(Conca de Barberà) Ruta el 14/01/2018; 17 km; +780 -780; 6 hores. Excursió organitzada per Joan Batet amb el següent itinerari: Montblanc, barranc de La Vall, mas del Llor, ermita Sant Josep. Participants: 10 i en Joan Batet. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1238 va néixer Pere Ermengol, un personatge famós de Montblanc.
La trobada d’avui és a Montblanc, a la plaça de Sant Francesc. El convent de Sant Francesc es calcula que devia fundar-se cap el segle XIII.
Un cop reunit el grup, ens preparem per començar la caminada. El dia rúfol i fred, amenaça pluja, però al final no ens mullarem perquè no plourà.
Del convent de Sant Francesc, cal saber que en el primer terç d’aquell segle el moviment mendicant es va estendre per tot Europa seguint la tradició de predicació, pobresa i caritat cristianes. Per això no eren ben rebuts pel clergat secular. Generalment s’instal·laven on podien fins que s’havien guanyat l’afecte del poble i llavors acostumaven a rebre espai i recursos on construir el seu convent. Actualment d’aquell antic convent només queda l’església.
Comencem en direcció a ponent, travessem el barranc de la Pasquala, ens endinsem a les Muntanyes de Prades i girem a sud, pujant per la Coma de l’Alandó. Deixem als costats els murs dels bancals, signes de l’antic esforç dels pagesos de la terra, avui tot abandonat.
Montblanc, està situada en la depressió que formen els rius Francolí i Anguera, entre la Serra de Miramar i les Muntanyes de Prades. És la capital de la Conca de Barberà, té el títol de Vila Ducal des de l’any 1387 i el seu nucli antic va ser declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947.
Una clariana ens permet una bonica vista de la vila de Montblanc, en un moment en que un raig de sol la il·lumina. La tradició catalana situa la Llegenda de Sant Jordi a Montblanc. Existeix el Portal de Sant Jordi on conta la tradició que, davant mateix, Sant Jordi va matar el drac.
La pista pujava i baixava pels barrancs que hem creuat, tot girant un altre cop a ponent on ja hem pujat més dret, una bona part del desnivell d’avui. Fa 1,5 hores que caminem i veiem al davant els cingles del Pla de la Vila.
Veient els cingles, em sembla evident que, en la seva erosió, quan es trenquen ho fan en blocs sencers. És el futur de totes les muntanyes: anar-se erosionant i aplanant-se.
Al fons es veu, fosc, el barranc de la Vila. Més a prop, a l’esquerra, els penya-segats de calcaris (crec jo) vermellosos.
A la meva adreta, pel camí, que ara s’enfila un altre cop, una mata de llentiscle en mira passar, això si és que els llentiscles miren. El llentiscle (“Pistacia lentiscus”), és un arbust perenne molt freqüent al sotabosc de les pinedes i els alzinars. S’obté una saba anomenada màstic, de la qual es produeix una goma molt aromàtica que s’usa per aplicacions en ortodòncia i per fabricar licors.
I després una de garric, que és a l’origen del meu cognom. Garric (“Quercus coccifera”). Una plana de garrics és una garriga. Hi ha cognoms i topònims derivats: Garriga, Garriguella, Garrigosa, Garrigós, Sesgarrigues... La seva fusta, dura i curta, només es fa servir per obtenir carbonet com a combustible.
Ja ens pensàvem que ho havíem pujat tot, doncs no. Amunt un altre cop: són les coses que té la muntanya.
Quan just hem fet 6 quilòmetres, el camí s’enfila per un corriol amunt i aviat el pas és més complex per troncs caiguts. Hem de seguir esquivant-los.
Deiem, a dalt, que un dels personatges famosos de la Vila de Montblanc va ser Pere Ermengol de Rocafort (1238 a 1304). Un home extraordinari per la seva vida molt moguda: de família noble, es va fer bandoler, es va transformar en frare mercedari, va ser martiritzat i 1688 el Papa Innocenci XI el va santificar com a Sant Pere Ermengol.
Així arribem a un tancat: és l’abric del Mas del Llor. Aquest abric, a prop del Portell de les Lletres, són dos dels espais amb pintures rupestres que formen part dels 9 conjunts que hi ha a les Muntanyes de Prades i que van ser declarades Patrimoni Mundial per part de la Unesco l’any 1998.
