(Garraf) Ruta el 6/9/2015; 13 km; +180 -180; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sitges, Centre de Disseny de Sitges, Club de Golf Terramar, ermita de Gràcia, castell de Miralpeix, can Girona, Sitges. Participants: grup de 12 membres del Centre Excursionista de Sitges. Excursió guiada per en Pere i la Dolors. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El juny de 1960 va entrar en vigor la EFTA, l’acord europeu de lliure comerç, que van formar els països que no van voler formar part de la Unió Europea (que llavors es deia CEE).
Hem començat a caminar al parc de Can Robert, a l’entrada de Sitges i hem seguit el camí que va paral·lel a la via del tren fins al costat de Centre de Disseny de Sitges. El Centre de Disseny de Sitges, és un edifici que es va concebre com a la unitat de disseny i creativitat del grup Audi, Seat i Volkswagen. Posteriorment va passar a l’ajuntament de Sitges amb l’objectiu de disposar d’un centre per a noves empreses i promotors d’activitats relacionades amb la creació. No tinc gaire informació, però sembla que l’edifici no compta amb gaire activitat.
Una estona més endavant deixem a l’esquerra el tancat del Club de Golf Terramar, on podem veure, en un extrem, el que havia estat el mas de Can Pere Pau. La masia era propietat de la família Vidal Quadras, però va prendre aquest nom dels masovers que hi havia. Més endavant, els masovers van passar a les terres de la propietat Soler i Forment, on s’hi van quedar treballant les terres fins que la voracitat del diner fàcil de la requalificació va urbanitzar aquelles terres, tal com ho explica en Joan Yll (www.untombpercasa.blogspot.com.es).
Entrem a la urbanització pel camí de Miralpeix, cap el sud. Hem deixat l’hotel Dolce a l’esquerra i a la dreta les restes ensorrades de la gran masia de Miralpeix. Com apunt històric potser cal explicar que la família Vidal-Quadras (segons el blog del mateix nom) són originaris de Sitges i van emigrar a América. A partir de 1821 van amassar una gran fortuna amb la producció de tabac, d’on es va derivar el comerç, administració de finques urbanes i activitat financera. Avui, segons el seu blog, la família compta amb descendents que, se suposa, viuen molt bé d’aquelles fortunes inicials.
Al final de la urbanització prenem un corriol que s’endinsa al bosc. El que no explica el blog de la família Vidal-Quadras, però sí que ho fa Joan Casanovas Codina, del Departament d’Història de la URV, és que en la Cuba del segle XIX, les divisions racials i d’origen (crioll o espanyol) de la societat esclavista, legalitzada pel colonialisme espanyol, van ser tan intenses que les lleis colonials van propiciar no només una esclavitud molt dura, sinó també una elit socioeconòmica que va endurir les relacions laborals als treballadors jurídicament lliures.
Anem pujant fins que arribem dalt, al costat d’una construcció abandonada. Aquesta edificació l’he trobat referida, en diversos llocs, com a torre de senyals, torre del telègraf i com a Talaia pel control de tràfic aeri. Inicialment, jo creia que un edifici tant bàsic devia ser el resultat de la xarxa de torres de telegrafia del 1800, però en veure-la, em va semblar que no podia ser. La torre, en sí, és de format rectangular i tots els materials són més moderns del format que es va utilitzar com a model per les torres de telegrafia i que encara es poden veure en les que estan dretes.
Potser, doncs, el que té més possibilitats serà el tema de tràfic aeri dels inicis de l’activitat de l’aeroport de Barcelona, en l’època del primer creixement dels anys 1941 a 1946. Tot i amb això, em sembla que podria haver-hi una utilització anterior, ja que sabem que les autoritats de la República van formar tota una línia de vigilància i control per tota la costa, davant del risc d’atac des de mar per part de l’exèrcit nacional. Sabem que al davant de l’ermita de la Trinitat (probablement al punt on hi ha la pèrgola mirador) hi havia un niu de metralladores i potser amb alguna peça d’artilleria i que era anomenat Observatori nº 2. Des d’aquí mateix segur que hi ha una bona vista fins al punt de la Trinitat, així com també a l’observatori que se sap que hi havia a Vilanova.
Només cal baixar una mica, de cara a mar, per veure l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Encara que he trobat webs que parlen que podia existir ja el segle XII, en realitat sembla que la seva existència només està documentada des del segle XIV. En tot cas el que ara es pot veure, en força mal estat pels depredadores incultes que hi venen (d’on surt aquesta salvatge necessitat de ratllar, pintar, escriure i trencar?), prové de reconstrucció i estil més aviat modern. Una anècdota és que l’any 1662, mentre el mossèn de Ribes hi celebrava la missa, es va desfermar una forta tempesta i un llamp es va ficar dins la capella, amb el resultat de sis morts.
