmetres de distància. Impressiona per les seves dimensions i pels problemes que comporta. La sèquia pren l’aigua del Llobregat a l’altura de Balsareny i per tant arriba en molt bona qualitat. Però algunes poblacions del Bages s’han vist obligades a prescindir del recursos de l’aigua degut a la seva salinització i obtenen l’aigua també de la sèquia de Manresa. Però les comarques del Barcelonès, amb la meitat de la població de Catalunya, han de barrejar l’aigua del Llobregat amb la del Ter però tot i amb això encara arriba amb gust salat.

P1020163 Sta Maria i Sta Anna de Claret

Els campanar de Santa Anna i de Santa Maria, els tenim més enllà a la dreta. Estem al veïnat de Claret. Aquí es va aixecar la primitiva església romànica (segle XI) de Santa Maria, d’una sola nau i amb un campanar de base quadrada, amb aspecte de torre de defensa, del segle XII. Aquesta ermita va prendre la rellevància que tenia l’antiga parròquia de Sant Fruitós de Bages, població situada al sud que s’havia originat a partir de la sagrera. De fet Santa Maria de Claret va ser parròquia fins el segle XIX. Més endavant, el 1762, es va construir al costat la de Santa Anna d’estil barroc. Santa Anna de Claret disposa d’una talla romànica del XIII i va ser proclamada patrona de Santpedor. Es veu que aquesta marededéu és tan poderosa que va aconseguir que tot i la pesta del segles anteriors, ningú no va morir al poble. Posteriorment si li atribueix (es veu que el mossèn aprofitava qualsevol oportunitat) que tampoc es van produir atacs a la vila durant la Guerra d’Independència (d’inicis del XVIII i que pels castellans és la Guerra de Successió) o durant la Guerra del Francès. Potser es pot explicar que a l’edat mitjana hi havia la creença que la pesta negra la portaven els gats i per aquesta raó els van començar a matar, la qual cosa va ser encara pitjor ja que amb menys gats hi havia més rates que feien augmentar el nombre d’afectats per la malaltia.

P1020168 Cal Sequiaire 

Entre molts revolts de la sèquia passem pel costat de la casa del Sequiaire. Ja hem caminat 9 km. Aquesta és una de les cases on hi vivien els sequiaires, és a dir les persones encarregades de mantenir en perfecte estat la sèquia. Al canal hi creixen plantes i arbres, hi cauen animals i pedres i sovint hi baixa fang, per tant calia cada dia anar pujant i baixant pel seu traçat per tal de fer el manteniment que calia. Un altre sequiaire estava a prop de Sallent. Actualment dos cops a l’any cal buidar la sèquia per trams i treure el fang del fons.

 

P1020173 Horts 

Els horts són ufanosos i els pagesos els tracten amb molta cura. El canal disposa de 26 quilòmetres de longitud, amb una diferència de només 10,63 metres de nivell, el que vol dir 40 centímetres per cada quilòmetre. Van trigar 44 anys en construir-lo i van haver-hi alguns conflictes amb el bisbat, de la qual cosa hem parlat abans. El seu inici és a Balsareny i arriba al final a Manresa, després de passar pels termes de Sallent, Sant Fruitós i Santpedor. Al final acaba en una gran bassa, al Parc de l’Agulla, construïda el 1974, amb una capacitat de 200.000 m3 i a la qual avui no hi arribarem, ja que ens quedarem una mica abans.

P1020176 Montserrat 

Les vistes de Montserrat es van aclarint. A l’altra banda, a tocar del Riu d’Or que ve per la nostra dreta, hi la coneguda com Mas de Cal Riereta, famosa pels fets del 1595. Els controladors de la Sèquia van voler empresonar en Prat de la Riera perquè regava els seus camps amb l’aigua de la sèquia, però en Prat i altre gent de Santpedor s’hi van afrontar i van segrestar el notari de Manresa, Andreu Sala. Llavors els manresans van tornar-hi armats i van posar setge a la casa. En Prat de la Riera va aconseguir ajut, en la seva defensa, dels bandolers Morenet de Trulls, Arola de Calders, Sardanet i altres i tot allò va acabar amb morts i ferits, segons he pogut llegir de la crònica de Josep Monsonet d’Els Folloneros.

P1020177 Sant Iscle 

Ja veiem Sant Iscle. Les advocacions als sants algun cop ens permeten entendre la evolució humana del territori. Per exemple, cal saber que els sants Iscle i Victòria eren originaris de Còrdova i eren germans que hi vivien quan encara allò no era Andalusia. La tradició diu que van ser martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. Sant Iscle (que en castellà és Acisclo) va ser degollat prop del riu Guadalquivir i Victòria va ser morta a l’amfiteatre romà de la ciutat amb unes sagetes, tal com molt bé explica Joan Arimany.

P1020182 Sant Iscle 

Un llarg revolt planeja fins que hi arribem. Aquí tenim l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica del segle X-XI. Aquesta devoció catalana als germans cordovesos es veu que prové d’època visigòtica i és a la Catalunya Vella on perduren les advocacions: Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda (1051), Sant Acisle de Trullars (876)... i tot probablement com a conseqüència de les expedicions. Quines expedicions?

A finals del segle X, en ple esplendor del Califat de Còrdova, es van produir conflictes interns. Entre aquests conflictes els comtes de Barcelona (Ramon Borrell) i d’Urgell (Ermengol), van anar amb 10000 homes a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman al-Mustain, el qual també tenia una aliança amb Sancho Garcia, comte de Castella. Acabat el conflicte, en que Sulayman va fugir, Muhammad II va morir i va ser succeït per Wadih, l’expedició va saquejar la capital del Califat i després va tornar a Catalunya.

Sancho Garcia, el comte castellà (Castella encara no se la identificava com a regne) va rebre de Wadih diversos territoris per evitar que el comte tornés a refer la seva aliança amb Sulayman (Sancho Garcia va unir aquestes terres a les que ja havia pres al Regne de Lleó). Aquesta, doncs va ser l’expedició que deia abans) ¿però què hi ha dels sants Iscle i Victòria?

P1020187 St Iscle interior 

Ens han deixat la clau per poder visitar l’interior. Podem seguir explicant que sembla que els cossos dels dos sants van ser recuperats per la host catalana i portats a la Catalunya Vella. Hi ha documents que parlen de les relíquies, com per exemple una donació, l’any 1263, de Grau, vescomte de Cabrera, al monestir de Sant Salvador de Breda i deixant-ne una part a Vidreres.

P1020186 Celler Mas St Iscle 

La nostra caminada acaba als Cellers del Mas de Sant Iscle. Finalment cal afegir que l’Amades explica que aquests dos sants eren molt invocats especialment pels casos de mal de pit o per afavorir la lactació dels infants. Hi ha una dita curiosa, també recollida pel folklorista, que diu “Per sant Iscle, lo fred xiscle”, ja que la festa del sant cau el 17 de novembre quan els freds ja comencen.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9457471