(Bages) Ruta el 05/03/2017; 11 km; +670 -670; 4,5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Monestir de Montserrat, Escales dels Pobres, camí ermita Trinitat, Santa Cecília, Serrat Frares Encantats, La Cadireta i Can Massana. Participants: 44 membres del Centre; guia, Xavier Masana. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil (amb moltes pujades i baixades).
 |
 |
FA ANYS: El 25 de juliol de 1811, les tropes franceses de Suchet van conquerir Montserrat.
Arribem al monestir de Montserrat de bon matí per començar una ruta que segueix el GR-172.
Al davant de les fonts de la plaça de l’Abat Oliba comencem a pujar. L’abat Oliba va néixer a Besalú l’any 971. Va ser un abat benedictí , comte de Berga i de Ripoll, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll. Se’l considera el fundador del monestir de Montserrat.
En un parell de minuts comencem a pujar les Escales dels Pobres. Vaig pujant, gestionant l’esforç, al costat de l’Anna Garriga, qui s’ha proposat comptar els esglaons fins que arribem al replà de Santa Anna. Al final em dóna el resultat: 808 esglaons.
Les escales s’han anat construïnt amb els anys per millorar l’accés que puja de forma abrupta pel torrent de Santa Maria. Si ens hi fixem, hi ha restes de pedres i maons, abandonats, que ens indiquen que anys enrere el pas s’enfilava per altres raconades. Jo ho puc recordar lleugerament, de quan era nen i hi veníem amb els pares. En aquella època quan fèiem un parell de dies d’estada a les velles cel·les de pelegrins, sempre pujàvem fins a Sant Jeroni.
Arribem a l’estret Pas dels Francesos, que rep aquest nom degut a que va ser la manera que van tenir les tropes de Suchet per conquerir Montserrat. Va ser el 25 de juliol de 1811. Després de diversos intents fallits per la ruta dels pelegrins, des de Collbató, aquest cop van voltar la muntanya fins a Santa Cecília (com més o menys farem nosaltres), van arribar fins aquesta escletxa i des d’aquí van baixar i atacar el monestir que havia estat declarat (el 1811), pels que manaven des de Madrid, com a fortalesa.
Gaudim de la vista de l’agulla inflada coneguda com la Panxa del Bisbe. Poc després arribarem a la Plaça de Santa Anna. De front es segueix cap al Pla dels Ocells i a Sant Jeroni. A la dreta, després de pujar primer per sobre de roca (amb els senyals vermells i blancs), prenem el sender que ens ha de dur a l’ermita refugi de Sant Benet. Hi ha una ruta publicada sobre les ermites d’aquest sector de Tebaida: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/bages/487-montserrat-ermites-sector-tebaida-sant-benet-sant-salvador-trinitat-sant-dimes
Deixant la desviació a l’esquerra (que puja cap a Sant Benet), seguim de cara tal com indica la senyal del GR. Veiem per sobre de l’ermita les agulles de la Mòmia i la Momieta.
Anem passant per dins dels alzinars del massís montserratí. Aquest GR és una variant del GR-7. Es va pensar per tal d’unir el poble de Bellprat, a sud-oest de la comarca de l’Anoia, amb La Mussara, del Baix Camp.
Parlàvem dels francesos, quan van entrar a Montserrat el 1811. Era la Guerra del Francès, que a Espanya en diuen de la Independència (mira per on també són independentistes!). Ja el 12 de gener de 1809 l’exèrcit francès va intentar conquerir la muntanya: el comandant Desveaux ho va intentar des de Can Massana, però el sometent li va causar moltes baixes. Tot i amb això va arribar fins a Santa Cecília i d’allà fins el monestir, que encara no havia estat declarat fortalesa.
Hem caminat 1,5 quilòmetres, però quasi tot en pujada. Estem al Pla de la Santa Creu. Al darrera nostre es poden observar les agulles del sector de les Magdalenes i de les Gorres.
