(Bages) Ruta el 25/11/2015; 11 km; +330 -330; 4 hores. Excursió organitzada pel Grup dels Dimecres amb el següent itinerari: Sallent, Sant Martí de Serraïma, mas Sant Martí, Fron de calç, Castell de Sallent, ermita Sant Esteve de Sallent, Mines de Sallent. Participants: Josep, Alfred, Lluís, Vinyet, Anna, Manel i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1811 es va aprovar, a Cadis, la desaparició dels senyorius. Feia un segle que Catalunya havia perdut la seva independència, amb la pèrdua de les seves constitucions.
Estem a Sallent al davant de l’església de Santa Maria. Hi ha diversos noms amb el topònim de sallent, que significa salt d’aigua, saltant. En el cas de la població de Sallent, del Bages, Es té constància de la vila de Sallent des del 955, en un document en que el prevere Sunyer va llegar unes terres a la catedral de Vic, terres que estaven vora el saltant del Llobregat, és a dir de Sallent.
Sortim de la vila per anar en direcció nord-est. Hem deixat ja la plaça de Santa Maria, precisament on devia començar la vila i on, alguns historiadors, imaginen l’existència d’una sagrera que es devia anar habitant . Va ser Jaume I, a inicis del segle XIII, que va concedir el castell i el terme al bisbe de Vic, en el context de la permuta amb altres béns. Aquest domini bisbal va durar fins a la desaparició dels dominis feudals el 1811. El juliol d’aquell any es va aprovar per les Corts de Cadis i va ser un element bàsic per aconseguir que la societat avancés, amb el creixement de la burgesia. Es van eliminar, doncs, els senyorius, el vassallatge i les prestacions personals al senyor (tots elements d’origen totalment medieval). Després va venir Ferran VII i ho va abolir, però el radicalisme, els conflictes i les tensions, van afavorir lleis posteriors que ho van mantenir. Cal considerar que tot allò va ser l’espurna per a les diverses guerres carlines.
Una hora i mitja després arribem a l’ermita de Sant Martí de Serraïma (també escrit Serrahima), on ens aturem a menjar una mica. Etimològicament Serra-ïma prové del llatí “imus” que vol dir inferior i per tant tenim que significa Serra-baixa. L’edifici actual ha sofert moltes modificacions i per tant no es fa fàcil observar un estil romànic com devia ser l’original quan es va construir cap el segle XII. En segles recents va ser parroquial fins el XIX, moment en que va passar a ser annexionada a Sant Pere de Serraïma. Si observem el campanar es fa evident que ha estat afegit amb posterioritat , adossat al mur i té la curiositat que per tocar les campanes s’ha de fer des de l’exterior.
Uns metres més endavant hi ha el mas de Sant Martí, per on hi passa el GR-4 (segons es pot veure el els mapes topogràfics del ICC) però que sembla que des de l’ermita s’ha desviat pel sud per evitar el pas per davant del mas. Nosaltres, que hem seguit el track que portàvem, em seguit pel davant entre gossos, ànecs i oques i també ha sortit el llogater de la casa amb qui hem parlat una bona estona.
Des del mas la ruta que portàvem es desvia cap el sud i ja anem trobant els senyals vermells i blancs del GR per, una mica més endavant, trobar els estrats (a la vista perquè l’excavació de la pista que seguim els ha deixat al descobert) on es poden veure vetes de guix. Tot aquest territori havia rebut els efectes del mar, que durant segles uns estava més alt i altres més baix, deixant dipòsits de sal. Aquest dipòsits són els que s’han aprofitat des de fa anys explotant-los per obtenir potasses.
Actualment, les mines de potasses de Sallent estan sent explotades per l’empresa Iberpotash, tot i que hi ha diversos contenciosos pels efectes perniciosos que provoquen els residus en la contaminació de les aigües i del Llobregat que hi passa pel mig. El 70% de la potassa que surt de les mines de Sallent, situades al sud de la vila i als dos costats del riu Llobregat, es destinen a l’exportació. S’utilitza com a fertilitzant . La potassa, al costat del fòsfor i del nitrogen és un dels tres elements bàsics per la fertilització, Elements que afavoreixen el creixement de les plantes i la seva floració.
