(Conca de Barberà) Excursió feta el 9 d’octubre de 2011 i organitzada pel Centre Excursionista de Sitges, tot seguint el GR.171. Dades estimades: distància: 17 ½ km; desnivell +400 – 150; 4 ½ hores. Una excursió força planera, per pistes i algun tram asfaltat i una mica de senders. L’interès és fonamentalment el cultural.
 |
 |
TAL DIA COM AVUI: El 9 d’octubre de 1705 cau el castell de Montjuic en mans dels austriacistes, amb el general Peterborough al capdavant. Després entren a la ciutat de Barcelona i s’inicia el govern de l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III de Catalunya-Aragó.
Montblanc és la ciutat on vam acabar ara fa un mes. Hi arribem i comencem a caminar a 2/4 de 8. Fa un vent fresc, però el sol puja potent. Caminarem bé. Montblanc té una de les millors muralles de Catalunya.
El primer nucli de població es va formar el 1080 i s’anomenà Duesaigües, donat que estava prop de la confluència dels rius Francolí i Anguera. Fou el 1155 quan Ramon Berenguer IV atorgà la primera carta de població i nomenà Pere Berenguer de Vilafranca com a batlle de la vila que, en aquell moment passà a dir-se Vila-Salva, pel fet que quedava “salvada” dels impostos, censos i usatges. Amb això es va afavorir el seu desenvolupament.
Nosaltres travessem del tot la vila i passem a tocar de la magnífica església de Santa Maria la Major, també coneguda com “catedral de la muntanya” i que no es va acabar del tot com a conseqüència de la pesta negra. Es tracta d’una església gòtica del XIV, que té una portalada a la façana principal d’estil renaixentista.
A la plaça Major hi penja una gran estelada. Cal tenir en compte que Montblanc és una ciutat amb un fort ascendent català i que viu intensament diverses tradicions, de fort arrelament popular i emocional com les jornades medievals de Sant Jordi. Aquestes jornades tenen com a punt central la llegenda, recollida per Joan Amades, que Sant Jordi lluità i guanyà el drac just davant mateix de les muralles de Montblanc.
Passem pel davant de la capella de Sant Marçal que, des del 1602 (tal com diu una placa de marbre a la seva façana) és la seu de la Congregació de la Puríssima Sang).
D’acord amb el llibre Llegendes de la Conca de Barberà, de Rosa Maria Canela, del primer Sant Crist de la Congregació de la Puríssima Sang hi ha una llegenda que data de començaments del segle XVII. La llegenda vol que uns estudiants que anaven de pas cap a la universitat de Cervera, en passar per Montblanc van demanar estada a ca l’Espanyol, al carrer Major. Els amos els hi van llogar una habitació. Passats un parell de dies, els nois no en sortien i l’amo decidí forçar la porta i entrar. A dins hi van trobar una imatge del Sant Crist, però ni rastre dels estudiants. La imatge va ser portada a l’església i a partir d’aleshores els de ca l’Espanyol s’encarregaren del seu altar. El dijous sant, quan sortia en processó, els homes de la casa n’eren els portadors, i en passar pel davant de la casa giraven la imatge de cara, com dient-li: “mira casa teva”.
Com que la Vila-Salva sovint patia les crescudes dels rius i en una zona difícil de defensar, Alfons I ordenà el trasllat de la vila cap el turó del Pla de Santa Bàrbara. D’aquesta manera es va aconseguir una vila fortificada i defensable en la ruta cap a Tarragona i Lleida. Va ser aleshores que va passar a anomenar-se Montblanc.
Sortim per l’altre extrem de la vila, tot passant per la muralla de ponent. La muralla de la ciutat actualment la voreja quasi totalment. Antigament, tenia un perímetre de quasi dos quilòmetres i estava defensada per 34 torres, de las que avui en queden 17. Durant anys, les muralles foren tapades per cases, com a càstig per haver-se defensat de les tropes castellanes, durant la guerra del XVIII.
Fora la muralla trobem la confluència de camins i entre ells els del GR.171 i el GR.175. Seguim de cara, que és per on va el GR.171, per tal d’anar a creuar el torren de Sant Joan. Una estona després ja comencem a veure la vila de l’Espluga de Francolí que ens espera.
Hi entrem pel carrer de l’Ermita. Passem per la plaça amb les dues esglésies. Jo faig una foto de la Vella de Sant Miquel. La primera església romànica està documentada des del 1152, però els canvis posteriors ens permeten veure una obra d’estil gòtic primerenc construït entre el 1297 i el 1324, tot i que va haver d’esperar una bona colla d’anys (fins el 1365) fins que no fou consagrada. A l’interior, consta d’una nau única amb una volta de creueria i una capçalera poligonal. A l’exterior destaquen els contraforts que palesen el seu origen inicial romànic. Els murs, amb carreus regulars i llisos, li donen una imatge de solidesa.
