(Baix Llobregat) Ruta el desembre de 2013; 9 km; +479 -479; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermita de Bruguers, castell d’Eramprunyà, torre de La Desfeta, coll de la Clota, Puig de les Agulles. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1509 s’ampliava l’ermita de Brugués. El sobirà de Catalunya i de la Corona d’Aragó era Joan II. A la resta de la península hi havia, a més de Portugal, el regne de Navarra i el de Granada. La Corona de Castella ja s’havia fet amb els regnes de Galícia, de Lleó, de Toledo i els del sud de Sevilla, Còrdova, Jaén i Múrcia i també incloïa el Principat d’Astúries i el Señorio de Biscaia.
Comencem a caminar a l’ermita de Bruguers (el track, per algun misteri, posa l’inici al coll de la Clota: no en feu cas; a més el perfil està per tant tallat malament). Bruguers està al terme municipal de Gavà. Ara fa uns anys es va trobar un fragment de ceràmica on es podia llegir la inscripció “GABI...”, però com que no estava sencer no es pot saber si feia referència a “Gabius”. Aquest nom era molt comú entre els romans. El primer document en que apareix Gavà és de l’any 1002, en una butlla papal, que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona (recordo que la “Corona d’Aragó” era una confederació formada inicialment pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya).
L’inici del camí, un GR ben marcat, coincideix amb unes representacions, en ceràmica, dels misteris de Maria. L’ermita ens queda al darrera. Es tracta d’una construcció d’origen romànic, del segle XIII. Inicialment constava d’una nau, com la majoria del romànic primerenc i després es va ampliar el 1509. Se sap que va ser fundada pel Senyor d’Eramprunyà, Ferrer de Santmartí, cap el 1230 i era d’advocació a Santa María de Sitjar. Probablement aquella advocació ens parla d’un origen molt més antic del lloc, ja que el nom de Sitjar ja està esmentat el 987 com a “Ciiare”, amb el significat de sitges o graners. Estem en temps de frontera amb els sarraïns.
Anem pujant pel GR que s’enfila per un sender fàcil i pedregós, com si fos una torrentera.
Els vermells destaquen intensament. Tota la zona és d’un gran interès geològic. Es tracta d’afloraments de conglomerats i gresos de caire sedimentari del Mesozoic, tots derivats de les crescudes fluvials episòdiques de gran efecte i els posteriors moments d’erosió derivats dels processos eòlics. Aquests grups ofereixen al territori un aspecte molt especial que és el resultat dels sediments al·luvials. L’efecte de l’erosió sobre les formacions presenta aspectes de formes molt interessants i de gran interès.
A l’esquerra veiem el Puig de les Agulles i l’esfera, a l’esquerra, del sistema de radar del control de trànsit aeri de l’aeroport del Prat.
Arribem a la pista del castell. Un rètol indica que fan una visita guiada un diumenge al mes. Està tot tancat. Hi estan fent obres de consolidació. Els horaris i els telèfons de contacte també estan a baixa, a l’ermita. El castell d’Eramprunyà controlava una bona part del territori que podem veure: Gavà, Castelldefels, Viladecans, Sant Boi i Begues. Es considera que originalment estava vinculat a un monestir benedictí que va donar lloc a la colonització del territori, tot probablement sota la iniciativa del comte Miró de Barcelona. Del monestir, situat a la zona de Castelldefels, se’n te referència documental des del 964. També sabem que els comtes Borrell i Letgarda el van unir, el 970, a Sant Cugat del Vallès. Per situar-nos a l’època cal comptar que la ràtzia d’Almansor va ser el 985.