Fa anys tenia una porta amb reixat, que ha desaparegut. L’interior és de pena i l’efecte dels depredadors és evident. Massa gent incívica corre per aquests móns. Cal saber que a Miralpeix s’hi comptaven dues ermites, aquesta i la de Santa Margarida i a les dues s’hi feien aplecs. Aquella de Santa Margarida, va acabar enrunada i va desaparèixer. La de la Mare de Déu de Gràcia, si no s’hi fa res, no trigarà gaire anys en enrunar-se.
El dia 23 d’agost de 1858 es va enfonsar un vapor (el Índio), però en van restar alguns supervivents. Aquests, el 15 de setembre del mateix any van pujar fins aquesta ermita per tal d’agrair que encara estaven vius. La imatge era molt volguda pels sitgetans i era invocada per les mullers dels navegants i comerciants d’ultramar quan no rebien notícies dels seus marits, fills o germans. Durant anys hi havia nombrosos exvots a les parets, que van desaparèixer en el context de la guerra del 1936, quan també va resultar cremat tot el que hi havia a l’interior.
Tenim una magnífica vista, tot i el dia emboirat, de Sitges i del camp de golf aquí en primer pla, a sota del turó. Ja hem caminat uns 7 quilòmetres. El petit port de Sitges, va veure una petita expansió durant els segles XVII a XIX com a conseqüència de l’obertura del comerç amb Amèrica, i especialment Cuba. Originalment el comerç amb Amèrica (i l’explotació de les seves riqueses) era una exclusiva dels castellans (qüestió lògica ja que provenia de l’idea que havia estat el Regne de Castella qui havia incorporat el Nou Món i així ho deixava clar la reina Isabel en el seu testament). Recordeu que des del XV fins al XVIII, el regne de Castella i els que formaven la Corona de Catalunya i Aragó, compartien sobirà però mantenien les seves constitucions, institucions i sistema econòmic independent, per tant ja era lògic que el regne de Castella no volgués tenir competidors en l’explotació dels recursos americans.
L’any 1702, el rei Felipe V va atorgar a les Corts de Barcelona el permís per enviar dos vaixells anuals, això sí passant per Sevilla, que va resultar suprimit després de la pèrdua de la guerra, per part de Catalunya, el 1714. No va ser fins a finals del XVIII (1778) que es va autoritzar la lliure navegació als virregnats i altres possessions.
F593 Cent metres més endavant, uns munts de pedres, una murada evident (no gaire alta) i el basament de la torre inicial, a quina base hi havia la cisterna, és el que queda del castell de Miralpeix. Ja figura esmentat l’any 1057, en un document de donació del bisbe Guislabbert a Arnau d’Arloví, moment en que devia ser només una torre de vigilància (en un territori sense els pins que ara hi ha) i que calia ampliar-la i poblar l’entorn. Segons he pogut llegir, devia quedar destruïda, aquella fortificació, cap el 1190 entre les bregues del castlà, Gombau de Miralpeix junt amb el senyor de Ribes, Ponç, enfrontats a Berenguer de Castellet i Eimeric d’Espiells.
Baixem pel bosc i arribem a Can Girona, masia on es venen productes del camp i fruita. També és bonic observar el cup, de forma quadrada que hi ha a la dreta, després de passar l’arc de la porta. A la façana un bonic rellotge de sol ens diu que “De dia moure’s i de nit dormir”.
Al principi fèiem referència a la EFTA, potser cal afegir que està formada per Noruega, Islàndia, Suïssa i Liechtenstein. La EFTA compta amb acords de lliure comerç, de fronteres i de persones amb la Unió Europea. Això fa que molta gent es pregunti si potser no seria molt més interessant formar part de la EFTA que no pas de la UE.
A la carretera, cal anar en compte per travessar-la. I tot mirant veiem, a l’esquerra, l’antiga pedrera que, actualment, acull la depuradora de Sant Pere de Ribes i Sitges. Durant la Guerra Civil existien trinxeres a Sitges a la cala de l’Aiguadolç, al cementiri i les platges de Port Alegre, Balmins, la Barra i les Anguines. Curiosament he trobat que també hi havia una base d’hidroavions, que sembla que va ser utilitzada molt rarament.
Passada la carretera, hem seguit la riera de Ribes, deixant a la dreta els murs exteriors de l’antic autòdrom de Rocamar. Fins que arribem a veure les vinyes de Mas d’en Bosc. Se sap que durant la Guerra Civil a l’autòdrom hi havia uns dipòsits de gasolina i que també funcionava una petita fàbrica, prop de l’estació del tren, per a la producció de bombes de mà.
Hem seguit caminant fins al costat del mas. Es tracta d’un gran mas i també amb un rellotge de sol a la façana. Aquest ens dóna un missatge diferent: “Passa però no s’immuta”. Ben cert. Des d’aquí ens endinsem al bosc, cap a la dreta i pugem amunt cap a Santa Bàrbara.
I després de fer el penúltim tram per dins de bosc, ara que el sol ja escalfa una mica, passem pel barri de Santa Bàrbara (que havia estat antiga urbanització i que ja fa anys és barri de Sitges). Des d’aquí baixarem fins al camp de rugby i un centenar de mestres després, ja arribem al punt final.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10716027