Pels carrers veig diverses botigues que duen noms propis d’una vila que manté la seva independència de les modes de marques i franquícies comercials: “Cistelleria i esparteria Mª Rosa”; “Can Creus, cansaladeria i Carnisseria”; o “Floristeria Civiflor”. Spelunca, que en llatí significa cova, fou el nom que rebé la vila de l’Espluga de Francolí des de mitjan segle XI, molt abans que fos descoberta l'actual entrada de la cova de la Font Major. Casualitat?, premonició?, es coneixia potser la cavitat? El cert és que una sèrie de circumstàncies naturals, insòlites pels entorns, confluïren en l'indret: la sortida d'un riu subterrani a la Font Major que prendrà el nom de Francolí, així com la presència de nombroses balmes i cavitats als voltants de la vila, ben segur que degueren determinar el topònim durant l'alta edat mitjana.
Pel camí, passem pel costat d’una gran edificació. Em desvio molt poc, just fins a l’accés principal, per poder comprovar que es tracta de l’alberg Jaume I. De l’Agència Catalana de la Joventut n’obtinc la següent informació: A través dels documents sabem que, el 1815, a l'aiguaneix de la Font del Ferro es trobava a la Masia de l'Aigua. Una propietat que, el 1890, la família Anguera va vendre i es va habilitar com el Balneari Vil·la Engràcia. D'aquesta manera, amb quinze mil duros, es va donar el tret de sortida a la funció d'allotjament de l'actual Alberg Jaume I. Un edifici amb una trajectòria peculiar, plena de noms propis. Torres i Jordi (el comprador) va aprofitar les condicions naturals de la zona per impulsar un negoci que resultarà clau per al turisme de la comarca. De fet, des de feia molts anys, Les Masies de l'Espluga de Francolí atreien gent d'arreu, que venia per beneficiar-se de les propietats medicinals de l'aigua que brollava d'una roca negra. Sigui com sigui, el Balneari Vil·la Engràcia va canviar el paisatge de Les Masies.
Dos anys més tard de la compra, el recinte funcionava a ple rendiment. El 1936, amb l'inici de la Guerra Civil, l'edifici va canviar d'ús. El balneari va desaparèixer i, en lloc seu, s'hi instal·là un hospital militar de l'exèrcit republicà. És en aquest moment que entra en joc el segon nom propi d'aquesta particular història. Essent balneari, l'any 1906, l'Ajuntament de Barcelona organitzà les primeres colònies escolars i vist l'èxit obtingut, un any més tard es creà la "Comissió de Colònies Escolars de Vacacions". El Dr. Salvador Roca, president d'aquesta comissió, va ser qui escollí Vil·la Engràcia com un dels emplaçaments d'aquestes colònies i s'hi feren diversos torns fins a la II República. Entre molts altres documents gràfics, en una fotografia presa al pati del que ara és l'alberg de joventut, el fotògraf Robert Capa (pseudònim d'Endre Friedmann) ens ha deixat el testimoni del comiat dels brigadistes internacionals (1938). Actualment, l'associació No Jubilem la Memòria dedica el seu projecte "Preludi de l'última batalla: les Brigades Internacionals al Priorat, 1938" a recuperar i divulgar la presència de brigadistes a la comarca, especialment pel que fa a la Brigada Lincoln, formada fonamentalment per nord-americans. Un cop acabada la guerra, l'Estat va comprar l'edifici per 400.000 pessetes i es va convertir en Albergue Jaime I el Conquistador, de la Sección Femenina de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tot i definir-se com a alberg, però, la seva funció distava molt del concepte actual, ja que s'entenia com una escola de formació falangista i acollia reunions del Consejo Provincial de la Sección Femenina. En aquest sentit, el dia 25 de juliol de 1949, amb la presència de Pilar Primo de Rivera, s'acomiadava el primer torn de nenes que hi havia estiuejat. Un cop restaurada l'autonomia de Catalunya, l'alberg passa a ser de la Generalitat, que li catalanitza el nom. Així, doncs, l'Alberg Jaume I explica un bon tros de la història de l'Espluga de Francolí a partir de dos noms, en principi, molt distants entre ells, però amb un indret en comú: Les Masies.
