(Baix Empordà) Ruta el mes de març de 2018; 6,5 km; +100 -100; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Romanyà de la Selva, Sant Martí de Romanyà, Creu de Romanyà, Menhir de la Murtra, Cementiri de Romanyà, Pedres Grosses, Cista de Calonge, Dolmen d’en Daina, Cista d’en Roquet, Mas Poncet. Participants: Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 881 és la data origen de l’església de Sant Martí de Romanyà.
Comencem des del petit nucli de Rodonyà e la Selva, on hi hem arribat des de Santa Cristina d’Aro. L’indret està documentat al segle X: consta que el 881 el terme de ‘Romaniano’ era el límit septentrional de la Vall d’Aro. El terme correspondria, amb seguretat, a la demarcació d’una vil·la romana, tot i que es desconeix l’organització interna. Del terme ‘romaniano’ (romà) prové el nom actual de Romanyà.
Hi ha un bust de Mercè Rodoreda al davant d’una casa, anant cap a l’església. Llegeixo a ‘escriptors.cat’ que va néixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 1908. Se la coneix com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va ser solitària. El 1928, es casà amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica. És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda va triar la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit. El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili per por a les terribles conseqüències que es veien a venir amb la victòria de l’exèrcit rebel de Franco. Va ser la diàspora dels intel·lectuals i es va instal·lar amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
L’església està dedicada a Sant Martí. Prové del segle X en estil preromànic, el que és evident per la forma de creu grega de la planta i capçalera rectangular. El portal actual, amb un únic arc de mig punt i petites dovelles, correspon als segles XII i XIII. El porxo és d’època moderna i es sosté amb una sola columna de pedra.
Hem sortit de la pau i tranquil·litat del poblet per inserir-nos en la pau i serenitat d’aquest tram magnífic de les Gavarres i arribem a creu de Rodonyà. Ens aturem un moment davant la Creu que es va inaugurar el 1904. Probablement es relaciona amb el pensament del Pontífex Lleó XIII que recomanà que, en tota la comunió catòlica i en els cims de les muntanyes, es rendís homenatge a Crist, diversos propietaris de Romanyà de la Selva varen fer aixecar un monument que recordés en aquest lloc al redemptor del món. Aquesta és d’estil gòtic. Hi ha quatre figures que simbolitzen les quatre estacions i s’alternen amb escuts de Catalunya i de Sant Jordi.
Aquest és un territori de pins i alzines sureres, planer i aromàtic ara que les mates de romaní comencen a florir.
Hem deixat la pista que seguíem i per un caminet, dins del bosc, arribem al menhir de la Murta. Es tracta d’un monument megalític dins del massís; una fita pels que venim a caminar a les Gavarres. Es va localitzar tirat a terra i el van aixecar el 1952 per iniciativa de Mossèn Gumersind Vila-gran, rector de Bell-lloc ; va quedar assentat a uns 5 metres a l'oest del lloc on es trobava, per assegurar així la seva estabilitat. Deu el nom al lloc de l’emplaçament i la datació el situa entre el 3000 i el 2500 aC (entre el neolític recent i el calcolític); correspon a la cultura megalítica. Té una alçada de 2,5 metres.
Seguim a la dreta (direcció SE) fins a la font del Prat, envoltada d’alts plataners. Hi ha una petita capelleta, a la dreta, amb la imatge de la marededéu. Aquesta aigua, quan raja, forma part de la riera de Can Riera de Romanyà i va a parar a la riera de Calonge. La data de construcció és de 1899.
Un rètol s’hi refereix, a aquests exemplars, com “Els gegants del bosc”.
Situats en aquell segle IX, cal afegir que tal com explica la història d’acord amb la tradició, Guifré I el Pilós (874-898) va rebre el segell de les quatre barres catalanes directament de Carles el Calb, qui va marcar amb sang (de la ferida que havia rebut Guifré) als seus dits l’escut del comte català. Sembla que Guifré va expulsar els sarraïns de Vic, de Montserrat i de gran part de l’actual Tarragona (segons escriu l’historiador Juan José Menezo) i va fundar els monestirs de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll.
Una mica més endavant (direcció N) creuem la carretera GIV-6612 on hi ha el cementiri de Romanyà. Està tancat però podem veure la tomba de Mercè Rodoreda. Quan va tornar de l’exili va esdevenir membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada en aquest cementiri de Romanyà.
