(Baix Camp) Ruta el 24/x01/2015; 16 km; +565 -565; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Alforja, coll de Cortiella, Santuari de Puigcerver, Creu de Formatge, Alforja. Participants: Biel, Ana i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre el 1620 s’acaba l’ampliació de Puigcerver, el monarca a Espanya era Felipe IV, qui va anomenar el comte duc d’Olivares, el qual va acabar provocant la revolta de Catalunya.
Avui comencem la sortida des d’Alforja, deixant el cotxe als afores, ja que l’interior del poble no permet oportunitats d’aparcament. Passem per la magnífica porxada del Mercadal. Segons els diccionari Alcover-Moll, Alforja prové de l’àrab “al-furja”, que vindria a significar “lloc de divertiment”. Estem en un petit turó, a 374 metres, dins d’una vall. Es creu que originalment devia ser un petit nucli àrab des del qual es devien explotar les mines d’argent, ara bé el primer moment en que està documentat el topònim és el 1152, en un pergamí de Ramon Berenguer IV. La vila va comptar amb un nombrós call jueu, molt vinculat amb el del Valls, des de mitjans del segle XIII fins a finals del XIV, època en que s’hi van produir diversos aldarulls. Aquests excessos comesos contra els jueus van provocar que la vila hagués de demanar el perdó al rei Joan I i pagar la multa imposada.
Entrem dins del poble fins a passar per davant de l’església parroquial, dedicada a Sant Miquel. Es tracta d’una església d’estil barroc del segle XVII i que va trigar molts anys en acabar-se. Es té referència d’una església, que devia ser romànica, ja que en una butlla del papa Anastasi IV hi consta com un dels béns assignats a la Mitra de Tarragona. Se sap que el 1619 hi havia el projecte de bastir el nou temple, però l’any 1710 encara no estava acabada. El campanar es va acabar el 1798.
Hem anat baixant cap a la riera d’Alforja i a la sortida del poble, trobem la creu de terme. La història del poble està plena de moviments diversos i potser enfrontats que, potser, vindrien a indicar oposades formes de pensar entre els seus habitants. Així com el 1834 s’hi afusellava el cap carlí conegut com el Vicari d’Alforja, en canvi l’any 1840 un grup carlí mataven 29 voluntaris isabelins de la població. Una mica abans, el 1827, els matiners de Joan Rafí s’hi van instal·lar.
Seguim, sempre en direcció ponent la riera. La pista planeja i passa per entre vegetació de ribera. Potser cal explicar que els “matiners” (coneguts així perquè actuaven de matinada, mentre les tropes reialistes encara dormien) formen part de la segona insurrecció carlina, conseqüència dels efectes de la centralització administrativa d’Espanya que implicava la imposició de quintes i la implantació d’impostos que gravaven els productes d’aliments més populars. Catalunya s’hi oposava fermament. La propietat burgesa del camp, a costa de l’ús comunal de les terres provocava molts problemes i un important augment de la delinqüència. Cal afegir que les quintes eren un gran risc per les famílies quan perdien un fill cridat a l’exèrcit, per la qual cosa s’endeutaven i arruïnaven per poder pagar la quantitat que permetia redimir-lo d’anar a files. Tots aquests fets van facilitar l’increment de les partides i grups emboscats.
Aquest camí, amb alguns rètols informatius dels arbres que hi ha, ens envolta dels canyissars. Anem notant el vent fort, que ja estava anunciat per avui, però és mestral i la serra de Puigcerver ens protegeix.
Uns 40 minuts després de començar, el camí ha començat a pujar una mica més pel que es coneix com el barranc de la Canaleta. Aquest camí, després d’uns quants revolts prop del coll de Cortiella, ens ha permès arribar al santuari de Puigcerver. Hem caminat uns 9 km i estem a 780 metres d’altitud. Aquí el vent bufa molt fort.
El conjunt està integrat per diversos edificis que s’han anat construint al llarg dels segles. Aquí al pati hi ha un pou cobert amb una teulat de ceràmica i amb una roda de ferro, a un costat, per treure l’aigua. Probablement es tracta d’una cisterna. Recordem, amb en Biel, que l’any 1993 hi vam estar, en aquest pati, quan fèiem la Ruta del Carrasclet, aleshores poc coneguda. El nom denota l’existència antiga de cérvols: “puig dels cérvols”
El santuari, pròpiament dit, és una nau llarga i estreta, de set trams i una capçalera amb cambril restaurat, des d’on presideix la imatge de la Mare de Déu de Puigcerver. És de gran devoció popular i per la seva situació geogràfica sempre ha estat motiu de rivalitat entre els habitants d’Alforja i de Riudecols. El santuari va ser construït per Pere dels Arcs, seguint les obligacions que li van posar els seus pares en el testament. Sabem que la capella ja estava construïda el 1243. De les posteriors ampliacions se sap que el 1620 ja s’havia acabat bona part de les dependències que envoltaven el temple i que destruït pels fets militars del 1863, més tard es va reconstruir amb modificacions.
