Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Rocafort de Bages, Tines de la Vall del Flequer

Rocafort de Bages, Tines de la Vall del Flequer

(Bages) Aquesta excursió, de finals d’abril de 2010, ha estat una passejada curta i de poc desnivell. Hem fet uns 6 qm, amb un desnivells de + 110 i – 110, en unes 2 hores. 

mapa perfil

AVUI FA MÉS 594 DE ANYS: El 2 d'abril de 1416 mor Ferran I el Just, el d'Antequera, monarca de Catalunya i Aragó, després del Compromís de Casp. Uns dies abans, quan tornava de Perpinyà cap a Barcelona tractà de suprimir un impost al qual tamé ell estava obligat. Això va indignar els consellers els quals el van afrontar dient-li que aquell impost no era de la monarquía sinò del Principat i s'estranyaven que hagués oblidat el jurament que havia fet de respectar els furs i privilegis de Catalunya... 

Ens hem trobat a Rocafort de Bages, un poble amb tot de cases restaurades per a segona residència, de la mateixa manera que Talamanca, que està ben a prop. Actualment Rocafort depèn de El Pont de Vilomara, encara que antigament el poble gran era Rocafort i el Pont de Vilomara no passava de ser un raval.

P1120111 Rocafort de Bages  Sembla que hi ha referència escrita de Rocafort ja des de l’any 909, tot i que s’anomenava Palau de Vesa. Es tracta d’un document que fa referència a la venda d’un alou, per part dels comtes Sunyer i Riquilda. L’alou estava situat al comtat de Manresa, dins de la vall anomenada de Néspola i més concretament a l’indret de Palau de Vesa. Ja més endavant tenim un altre document, del 1023, en que el castell dit de Néspola ja es comença a anomenar com a “Rocaforte”. Etimològicament “Rocafort” prové de “castell fort” i com ja sabem, ha estat el nom que s’ha mantingut fins ara.

P1120110 Castell de Rocafort de Bages 

 

 

Precisament, dalt d’un turonet de roca, tres-cents metres abans d’entrar al poble (per la carretera que ve d’El Pont de Vilomara), encara es poden veure les restes, minses i perdudes, de l’antic castell. Se sap que va ser destruït en el transcurs de la guerra dels catalans contra el rei Joan II i des d’aleshores està en ruïnes. També sabem que fou la residència del llinatge de Rocafort i per tant del poder feudal del terme. A finals del segle XIII fou venut a uns nous propietaris, els Sitjar i més endavant anar a parar a mans de l’església.

Dins de Rocafort, on s’hi respira la pau i tranquil·litat d’aquest pobles petits, hi ha un restaurant d’anomenada, però que obren només els caps de setmana i també una casa museu, que representa una casa del típica poble. Conté els estris, equipament i objectes de la vida i els costums dels avantpassats de Rocafort.

P1120114 Museu de Rocafort

 

 Una mica més avall es pot trobar l’església de santa Maria de Rocafort, que també trobem tancada. Documentada des del 1023, ha estat fortament restaurada i disposa d’elements del romànic original així com del gòtic tardà. A l’interior hi ha una tomba gòtica de Pere de Sitjar, del segle XIV. El campanar va ser restaurat els anys vuitanta del segle passat.

 

 

P1120116 Sta Maria de Rocafort 

 

 

 

Més enllà hi ha una curiosa pedra: La Roca de les Creus. Es tracta d’una pedra gran amb tot de creus, algunes quasi desaparegudes, que han estat picades a la pedra.

 

 

 P1120118 Roca de les Creus 

 

 

 

En unes rajoles de ceràmica hi ha una explicació que diu: A les primeries del segle XVII ja m’anomenaven “La Pedra de les Creus”. Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas Roviralta a Rocafort. Davant meu descansaven les comitives que de Roviralta i dels seus masos, portaven un difunt a enterrar a Rocafort. Resaven una absolta i em marcaven una creu. Molt malmès l’indret per una urbanització i per l’incendi forestal del 1965 m’han portat a aquest lloc, on continuaré sent testimoni del pas dels difunts.

 

 Un cop ens hem agrupat tots, anem amb els cotxes fins l’aparcament, on haurà de començar l’excursió. El punt de sortida està situat en un desviament a l’esquerra (anant per la carrtera en direcció a El Pont de Vilomara) entre els quilòmetres 4 i 5. És just el començament del torrent del Flequer.

P1120123 A punt de marxa 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estem a la vall del Flequer, a l’extrem nord-oest del massís de Sant Llorenç del Munt. Es tracta d’un sector molt despoblat. La pesta negra del segle XIV va delmar la població, tot i que es va refer posteriorment, però la segona gran caiguda va ser com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera.

 

P1120124   

 

 

 

 

 

El sender està indicat amb pal on hi ha el senyal blanc i verd. Per aquest vall, ara poblada de pi blanc, hi regnaven les vinyes organitzades amb esforç en estrets conreus assegurats per marges de pedra seca als vessants de la vall. Els pagesos es trobaven, però, que el transport del raïm cap als cellers de les masies era complicat, en tractar-se d’un lloc d’accés difícil. Per tant, optaren per construir les tines (també anomenades cups).