Uns tres quilòmetres més endavant, anant en direcció oest, trobem aquest magnífic forn de guix, que probablement es deu haver fet servir per altres funcions.
Certament aquest té una forma curiosa, ja que disposa una mena de torreta superior per on hi ha una bona finestra d’accés o de sortida (potser de fums?). La calç era, anys enrere, un element fonamental per la població i per la muntanya sovint se’n veuen, ja que era imprescindible per a la construcció del masos i per emblanquinar les parets.
Hem anat flanquejant la Serra de Montcogul, ben arbrada i després comencem a girar pel Serrat de Catiu, ara ja baixant.
Deixem a la dreta una cabana de pedra seca. Una resta dels anys que aquest boscos eren camps de conreu, generalment de vinya. Abans parlàvem del decret d’abolició dels senyorius per part de les Corts de Cadis. Cal saber que les Corts neixen després del breu regnat de José I (germà de Bonaparte). Alguns historiadors espanyols han explicat que hi havia, a Espanya, una col·lecció de repúbliques en el cor d’una monarquia. Doncs bé, el 24 de setembre de 1810 els representants d’aquestes “repúbliques” (definició que donen als estats o nacions provinents dels segles anteriors), així com també les d’Amèrica, es van reunir a Cadis i van redactar la primera Constitució espanyola (cal destacar que Catalunya ja en tenia des del segle XII) i es va promulgar el 19 de març de 1812 (d’aquí li ve que es coneguda com “La Pepa”). Clar que ja es va encarregar Fernando VII de tornar a embolicar-ho tot i pretendre un altre cop el sistema absolutista que tant els hi agradava a les monarquies dels Àustrias i dels Borbons.
Ja tenim al davant les vistes de les muntanyes dels residus de les mines. Ho són tots aquest turons que veiem al davant, un d’ells ja ha estat repoblat amb pins. Als peus, es veu el que havia estat el barri de l’estació. Les cases van ser enderrocades i als residents se’ls hi van donar unes cases més avall i a l’altra banda de riu. El problema va ser que en quedar inactives les galeries de les mines, que estaven per sota d’aquest terreny, es van començar a esfondrar i per tant, les cases a sobre també van començar a enfonsar-se al terra. Així que la gent va haver d’abandonar-les. I és que és evident que aquestes muntanyes de residus que veiem al davant, abans estaven sota terra!
Finalment arribem a la bonica ermita de Sant Esteve (també coneguda com Sant Sebastià, la seva segona advocació). Aquesta ermita de planta rodona data del segle XI i fa pocs anys va ser restaurada perquè estava quasi totalment esfondrada. He llegit que és la més gran de les dotze de planta circular que hi ha a Catalunya. Té la particularitat de comptar amb un bon absis i dues absidioles, una a cada costat i de format semicircular. A la cornisa presenta un senzilla decoració d’arcuacions llombardes. S’ha d’agrair l’esforç de la Confraria la Trenta-Sisena, de Sallent, que va fer l’esforç de recuperar aquest petit element de la història. Es va inaugurar la finalització de la reconstrucció fa uns cinc anys, el 5 d’octubre de 2008.
Al davant mateix hi ha les restes del que havia estat el castell de Sallent. Només podem veure les restes de murs i mitges torres rodones. Els registres documentals més antics són del 1023, en el moment en que la comtessa Ermessenda, viuda del comte Borrell II de Barcelona, el va passar als Gurb-Queralt. Tot i amb això, donada l’antiguitat de l’ermita és del tot segur que junt amb el petit temple hi devia haver-hi una construcció fortificada de la qual l’ermita feia de capella.
Hem anat baixant, seguint el camí, cap al Torrent del Solà, als peus del qual hi ha les instal·lacions de l’extracció actual de la mina. No ens queda més remei que, amb compte, passar per entre les tres o quatre naus i aviat som a la carretera d’accés que ens permet arribar al carrer que ens porta, a la dreta, cap a Sallent.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11500833