A la paret, a la que no podem accedir (està protegida pel tancat que protegeix els delicats dibuixos mil·lenaris), s’hi veu la part més fosca de la concavitat: aquí hi ha les pintures, però no les veiem de lluny. Probablement es tracta de pintura Mesolítica, generalitzada al llevant de la península Ibèrica, la qual es troba, generalment, a l’aire lliure en balmes i aixoplucs. Iconogràficament s’hi troben figuracions d’animals i també la figura humana, tant femenina com masculina.
El camí segueix, ara fàcil i còmode, fins el mas del Llor. Estem a la punta més llunyana, a tocar del barranc del Llor. Ara ja anirem girant i anirem a trobar el GR.171 per tornar cap a Montblanc. Arribem al petit Mas del Llor, restaurat o reconstruït de forma simple. Tinc la sensació que aquesta vall disposava de llorers i d’aquí li deu venir el nom: Llor. El llorer (“Laurus nobilis”) i les seves fulles són molt apreciades en la cuina. D’altra banda, se’n obté un oli essencial d’efectes antisèptics i molt valorat com expectorant. Et qualsevol cas, es veu que l’oli essencial té una punta de toxicitat i pot provocar irritació a la mucosa gàstrica.
Després d’haver girat en direcció est nord-est, estem seguint la pista pel barranc de La Vila. La Vall és un bell racó de la serra de Prades, d'una gran diversitat natural amb pinedes, una frondosa vegetació de ribera i nombroses fonts i rierols.
Aquest barranc compta, com dèiem, amb diverses fonts. Aquesta primera que veiem és la d’en Seré.
De Pere Ermengol, podem seguir explicant que educat com tots els nobles, era de caràcter fort, altiu i competitiu. Arran d’un encontre violent, sent jove, va haver de fugir i es va fer bandoler. Era època de Jaume I el Conqueridor i va ser capturat; però la influència del seu pare, baró de Rocafort, va aconseguir el seu perdó i llavors va decidir fer-se frare mercedari. Recordem que els mercedaris eren els que anaven a pagar rescats per alliberar els captius. Així va viatjar a Múrcia el 1261 (on van rescatar 213 captius), a Granada el 1262 (on van ser 202); a l’Alger, Tànger, Orà i Bugia. Un dels cops que va anar a Bugia, el 1266, li van exigir un preu que no podia pagar i el van empresonar.
Més endavant encara en trobem més: aquesta és la de la Cua de Cavall.
Per concloure aquest resum de Pere Ermengol diguem que pensant que ningú no el reclamaria van decidir penjar-lo a la forca. Uns dies després hi va arribar el frare Guillem amb el rescat, però li diuen que ja l’han penjat. El frare va anar desconsolat fins a la forca, el va fer baixar i va veure que el màrtir encara era viu. Pere Ermengol va explicar que va havia tingut una visió, quan el penjaven, en la qual uns àngels el sostenien per evitar la seva mort i que se li havia aparegut la Mare de Déu. I aquesta és, simplificada, la vida de Sant Pere Ermengol.
El camí, ara, és molt ombrívol. Arribem a una gran paret de pinyolenc rogenc, amb uns estrats interessants de sorres de gra fi i de còdols de gruixos diferents. Aquí fem l’aturada per menjar una mica.
Un detall dels estrats.
L’any 1238, quan va néixer Pere Ermengol, el sobirà català era Jaume I. També era monarca d’Aragó i va ser també rei de València després de la conquesta. A Navarra, el rei era Teobaldo I, per designació dels navarresos que van oblidar el desig de Sancho VII que havia designat com a successor seu a Jaume I. Teobaldo era nebot del rei finat i fill de la germana del rei, Blanca, que estava casada amb el comte de la Champagne. A Castella el monarca era Fernando III i també disposava del títol de rei del regne de Lleó. A la península es consolidaven dos grups territorials: d’una banda Castella-Lleó, que acabaria fent-se també amb Navarra; i de l’altra Catalunya i Aragó, que amb València i Mallorca, van mantenir una cultura de caràcter federat on cada estat mantenia les seves constitucions, llengua i corts, independents.
Aquí, l’amic Batet fa una fotografia de grup.
Finalment passem pel davant de l’ermita de Sant Josep. Es tracta d’una ermita petita i d’estructura molt senzilla que va ser aixecada a principis del segle XVIII, promoguda pel comerciant Francesc Sabater. Durant el segle XIX va ser propietat de la família Gassol, fins que va ser destruïda durant els primer dies de l’aixecament de Franco contra el govern de la II República. La reconstrucció va ser a iniciativa de Josep Civit. També es zona d’acampada.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/montblanc-barranc-de-la-vall-abric-pintures-rupestres-del-llor-mas-del-llor-ermita-sant-josep-22050751