De lluny ja veiem Poblet, primer matisat entre les branques verd fosc d’un camp d’oliveres, després enfilat al final de les rengleres de ceps de les vinyes i ja, a tocar, després d’un revolt de la carretera per on anem caminant. Arribem a Poblet tres quarts d’hora després d’haver sortit de l’Espluga de Francolí. En Xavier Masana, que és qui porta l’excursió, ens proposa vint minuts per entrar i anar a l’església del monestir, abans de seguir la nostra ruta. Així que anem passant la magnífica porta que permet l’accés al recinte.
Sabem prou bé que el monestir de Poblet és un dels més importants de Catalunya. Està en actiu i hi viuen monjos cistercencs (avui són 32) que segueixen la Regla de Sant Benet des de la seva fundació, l’any 1150. Escriure sobre Poblet o voler fer una síntesi és força complicat. Si algú vol ampliar la informació li puc recomanar la web del monestir: http://www.poblet.cat
Al gran pati interior s’hi respira una pau que fa que les veus baixin de to. Deixem l’edifici de l’hostatgeria moderna, on encara es pot demanar d’anar-hi a dormir, i ens anem dirigint cap a la magnífica portalada de l’església.
A l’interior, l’altura del temple commou i el retaule brilla espectacular al fons. Als costats de l’altar hi ha les tombes reials. Es tracta de sis sepulcres d’alabastre cisellats finament amb imatges representatives dels personatges reials. El moment i el silenci, transmeten una intimitat senzilla i profunda. Hi ha enterrats Alfons I el Cast (Alfons II del Regne d’Aragó), jaume I el Conqueridor; Pere III el Cerimoniós i les seves primeres mullers: Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília; Joan I el Caçador i les seves dues mullers Mata d’Armanyac i Violant de Bar; Martí I l’Humà, Ferran I el d’Antequera, Alfons IV el Magnànim i Joan II amb la seva esposa Joana Enríquez.
Com podem apreciar hi tenim al davant la clau de la història de Catalunya i d’aquella confederació que va formar la Corona d’Aragó. Sovint es confon el Regne d’Aragó amb la Corona d’Aragó. El regne d’Aragó (en aragonès: Reino d’Aragón) neix el 1035 amb la unió dels comtats d’Aragó, Sobrarbe i Ribagorza, sota l’empenta de Ramiro I. Va conquerir també els castells de Laguarres, Lascuarre, Falces, Viacamp i Benabarre, aliat amb Arnal Mir de Tost i Ermengol III comte d’Urgell. Intentà prendre la fortalessa de Graus al rei de la taifa de Saragusta, Al-Muqtair (el quan era ajudat per Sancho II de Castella i que contava amb un jove soldat: el Cid), però Ramiro I va morir en el transcurs d’aquesta batalla.
La Corona d’Aragó neix el 1164, quan Petronila d’Aragó (casada amb Ramon Berenguer IV per un pacte hagut amb Ramiro II el Monjo, cedeix tots els seus dominis aragonesos al seu fill). Tal com diu Juan José Menezo, al llibre Reinos y Jefes de Estado desde el 712, fou: “un veritable exemple en la història de les nacions, la unió dels dos estats: Catalunya i Aragó”.
Ens anem reunint a l’exterior, al costat de la carretera i a l’ombra d’un gruixut i immens pinsapo. Un pinsapo (abies pinsapo) es distingeix fàcilment perquè les seves pinyes sempre estan en posició vertical i mirat cap el cel, com si es tractés d’un canelobre. Se’l considera una relíquia dels boscos de coníferes del terciari. Actualment es pot dir que és un endemisme de la Serrania de Ronda i es troba a la Sierra de las Nieves, al parc natural de Grazalema i a la Sierra Bermeja, a Estepona. Es tracta d’un arbre magnífic que jo recordo haver vist en altres llocs, com per exemple n’hi ha un al centre del claustre de San Pedro da Rua, a Lizarra (Estella). Tothom que ha fet el camí de Sant Jaume de Galícia sap que hi ha una font (l’única al món) d’on raja vi. Aquesta font és als Cellers d’Irache. Doncs una mica més endavant hi ha el monestir de Santa Maria la Real de Iratxe, on també hi ha un pinsapo ben centrar al mig d’un dels claustres (en té dos).
Comencem a caminar pel costat de la carretera. A la dreta tenim unes vinyes immenses explotades per l’empresa Torres i a l’altra costat de la carretera el mur amb merlets del que havia estat una tanca de protecció dels dominis del monestir. Justa a la riereta, uns cent metres més avall, on hem de girar a la dreta i al mateix mur, que aquí acaba, hi ha una petita fornícula i una placa de marbre que diu: Aquesta imatge de la Mare de Déu dels Torrents, fou col·locada aquí per recordar el cinquè centenari de la seva troballa. Monestir de Poblet, Vimbodí, 27 de maig de 1984.