Unes passes enrere i prenem un camí més orientat a SE fins a unes grosses pedres en forma de blocs arrodonits. Reben el nom precisament de “Pedres Grosses”. Es tracta d’un abric granític que podria haver estat aprofitat com a sepulcre col·lectiu.
Pocs metres més endavant s’ha d’admirar el magnífic “Suro Xato”. Aquesta alzina surera (“Quercus súber”) té una gran capçada, amb més de 30 metres. L’alçada és de 15 metres. L’escorça de les sureres s’extreu un cop l’arbre compleix els primers 25 anys i les peles posteriors es fan cada 5 o 10 anys.
Seguim el nostre camí i arribem a la cista de la carretera de Calonge. ‘Cista’ és el nom que en arqueologia es fa referència a un conjunt de pedres que formen un enterrament. Es tracta del tipus més senzill de dolmen, amb dues pedres verticals i una horitzontal en forma de cobertura.
Travessem la carretera de Calonge i al davant hi ha el monument del dolmen conegut com Cova d’En Daina. El dolmen, és també un enterrament però de més grans dimensions que la cista. El terme dolmen prové del bretó ‘taol maen’ (que significa ‘taula de pedra’).
Quan el dolmen central en té un altre de més petit i llarg que fa d’entrada es coneix com Sepulcre de corredor. La cova d'en Daina és un dolmen de granit de grans dimensions construït entre el 2700 aC i el 2200 aC.
A cada vestigi neolític ens hi entretenim una estona. El recinte megalític es troba protegit per un cromlec en forma d'anell extern d'11 metres de diàmetre format per grans pedres granítiques, passadís principal que va d'est a oest, un túmul de terra i pedres que serveixen de contrafort i la cambra sepulcral del centre. El dolmen fa 7,60 m de llarg per 1,70 m d'ample i 1,50 m d'alçada. El conjunt fou descobert pel professor d'història natural de l'Institut de Girona Manuel Cazurro a l'inici del decenni de 1900, als terrenys de la família Cama a Romanyà, coneguts com a Manso Cama. El 1957, Lluís Esteva i Cruañas promogué l'excavació del monument. En aquesta campanya es trobaren ossos, dents, set puntes de fletxa en sílex, ceràmica i peces de collars a manta.
Des del dolmen hem seguit el camí marcat pel gps en direcció N i dos quilòmetres més amunt arribem a la cista d’en Roquet.
Per donar més perspectiva històrica seguim explicant que aquell segle IX hi havia altres comtats o regnes (o estats o nacions, com es vulgui) a la península a més de l’incipient Principat de Catalunya. Era Astúries, on governava Ordoño I; i Navarra, on el sobirà era García Íñiguez. Cap a l’any 912 ja sorgeix el primer governant a Galícia, Ordoño I; Ordoño també va ser proclamat rei de Lleó cap a l’any 914 pels nobles del territori i per tant Galícia i Lleó compartien monarca. Per la seva banda Castella no va tenir un primer comte fins el 929, encara que amb els anys la seva estratègia conqueridora la va transformar en el regne o nació més activa i perillosa pels seus veïns i al final la creadora de la idea d’Espanya.
Per cert, Aragó no va comptar amb sobirà propi fins l’any 1035, amb Ramiro I. Amb els anys, les ensenyes reials van ser la manera d’identificar els estats o les nacions. Catalunya disposava de l’ensenya de les quatre barres. Aragó tenia una bandera basada en una creu roja sobre fons blanc i un cap moro a cada una de les seves cantonades. Posteriorment (l’any 1137) amb la federació entre el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya es va optar (encara que no se sap exactament el moment concret) l’escut amb les quatre barres de la senyera catalana i una corona al damunt per identificar el que també se’n diu la ‘Corona d’Aragó’. (La foto que he inserit prové d’internet i està copiada d’un document històric de l’edat mitjana).
Uns metres més amunt hi ha un aflorament rocós, que presenta un cingle, uns li diuen Balcó del Cel, altres Mirador de les Gavarres.
A sota mateix hi ha el Clot dels Oms i la Riera de Mas Cases.
Ja de tornada passem pel costat del Mas Poncet, en perfecte estat. És bonic mirar-lo i gaudir de la cura que la gent de l’entorn rural tenen de les seves masies.
Sobre els camps de conreu s’hi observen afloraments rocosos. Nosaltres deixem anar la imaginació i diem si no deuen ser dòlmens o cistes encara que descobrir.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/romanya-de-la-selva-sant-marti-de-romanya-creu-de-romanya-menhir-de-la-murtra-cementiri-de-romanya-23284555