Arribem a les Tines del Bleda. Les tines són unes construccions, circulars, fetes amb pedra i morter de calç i recobertes per dins amb rajoles de ceràmica. La part superior es construïda en falsa cúpula de pedres que van guanyant altura i tancant els cercles, emprant el mateix sistema constructiu que es feia servir per les cabanes de pedra seca. Dalt del tot, s’hi posa una capa de sorra i pedruscall sobre la qual s’hi planten lliris que aviat compacten aquesta curiosa teulada.

P1120125 Tines del Bleda  A l’interior de la tina es pot observar que, abans de l’última filada de rajoles, el recipient s’eixampla uns centímetres, la qual cosa permetia aguantar uns travessers de fusta sobre els que s’abocava la verema i es trepitjava. Per les escletxes dels taulons s’escorria el most cap el fons de la tina. Quan el raïm estava prou trepitjat, només calia enretirar alguna de les fustes perquè la brisa s’escolés cap a dins.

P1120130  Aquesta pedra, fa pensar que també es premsava el raïm a l’exterior, amb premsadores probablement portàtils que traslladaven d’unes tines a les altres. També fa pensar que probablement el vi que es feia amb les premses devia ser el blanc, ja que no calia llençar la brisa a dins de les tines i per això es devia premsar a l’exterior.

P1120127 Seguim el nostre circuit. Anem veient cabanes de pedra seca per arreu. Tot està prou ben conservat, probablement gràcies al despoblament. Degut als incendis forestals, els arbres són de poca alçada i hi ha força vegetació arbustiva: llentiscle, romaní, càdec, cirerer d’arboç, garric... també es veuen algunes alzines i roures, indicadors que la vegetació originària vol recuperar el terreny que li pertanyia.

P1120135 cabana de pedra seca  

 

 

 

 

 

 

 

Aviat arribem a les Tines del Tosca, aquestes encarades a sol. A la base de les tines, hi ha unes construccions, unes casetes de pedra seca. La funció d’aquestes barraques era de protegir la sortida del vi, des de la base de la tina i també per a desar-hi les eines i les botes per omplir, o les ja plenes.

 P1120136 Tines del Tosques 

El vi sortida per un forat a la base de les tines, com el que es pot veure a la següent fotografia. 

  P1120138 Broc sortida del vi

 

P1120137 Tines del Tosques

Continuem la nostra visita i seguim la pista de terra fins a les següents tines, les de l’Escudelleta. Per aquest territori la roca més abundant és la calcària, però també es poden trobar margues i conglomerats, com els que es podem observar dins de les cabanes a la base de les tines que ara anem a visitar.

P1120141 Tines de lEscudelleta  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   Aquestes tines són a tocar de la riera del Flequer, en un dels pocs punts que s’eixampla. Aquest conjunt va ser rehabilitat el 2004. En diverses tines es pot observar, sota la cúpula, un tronc transversal en el qual es lligaven les cordes que eren utilitzades per agafar-se, mentre es trepitjava el raïm.

La capacitat, en litres, de les tines es troba entre els 7.000 i els 19.000 litres la de major cabuda.

 P1120145 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Passem la riera a l’altra vessant. Si seguíssim per la pista aniríem a parar a les tines del Ricardo, però ja tombem tornant en direcció cap a ponent. Per la pista, però, anem tenint boniques vistes, primer de les tines de l’Escudelleta

 P1120146 Vista general de LEscudelleta

P1120148

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I més endavant, de Tosques. Val a dir que la majoria de les construccions daten del segle XVIII i XIX, quan el Bages era una de les principals comarques de producció vinícola. En molts casos, els propietaris dels masos cedien parcel·les als rabassaires per plantar-hi vinya, a canvi del pagament d’una part de la collita.

 

 P1120150 Vista de les Tosques

 Es calcula que cap el 1860, hi havia més de 600 hectàrees de vinyes, el que suposava el 38% del total de les terres. Totes les vinyes foren afectades per la plaga de la fil·loxera i des del 1900 no queda pràcticament cap vinya al Bages.

Foto del Jordi Canosa GRUP 

 

 

 

 

 

La plaga de la fil·loxera va aparèixer a França com a conseqüència de plantació d’uns ceps americans els quals eren immunes a l’oídium (insecte que xucla la saba de la planta fins que en provoca la mort). Aquests ceps duien, però, els insectes a les seves arrels i a partir d’aquí van començar a atacar totes les vinyes properes (de ceps europeus) i la plaga es va escampar. I va destruir totalment la producció de vi francès. En principi, aquest fet va ser molt ben aprofitat per la producció de vi del nostre país, ja que els preus van pujar molt. Però tot i que es creia que la serralada del Pirineu actuaria com a barrera de protecció, això no va ser així i l’insecte va entrar a Catalunya a partir del 1879 i tots els esforços per salvar la vinya foren infructuosos.

En acabar, anem a dinar a Talamanca, on aquest cop sí que podem entrar a l’església que, per cert, estan restaurant per dins. Aprofito l’avinentesa per fer la fotografia que no vaig poder fer, quan vàrem venir a fer l’excursió de la riera de Talamanca (http://eolium.wordpress.com/category/altres-excursions/batalla-de-talamanca/), del monument mortuori dedicat a Berenguer de Talamanca que morí el 1325.

P1120152 Tomba a Talamanca

 

 

 

 

 

 

 Finalment, tot passejant encara podem gaudir d’una magnífica vista de Montserrat, així com del poble de Talamanca, amb la torre del seu castell.

 

 

 

 

 

P1120155 Talamanca

Si algú vol baixar el track per gps, pot clicar:   http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2758300