Anem per sender per sortir després a una pista polsosa. Avui hi ha molta pols per arreu. Fa molt temps que no plou, massa. Tot esta molt sec. Una mitja hora després d’haver deixat Poblet a la nostra esquena arribem al costat del conegut com a castell de Milmanda. D’entrada sembla una gran masia voltada de vinyes.
A l’entrada veiem que es tracta d’un edifici amb traces constructives pròpies d’un mas fortificat, amb torre i porta sòlida. Però realment el seu origen fou el d’un castell de la xarxa que s’anava bastint a mida que s’anava reconquerint la Catalunya Nova, bastit sobre el ja preexistent d’origen àrab, els quals ja van aprofitar el que van trobar de l’època dels visigots. Hi ha notícies del 1148 d’un tal Arnau de Montpaó, qui fou castlà de la fortalesa i tenia per missió repoblar l’àrea. Més endavant Ramon Berenguer IV donà aquest domini a l’abadia de Fontfreda (a les Corberes) i foren aquells monjos els que fundaren Poblet i ja fou el 1174 que el castell deixà d’estar manat per un castlà, el senyor de Milmanda i passà a granja de producció del monestir de Poblet. De fet, la torre de defensa fou aixecada per ordre de l’abat, Ponç de Copons, el 1348. Actualment és propietat de la casa Torres. Dins hi ha una sala per un audiovisual i un espai de tast i de venda. Entre els vins que venen hi ha el Torres Grans Muralles que va pel “mòdic” de 100€ l’ampolla.
Quan sortim, penso que tothom ha sentit parlar dels vins Torres, però poca gent sap l’origen. Així que cal saber que Jaume Torres va emigrar a Cuba el 1855. Allà aconseguí una gran fortuna especialment pel comerç marítim i l’any 1870 va tornar i va formar societat amb el seu germà, el qual ja es dedicava al conreu de la vinya. Fou aquell mateix any que fundaren l’empresa a Vilafranca del Penedès i es de destacar que una de les idees del Jaume Torres fou la construcció d’una tina de vi de 600.000 litres, la més gran del món en aquella època.
Hem sortit del castell. Aquesta excursió d’avui va confirmant les expectatives de sortida cultural i històrica. Deu minuts després deixem un caps d’ametllers a la dreta, mentre la pista terrosa gira a l’esquerra i va pujant fins que baixem ja de cara a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents. Mira per on, la imatge que hem vist al mur fa una estona, ara ens dóna nom al temple que tenim al davant, perfectament conservat en un indret amb font i graelles, sota un ombrívol espai de magnífics plàtans.
Ara toca, doncs, conèixer l’origen de la marededéu trobada. La llegenda diu que fou trobada, en el canyissar del torrent d’en Guiot, del costat de la muralla on hem vist la fornícula, per l’abat Joan Payo Coello. Fou el mateix pare abat qui va fer construir l’església el 1484 per tal de dipositar-hi la imatge. Una curiositat de la imatge és que duu el Nen Jesús al braç dret, quan totes les marededéus el duen al braç esquerra.
Finalment, quinze minuts després entrem al poble de Vimbodí, el final de la ruta d’avui. L’etimologia de Vimbodí s’ha de trobar en el patronímic àrab “Ibn Bodí”, que vindria a ser “fill de Bodí”. Ja en un document de 1172 es troba amb el nom “Avimbodín”. Hi ha un cognom valencià del mateix origen. Bodí. El domini del “Pelat de Vimbudir” fou cedit per Alfons I (de la Corona d’Aragó – la confederació catalano-aragonesa) (Alfons II del Regne d’Aragó)al monestir de Poblet., que la va conservar fins a l’exclaustració. Inicialment es van produir friccions amb el Senyor de l’Espluga de Francolí, que deia tenir drets sobre aquest indret, però el 1272, en Jaume I, confirmà els drets de Poblet.
Hi ha una llegenda que fa referència a una masia, prop de la bassa d’aigua prop de la població, que actualment està deshabitada. Es veu que a finals del segle XIX s’hi produïen uns fets estranys. Durant la nit els mobles es movien de lloc, la mula pujava a l’habitació dels amos, els gossos bordaven esverats, la tapa de la comuna s’obria tota sola i se sentien sorolls de tota mena. Els amos vivien espantats i tothom estava convençut que hi havia bruixes. Així que per a una propera excursió, cal mirar d’anar-hi a veure si encara se sent alguna cosa.
I aquí s’acaba la breu descripció d’aquesta excursió. Si voleu trobar el track en gps, podeu clicar a: