Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Vilaperdiu, Puig de les Creus, Sant Magí de Brufaganya

(Conca de Barberà) Ruta mes de març de 2016; 14 km; +400 -400; 4 hores.   Excursió organitzada pel Grup dels Dimecres amb el següent itinerari: Vilaperdius, Puig de les Creus, Sant Magí de Brufaganya.   Participants: Alfred, Camp, Sauret, Josep Maria, Anna, Carles, Dolors, Vinyet i Miquel.   Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.

 

 mapa mperfil 

FA ANYS: El 1603 quan Sant Magí passava a ser santuari dels dominics, la ciutat d’Ostende (Holanda) queia sota control espanyol (el rei era Felipe III).

P1050963 A Vilaperdius geologia  Iniciem la caminada al petit nucli, poc habitat, de Vilaperdiu i l’Alfred ens dóna una primeres explicació sobre l’entorn geològic pel qual ens mourem. De Vilaperdius, nucli del municipi de Pontils, puc dir, jo, que es va començar a poblar el 1068 quan s’hi va instal·lar una família que havia rebut els drets de part del monestir de Sant Benet de Bages.

Brufaganya

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest mapa ens l’ha ofert l’amic Alfred Montserrat. Presenta en groc les formacions del Terciari i en color rosa les dolomies i calcàries. Veient el mapa, s’entén l’explicació que diu que per pressió a nord i sud, el plegament es va aixecar com un flam formant l’anticlinal. Amb els anys l’erosió ha deixat els materials del Triàsic i aquest són els que es veuen caminant per la pista que recorre tota la serra de Brufaganya.

El Terciari, en el seu ús normal, inclou de fet cinc etapes geològiques: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè i Pliocè, és a dir des de l’extinció dels dinosaures (fa 65 milions d’anys) fins a la glaciació més recent.

Captura 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta altra fotografia mostra una visió tridimensional de la serra de Brufaganya. Respecte del que dèiem fa un moment, potser cal aclarir la diferència del Terciari i del Triàsic, per no fer confusions. El Triàsic és un període geològic molt més antic, ja que començà fa 259 milions d’anys i va durar fins als 200 milions (dia més o menys, per descomptat). En aquells temps el gran supercontinent Pangea no s’havia acabat de dividir, encara que ja es va començar a fragmentar: els primers sediments marins que mostren la primera partició i que va separar el que avui coneixem com Marroc i el territori de Nova Jersey, són d’aquesta època. Es creu que va ser durant aquells dies que van començar a aparèixer les primeres plantes amb flors i els primers vertebrats que volaven, els pterosaures.

P1050965 La font restaurada  A la sortida del poble hi ha la font, restaurada no fa gaires anys. Està formada per la mina i un abeurador rectangular de pedra buidada. Primer ens dirigim a sud per anar guanyant altitud cap a la serra de Brufaganya.

P1050967 Un dia fosc 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per tota la serra una pista la segueix. Hi ha vistes a dreta i esquerra, però avui molt tamisades i poc clares pel dia rúfol que fa. A més fa força fred, ja que hem començat a 3ºC i amb humitat.

P1050969 Un mos i un curset 

    Ja fa una hora i uns 4 quilòmetres que caminem i ens aturem una mica a fer un mos. L’Alfred aprofita també per seguir amb les seves explicacions respecte de l’origen geològic de la serra. Certament és un luxe poder escoltar el nostre company.

P1050970 Puig de les Creus 924m 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Puig de les Creus (924m) no és res més que un bony aplanat de tres o quatre metres per la serra planera de Brufaganya, amb un vèrtex geodèsic. Així que hem fet el cim amb molta facilitat. Antoni Bach i Riu fa referència a Coromines respecte del topònim Brufaganya. L’origen s’ha trobat en un document transcrit en el Cantoral I de l’Arxiu Diocesà de Solsona, “Bufagrages (1072)”. Ramón Miró d’Aguda, que tenia molts pobles a la Segarra, va fer testament el 1079 i va repartir les seves possessions entre la seva muller Engelsia i les tres filles Malsenyada, Cogullada i Romanya. Entre els llegats hi consta Bufagraines. El topònim ja s’havia normalitzat com a Brufaganya el segle XIV.

Els “Tercios de Flandes” del “Imperio español” van estar lluitant des del juliol de 1601. L’artilleria va llençar, dins del recinte de les muralles de la ciutat, 163.000 projectils. Quan els habitants es van rendir, les tropes espanyoles havien perdut 55.000 homes. A Felipe III, els historiadors el qualifiquen de “El Piadoso” (?)... però tot va ser una barbaritat o va ser pietós?