Dèiem al principi que el 1620 el monarca a Espanya era Felipe IV, però no era rei d’Espanya, ja quest títol encara no existia i quan va anomenar el comte duc d’Olivares, de fet va incomplir la seva obligació i jurament de complir amb les constitucions catalanes, aragoneses i valencianes, tal com era rei d’Aragó, rei de valència i sobirà de Catalunya. L’actuació d’aquest reis del segle XVII han portat, a la llarga, als conflictes d’encaix dels regnes o nacions de la península.
Fins a finals del segle XIX hi havia el costum d’encendre una gran foguera la nit de Sant Joan i l’Amades s’hi refereix fent observar que aquesta tradició potser podia provenir d’algun antic culte precristià. D’èpoques més actuals cal dir que hi ha un bar que funciona de manera normal tots els dies de la setmana. I nosaltres, avui que fa molt fred, ens hi podem estar tot prenent una beguda calenta.
Baixem, anant una mica en la direcció per la qual hem vingut, però girem a la dreta per una pista que baixa. Un pal indica que aquest és un punt de la Ruta del Carrasclet. El Carrasclet va ser el nom que es va donar a Pere Joan Barceló, nascut a Capçanes l’any 1682. Va arribar a ser conegut amb el nom de Carrasclet a partir del 1714. Primer va ser un soldat que lluità amb els miquelets contra els felipistes i va hostilitzar, amb la seva partida, els municipis partidaris dels borbons. Quan Catalunya va caure definitivament sota les armes de Felip V, va seguir combatent les autoritats invasores i aquí va ser considerat com a guerriller i va prendre el nom de Carrasclet, que derivava de la seva activitat anterior: venedor de carbó de carrasca. A Capçanes hi ha un monument al personatge.
Cal dir que el duc de Berwick li atorgà el títol de coronel, un cop Barcelona va caure, amb la finalitat que seguís actuant amb la guerrilla. Es va exiliar a Viena i sent militar de tropes regulars de l’exèrcit austríac va morir en combat el 4 de setembre de 1743.
La pista, molt agradable, va baixant en direcció aproximada cap a l’est. El pendent s’aplana una mica i arribem a un replà que fa de coll on hi ha una creu: és la Creu de Formatge. És evident que aquesta creu és relativament nova, ja que el peu és veu de pedra molt més antiga que el pal i la creu superior. He trobat per internet que va ser refeta el 1991, ja que es va perdre durant la guerra civil. Diuen que durant anys va rebre el nom de “formatge” pel fet que en no existir la creu i només ser possible veure la base, la gent del poble, li va posar el nom de la forma d’aquest peu. Algú ha volgut afegir-hi que el nom de formatge devia venir del fet que a partir d’aquesta creu calia seguir per un senderó i tothom s’havia de posar en “formació”. Ara bé aquesta interpretació és menys coherent ja que el més lògic seria que se li digués “filera”, que seria la manera normal d’explicar el fet de posar-se en fila. Per tant em crec l’explicació de la forma de formatge del peu de la creu, quan només quedava la base.
La creu també té algunes curiositats, que no he pogut aclarir. La Mare de Déu presenta un aspecte que sembla la deessa Isis egípcia, amb el vel, tal com li cau del cap, el vestit llis i estret fins els peus i la postura estàtica. En qualsevol cas la posició del Nen Jesús, que normalment, sempre està de cara als qui passen pel camí, en aquest cas està de costat, mirant cap a la dreta de la mare.
Cal saber que les creus de terme sempre havien estat creus monumentals a la vora del camí per tal de delimitar un terme o fins i tot amb funcions de protecció espiritual. Acostumen a tenir un basament del qual s’alça la columna que acaba en un nus o llanterna que fa de suport a la creu dalt del tot. Bé, doncs el nus d’aquesta creu té quatre cares i en una d’elles es veu esculpida una fracció d’una fulla de palmera amb dàtils i nosaltres ens preguntem: ¿dàtils? ¿per què? No tenim la resposta, però probablement alguna relació ha de tenir amb la imatge de la Mare de Déu que hem citat.
Seguim baixant amb bones vistes de la Vall d’Alforja i del Cingle Blanc, a l’altre costat. La vall queda entre els cingles d’Arbolí i més enllà els de la Mussara i la serra, per on nosaltres baixem, al sud formada pels cims de Puigcerver i la Punta Alta.
Finalment tornem a estar al poble d’Alforja. Les històriques discussions entre pobles veïns fa que antigament una dita deia: “D’Alforja, solament, ni la vila ni la gent”, ara bé, nosaltres hem de dir que cap problema amb la vila i cap problema amb la gent.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8726333