(Garraf) Ruta 1298 el 2/01/2021; 12 km; +220 -220; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vilanova i La Geltrú, Masia d’en Frederic, Masia d’en Cabanyes, Coll d’en Ferran, Mas de l’Artís, Torrent de la Pastera. Participants: Vinyet, Anna G, Jep i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 40.
 |
 |
FA ANYS: De l’any 1257 consta de donació per part del rei Jaume I a Josep Artís.
Comencem una excursió des del nord de Vilanova. Hem aparcat al costat de la masia d’en Frederic i comencem en aquest dia clar i fred. Hi ha una magnífica vista que l’amic Jep ha captat perfectament i és la foto que poso. La masia d’en Frederic està situada al costat del camí Ral. Antigament coneguda com el mas Ferret dels Masos, va passar a dir-se masia d'en Rafecas el segle XVIII i avui en dia és propietat de l'ajuntament i és seu de l'Associació dels Tres Tombs.
Anem en direcció est veient el Mas de Sardet, amb la seva torre evident. Ha tingut moltes denominacions al llarg del temps. El nom actual prové d'un indià que l'adquirí a mitjans del segle XIX i que tenia el sobrenom de Sardet. L’indià va ser en Pau Soler i Roig, el qual havia anat a Amèrica només amb 9 anys, el 1803, a la botiga que la família tenia a San Juan de Puerto Rico. D’aquí es va traslladar a Cuba, a Matanzas, sembla que associat amb Sebastià Gumà, dins del comerç de teixits.
Uns metres més enllà hi ha la masia d’en Cabanyes , però nosaltres girem en direcció nord per la pista del Camí del Mas Parellada, que segueix el torrent del mateix nom. Situada als afores del terme, abans del segle XIX era anomenada Masia d'en Parellada. Els Cabanyes la van adquirir als Parellada l'any 1790; el 1798 van fer construir la gran casa d'estil neoclàssic on hi va morir el poeta Manuel de Cabanyes(1808-1833). La Masia d’en Cabanyes és una casa-museu, on va viure el poeta romàntic Manuel de Cabanyes i actualment acull el Centre d’Interpretació del Romanticisme que duu el seu nom.
Pocs metres més endavant, a l’esquerra, hi un magnífic exemplar de pi. És el Pi Gros de Vilanova i la Geltrú, reconegut com “Arbre monumental” classificat amb el número 17.307.01 per la Generalitat de Catalunya i també conegut amb el nom de “Pi de la Masia d’en Cabanyes”. Aquest pi ja es representava com a monumental en dibuixos i pintures del segle XIX.
Nosaltres seguim endavant, a peu pla, en direcció nord fins que arribem a l’autopista C-32, la qual passem per un túnel per sota. A l’altra banda ens trobem, a l’esquerra, una gran pedrera. Per tant el camí que seguim fa un gir a la dreta pel que es coneix com el coll d’en Ferran i passem a tocar la carretera C-15z. És un caminet prop del voral (uns 200 metres) que no té cap problema. Aquest coll era el pas de l'antic camí de Vilafranca, que ha quedat sensiblement modificat i desfigurat per la construcció de l'autopista.
El camí ha girat a l’esquerra de cara a uns camps i aviat ha començat a pujar per un caminet pedregós (estem al Garraf!) en direcció oest carenejant fins a trobar el camí de Llacunalba que ve de l’esquerra. Es segueix carenejant fins que es transforma en pista que seguirem.
Després de girar a l’esquerra, entrem en bosc i passem pel costat d’una cabana de pedra en sec. A les nostres terres és habitual trobar aquests barraques pels camps de conreu; sovint també es coneixen com barraca (o cabana) de vinya. Per al cobriment de les barraques s'utilitza bàsicament el sistema de falsa cúpula, també anomenat superposició de filades. Consisteix a sobreposar pedres planes que a cada filada aniran sobresortint dos o tres dits per damunt de l'anterior, totes amb la deguda inclinació per no deixar entrar l'aigua de la pluja a l'interior. Quan les filades arribin gairebé a concloure la cúpula, es tanca amb una llosa o més. S’acostuma recobrir amb pedruscall i amb argila premsada, on s’hi planten lliris que, amb les arrels, fixen la terra del sostre.
En direcció nord es veu la ruta de cresta que vam fer l’altre dia entre el Pic de l’Àliga i el Turó de Tres Partions.
Ara seguim un sender, a ponent, per dins de bosc. Els arbres ens protegeixen del vent que s’ha anat girant en aquest dia fred però agradable. Aviat arribarem al mas de l’Artís, que té els seus orígens en una donació feta pel rei Jaume I a Josep Artís l'any 1257 (‘vilanova.cat’). Precisament, uns deu anys abans (1244) es va signar el Tractat d'Almizra entre la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València) i la Corona de Castella (Castella i Lleó) on van quedar estipulats els límits del Regne de València. Signat el 26 de març del 1244 per Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, l'infant Alfons de Castella (més tard, Alfons X el Savi) es determinava que les terres al sud de la línia Busot, Biar i Vila Joiosa, quedaven reservades per a Castella. Això va ser conseqüència dels dubtes i els incompliments que generava l’antic Tractat de Cazola (o Cazorla) del 1178.
Arribem a una cruïlla de pista, al Fondo de Canyelles, i ja veiem el Mas de l’Artís, veritable caseriu autosuficient.
Ens fem una foto al davant del mas on hi ha un antic arbre mort d’imatge molt evocadora. Parlant de segles antics, un treball magnífic dirigit per Raquel Lacuesta (maig 2010) diu “A inicis del segle X, els successors de Guifré el Pilós traspassaren el riu Llobregat i fundaren alguns nuclis com ara Sant Pere de Ribes (917) i Olèrdola (929). La repoblació es va dur a terme amb nous colons provinents de les contrades pirenaiques. Els nuclis originaris de població que van donar lloc a l'actual nucli urbà de Vilanova i la Geltrú van sorgir a l'època medieval. El primer nucli va ser el de la Geltrú, documentat en el Cartulari de Sant Cugat de l’any 999, com a vila episcopal; va rebre el nom de Gisaltrud a partir de l’any 1068. La Geltrú pertanyia al castell de Sant Pere de Ribes, que limitava amb el castell de Cubelles al torrent de la Pastera. Segons Virella, és possible que el llogarret de camperols que més tard fou la Geltrú existís abans de la fundació del Castell i tingués, com és de suposar, la seva corresponent esglesiola. El castell de la Geltrú ja consta documentat l’any 1092”.
Des de l’arbre, cal seguir les marques del GR que s’endinsen al bosc. En algun tram el sender del GR està fet malbé pel pas potser de motos i bicicletes, però es fa sense problemes. En conjunt és molt agradable i millor que haver seguit la pista que segueix el Fondo de Vilanova. Per perspectiva històrica no oblidem que l’espoli sobre Catalunya ha estat permanent des del 1714. Recentment ‘unilateral.cat’ deia (juny 2016) que és evident l’espoli que patim els catalans en matèria d’infraestructures viàries. “Els catalans hem pagat un sobrecost de 8.250M€ per les autopistes, no inclòs a la xifra de l’espoli fiscal que patim”, “Un total de 6.950 quilòmetres d’autovies són injustificables, ja que tenen una intensitat mitjana de circulació inferior als 5.000 vehicles diaris”, “El pla de rescat de les autopistes converteix els deutors i responsables de la seva fallida en creditors dels ciutadans i dels usuaris de l’AP2 i l’AP-7”.
Pel camí podem veure, quan també caminem a tocar del Fondo de Vilanova, aquest mur probablement pensat per aturar el primer cop de les avingudes de pluja quan hi ha episodis de grans tempestes. El segle XVIII després de la victòria de Felipe V, aquest va imposar nous impostos només a Catalunya. Els pagesos es negaven a pagar. Les autoritats borbòniques destinaven gran contingents de tropes al cobrament coactiu i persecució d’escamots de pagesos que concebien la seva lluita com una acció desesperada per la supervivència (Josep M. Torras Ribé, “Felip V contra Catalunya”).
Hem fet ja uns 8 quilòmetres quan deixem a la nostra dreta el mas de Safont. La repressió que esmentàvem va suposar un clima de desordre i violència inimaginables, segons afegeix Torras Ribé. Quan les tropes borbòniques s’apropaven a una població la gent fugia espantada a amagar-se a torrents i balmes. Llavors les tropes cremaven els pobles; Moià, Sallent, Prats de Lluçanès i Sitges... van ser alguns pobles saquejats i cremats.
I finalment tornem a estar al punt on avui hem començat a caminar. Bona excursió d’uns 12 quilòmetres en aquests temps en que estem confinats per comarques. Una dita tòpica (tan habituals d’uns pobles en front d’altres) diu així “A Vilanova i la Geltrú, rics, rocs i rucs” (Joan Amades, “Refranys geogràfics catalans”). Afortunadament, avui ens ho prenem amb ironia i humor.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vilanova-i-la-geltru-masia-den-cabanyes-mas-de-lartis-63491811