P1050972 Montserat     Veiem la muntanya de Montserrat, mig amagada per aquesta boirina d’avui i el dia fosc.

Quan el 1603 Ostende queia, a la península només hi havia un sobirà: Felipe III, a qui normalment s’anomena rei d’Espanya, però no tenia el títol. De fet era un rei que agrupava tots els títols que li permetien ser el sobirà, però les terres sobre les quals era monarca no formaven una unitat dita Espanya, tal com ara s’entén (o es vol entendre). Cada territori o corona disposava de les seves pròpies costums, tradicions, normes legals i constitucions, com era el cas de Catalunya o Aragó, València i Mallorca.

Hi ha qui vol confondre els termes i pretén que el fet de ser sobirà d’un territori, aquest territori passa a ser un altre, però això no és així. Per exemple, bona part dels Països Baixos estaven sota el domini del monarca espanyol, però no per això havien deixat de ser Països Baixos i havien passat a “ser Espanya”. El seu avantpassat Carlos I (també Carlos V d’Alemanya), nascut a Gante, pel fet de ser sobirà a Espanya i a Alemanya no per això Espanya havia passat a “ser Alemanya”.

P1050977 Rocamoca 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arribem a Rocamora, un mas enderrocat molt gran que sorprèn al mig d’aquest territori tant pedregós. Hem caminat uns 8 quilòmetres des de l’inici.

P1050983 Sota el santuari    Ja veiem el santuari. Ara cal anar en compte amb el camí, ja que quan arribem a un promontori lleuger, cal deixar la pista i seguim un caminet a l’esquerra, fresat però entre mates, que apunta directe al santuari. Té sempre vistes del nostre destí. Seguiu el track de gps i no té pèrdua.

 P1050984 Santuari de St Mag  Al costat del mas de Sant Magí, comença a ploure i ens posem les capalines. Una mica més endavant pugem fins al santuari. Es tracta d’un recinte format per l’església, l’edifici conventual i altres dependències. Tot molt heterogeni, com a conseqüència de les diverses ampliacions i saquejos, com els produïts el 1714 (guerra contra Catalunya de Felipe V), el 1835 (bullangues antireligioses, pel suport que havien donat al carlisme) i el 1936 (guerra civil). L’origen es pot trobar al segle XII, moment en que s’esmenta documentalment. La tradició vol, però, que aquí hi ha enterrat el cos de l’anacoreta Sant Magí, martiritzat el segle III. La primera germandat va ser instituïda pels Cervelló al segle XVI i els barons de la Llacuna van donar el lloc als dominics el 1603, els quals s’hi van estar fins el 1835.

Prop del cingle del santuari, uns esglaons porten a una cova natural on es diu que sant Magí va habitar i on era alimentat pels àngels.

 

P1050987 Font de St Mag   

 

 

De tornada pel mateix camí encara faig una fotografia de la Capella de les Fonts de Sant Magí. Aquesta aigua està considerada miraculosa, encara que un rètol diu que “no té garanties sanitàries”: evidentment un rètol amb poca fe! Segons la llegenda, el sant va fer brollar l’aigua donant tres cops a terra amb el seu bastó quan els soldats l’havien capturat i baixaven avall. Actualment hi un romiatge anual. Durant segles, creients de Tarragona, Barcelona, Cervera, Igualada i Lleida, hi han vingut a omplir garrafes d’aigua per després portar-les solemnement a les seves ciutats per repartir-les entre la gent.

Graham Roderich Jones és investigador sènior associat de la Oxford University School of Geography i també investigador adscrit a l’ICAC, i acaba de fer, l’octubre del 2015, una estada a l’Institut per seguir investigant els possibles orígens, en l’antiguitat tardana o l’època romana, del paisatge de pelegrinatge del santuari de Sant Magí de Brufaganya. Es tracta d’un estudi diacrònic de la serra i la vall de Brufaganya, entre la conca de l’Alt Gaià (Conca de Barberà) i de la de l’Anoia. Almenys a Anglaterra, explica, està molt estudiat que un lloc sagrat perdura al llarg del temps com a lloc sagrat, des de l’edat del bronze fins als nostres dies. M’interessa molt aquesta visió diacrònica de Sant Magí de Brufaganya. I em pregunto: és un sant també per als viatgers? Curiosament, els exvots de Tarragona són vaixells de molts tipus. És lloc de pas o lloc per curar-s’hi? Paisatge de la transhumància o destinació per ella mateixa?

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12512823