Ens encarem ja a la formidable paret de Sant Jeroni. Per aquesta paret pujava, fa molts anys, un funicular aeri. De fet s’enfilava penjat d’un cable com si fos un ascensor, paret amunt, fins a l’estació superior, que encara avui es pot veure mig desmuntada i que serveix a les instal·lacions de les antenes que hi ha.
Aquesta foto ens mostra la Paret del Dimoni, El Patriarca i a la dreta un altre cop part de Sant Jeroni.
Pel camí podem veure el monestir de Sant Benet, de monges benedictines. D’aquest monestir és Teresa Forcades (si no vaig errat).
Hem estat tota l’estona pendent d’una cursa que avui es fa just per aquest camí. Bé, els hem de deixar passar els que corren, així que sovint ens aturem i avisem els del davant perquè s’apartin una mica. No sempre és fàcil ja que el camí ha estat sovint molt estret i enfangat. Això ha fet que el nostre grup s’ha anat allargant considerablement i al final farem aquesta excursió en més d’una hora del que hauria estat normal. Però les aturades també ens permeten gaudir millor de la natura i del paisatge.
Pujades i baixades, aquesta és la constant un cop ens hem endinsat cap a ponent, després de la Canal de Sant Jeroni. Tot són torrents que caldrà baixar i pujar, l’un darrera de l’altre.
Abans parlàvem de la Forcades. Val a dir que ha estat al davant d’un fort moviment social. Metgessa, teòloga i monja, s’ha implicat en la postura crítica de la teologia feminista. Aquest moviment declara, com la seva finalitat, la denúncia de la discriminació de la dona en l’àmbit religiós. La seva lluita ha anat més enllà tocant altres temes actuals: llibertat i igualat social. També va ser una de les fundadores del moviment Procés Constituent a Catalunya, que tenia com un altre cap visible l’Arcadi Oliveres.
Pugem amunt. La carretera la tenim al darrera, als nostres peus. Un tram amb cadena ajuda a pujar en cas de gel.
Seguim amb l’arribada de l’exèrcit francès a Montserrat: Quan Desveaux va arribar al monestir amb 300 homes, va ser rebut pel pare Ferran Torralba, quan la resta de monjos ja havien marxat a protegir-se a les ermites. Torralba, antic prior d’algunes procures de França, se li va presentar, el va saludar amablement en francès i s’oferí pel que calgués durant l’estada al santuari. L’endemà, a punta de dia, els francesos en veure que hi havien trobat res de sospitós va donar l’ordre de partir i es van reagrupar amb la resta de forces a Santa Cecília. (Aquestes notes sobre Montserrat les he pogut llegir a “Història e Montserrat” d’Anselm Albareda.
Ens apropem al Serrat dels Frares Encantats. A partir d’aquí caminarem sovint a prop de les bases d’aquestes agulles, encara que immersos dins l’alzinar i boixedes.
Quan ja hem caminat uns 8 quilòmetres, flanquegem pel nord l’agulla de La Monja. Des d’aquest unt ja comencem a veure La Cadireta i la Foradada. Són unes roques que formen un esperó del conjunt conegut com l’Escorpí.
F219 La Cadireta, vista des de sota, sobresurt molt més del que sembla de lluny.
Deixem la Cadireta al darrera i a partir d’ara ja tot serà un camí planer i de baixada, força ample i còmode.
De l’any 1811 podem dir també que el 5 de juliol es va declarar la independència de Veneçuela. Un any abans s’havia format una Junta Suprema i es va destituir el capità general Vicente Emparan. Els primers presidents de la república veneçolana van ser Cristóbal Mendoza, Francisco Espejo i Francisco de Miranda, tots, com es pot comprovar, descendents d’espanyols. Perquè la independència dels països de Sud Amèrica no es va fer pels habitants originals sinó pels espanyols i pels fills dels espanyols que hi eren. Només cal que us pregunteu per què.
Acabem l’excursió a Can Massana
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16662863