Hem seguit la pista que va cap a ponent, per on va el GR, però uns 180 metres després cal posar atenció perquè a la dreta, entre arbustos surt un corriol estret, però molt clar i amb una petita fita al costat. Aquest camí va pujant i deixa enrere la vista del castell, que abans no hem pogut veure. De fet els comtes-reis de la casa comtal de Barcelona el van mantenir sempre sota el seu domini fins que el segle XIV el van vendre als Marc. El castell ja va ser desmantellat durant la guerra civil catalana de Joan II i la capella que tenia, avui encara visible i en restauració, era dedicada a Sant Miquel. Se sap que a partir del segle XVII va anar passant a famílies com els Sentmenat, Sarriera i Cardona fins que el 1897 va ser comprat per la família Girona. Ja a finals del segle XIX, membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (en els orígens de que actualment és el Centre Excursionista de Catalunya) el van visitar i van comprovar que les restes del castell estaven habitades per una família de pagesos.
El camí va pujant, sempre estret, però sempre ben fresat. No té pèrdua. Arribem a la torre de La Desfeta, també indicada com a Torre S, de control forestal. Estem a 520 metres i a uns 2 km des de l’inici de l’excursió. El turó de la Desfeta fa de divisió administrativa entre Gavà i Begues. No sé la raó del nom del turó, però he trobat altres indrets amb aquest apel·latiu. Generalment fa referència a la pèrdua de les llibertats catalanes després de la guerra perduda contra el borbó Felip V. Amb els anys el coneixement del tema s’ha anat perdent però encara podem recordar que el 1760, vuit diputats de València, Barcelona, Palma i Saragossa es van dirigir al rei Carlos III, amb un Memorial per denunciar la política unitària borbònica i el retrocés de la situació social i econòmica de les terres envaïdes. Així va néixer el que es coneixia com la resistència al “mal d’Almansa”. Aquell és el primer focus d’oposició al status quo imposat a sang i foc per la política de Felip V sobre les cendres de la Corona d’Aragó. D’això fa uns 260 anys.
Des d’aquí la vista de Sant Ramon, a sobre de Sant Boi, i al fons les boires de Barcelona i el Baix Llobregat. Mirant la plana del Llobregat, això em porta a comentar que fins el segle XIX tot el territori era temut per les plagues de mosquits i com a conseqüència de les febres i el paludisme, associats als aiguamolls i a les aigües estancades a les terres del delta.
Una pista surt en direcció sud-oest que va fent llaçades. Nosaltres, anem tallant-la seguint els corriols evidents que fan drecera i l’eviten. Després seguim sempre baixant entre arbustos en direcció recte sud-oest. El Puig el veiem al davant, a l’altra banda. Deu minuts després arribem a una cruïlla i una pineda i prenem el camí de la dreta i de seguida tornem a ser a la pista, que ens porta, per l’esquerra, al coll de la Clota. Hi ha una creu de ferro i un camí que tira recte amunt: no s’ha d’agafar. S’ha de seguir en direcció oest, per una pista que hi ha una mica abans (atenció al track).
Després de pujar, una estona després s’arriba al coll planer i d’aquí, girant a l’esquerra, de seguida estem al cim del Puig de les Agulles (552m). Les “agulles” són les roques punxegudes que es podem observar just per sota del cim culminant.
Avui tenim unes vistes magnífiques des d’aquest mirador: Montserrat i totes els cims nevats del Pirineu es presenten lluny però magnífics. Al sud tenim el massís del Garraf i més enllà encara es poden endevinar les siluetes fosques de les muntanyes de Vandellòs i el Montsià.
Per tornar, baixem pel mateix camí des del Puig de les Agulles i al coll de la Clota seguim el GR, ben indicat, que porta cap el castell d’Eramprunyà, ara evitant la pujada al turó de la Torre de La Desfeta.
Anem baixant, procurant no ensopegar a les pedres i tornem a veure, ara millor il·luminada, la magnífica Roca Foradada. Una formació geològica probablement formada per l’efecte de l’aigua i que un dia va caure i va quedar en la posició que té actualment.
En acabar tornem a ser a l’ermita de Bruguers extraordinària amb els seu color vermell i la seva portalada gòtica renaixentista. El campanar de cadireta està trencat. Dins del temple s’hi venera la Mare de Déu de Bruguers, una de les moltes marededéus trobades de Catalunya. Al davant de la façana de l’ermita hi ha una creu de terme de la mateixa època. Al portal hi ha els escuts de la família Marc que indica el domini senyorial a partir del XV.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5729169