(Gironès) Ruta el 11/2014; 9 km; +530 -120; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Juià, sant Joan de Salerm, castell de Palagret, Santuari dels Àngels. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil. Participants: Miquel, Toni i jo.
 |
 |
AVUI: El 15.11.2014 el ministre Luis de Guindos ha declarat que “les previsions són que Catalunya seguirà sent part d’Espanya, com sempre ha sigut”. No és cert. Catalunya forma part d’Espanya des del segle XVIII. Abans Catalunya compartia sobirà amb Castella i altres regnes. De fet no existia encara el títol de rei d’Espanya. Per tant la frase “com sempre ha sigut” és falsa.
Des de Monells, on hem dormit aquest nit, arribem a Juià i per tant hem passat del Baix Empordà a la comarca del Gironès. Estem a uns 100 metres d’altitud just a la zona que uneix la plana amb la muntanya arbrada que comença aquí al davant i s’enfila, suaument, cap a la serra de Vall-lloreda, també coneguda com serra de la Mare de Déu dels Àngels, pel santuari que hi ha dalt i que és just el que anem a visitar.
Passem pel costat de l’església d’un gòtic elemental amb portalada de regust renaixentista. Les informacions apunten a l’existència inicial d’un castell (“castrum julianum”) que seria l’origen de la població així també ens dóna la pista d’origen etimològic del nom de la vila. Documentalment cal dir que se sap que l’any 1035 es fa referència a un “iulano” i que el 1057 apareix “Guilelmo de Iolano”. Més endavant quan en Berenguer Gausfred presta el degut homenatge al bisbe de Girona, el 1093, ho fa per la fortalessa de “Iulano”. El que en tot cas queda clar és que Juià quedava integrada dins d’una xarxa de castells formada pels de Palagret, Celrà i Barbavella, tot sota el domini del bisbe de Girona.
Anem de cara al mas Suardell, una magnífica masia fortificada de grans dimensions que, per les seves característiques ha de enfonsar els seus orígens més enllà del segle XIV, encara que no he pogut trobar informació detallada. Probablement, la masia i la seva fortificació deuria de resultar de la importància estratègica del castell de Juià que va estar habitat, al menys, fins el segle XV, ja que se sap que a principis d’aquest segle es parla d’Alamanda de Juià i del seu fill, menor d’edat. També sabem que fins i tot el segle XVII, Juià encara era una població de jurisdicció reial.
A un km després de començar l’excursió trobem uns pals informatius que ens fan desviar a l’esquerra per un camí clar que puja suaument. Tres cents metres més amunt (uns 15 minuts) arribem a la vista d’uns murs enrunats entre arbres i branques. És l’ermita de Sant Joan de Salerm, en molt mal estat, tot i un rètol gran que explica una mica el seu origen. Del onjunt de ruïnes es pot veure que l’església és de nau única rectangular amb volta totalment esfondrada i campanar que estava al costat nord. A l’exterior del mur de migdia hi ha encastada una dovella que duu un escut, probablement, de Brunissenda de Roca. Aquesta dona noble va ser elegida priora l’any 1324.
Fa una mica de pena veure l’estat actual i pensar que s’anirà esfondrant encara més amb els anys. Falten recursos per mantenir el patrimoni històric de Catalunya. El nom de “Salerm” prové de “L’Erm” que un cop salat per la parla de l’Empordà va derivar en “Sa-lerm”. Les primeres notícies que es tenen són del segle XIII. El 1276 era una capella servida per un ermità i un matrimoni de donats. Cap el 1324 s’hi va establir un priorat de monges benedictines que formaven una sola comunitat amb les de Santa Coloma de Matella (situada a Sant Iscle d’Empordà). Després de la pesta negra del 1348 es va agregar al monestir de Santa Maria de Vilanera, prop d’Empúries. Sense les monges, les poblacions dels voltants en tenien cura i s’hi va instal·lar una família d’ermitants. El culte es va extingir el segle XIX.
Seguim amunt per aquest territori situat al nord de Les Gavarres. La pista va pel mig de boscos densos d’alzinar, sobretot d’alzines sureres, però també de pins i castanyers i roures a les zones amb més presència d’humitat. El dia, que ha començat prou bé, es va tapant, tal com ja havien anunciat, i un fort vent humit fa brandar les branques.
Uns 40 minuts després arribem al castell de Palagret o de Mabarrera. Està dalt d’un turó, en una posició que crida l’atenció ja que hi ha molts altres turons que l’envolten. Una torre d’alta tensió està plantada al seu costat en una demostració del poc sentir respectuós i del mal gust per part dels enginyers de les companyies elèctriques. Estem dalt d’un petit turó de 168 metres, a tocar del torrent de Palagret, d’on pren un dels noms pels quals es conegut.
L’arquitectura preromànica no es pot apreciar només en alguns dels temples del territori sinó també en construccions defensives com és el cas d’aquest castell on el primer que crida l’atenció són les fileres d’opus spicatum als seus murs, que millor que cap llibre, ens informen d’una antiguitat que s’ha de situar cap el segle X.
Ara bé, al documentació coneguda és molt escassa i el que se sap és que el 1166 en Pere Guillem de Barrera va oferir el seu fill a la comunitat de monjos de Santa Maria de Cervià, junt amb un alou prop de Sant Genís de Cervià, sempre en la tradició de deixar-hi un dels fills i també aportar-hi recursos per al seu manteniment.
El castell està molt enderrocat però en canvi ha gaudit de l’esforç per consolidar-ne les restes i per tant resulta molt agraït visitar-lo La neteja es va fer per part dels Amics de Celrà, associació que es va proposar recuperar-lo a partir de l’any 1990. Per això actualment és evident el gran fossat que l’envolta i que abans del 90 devia estar ple de terra i pedres. De fet, tot i l’entorn boscós i altres turons, cal imaginar que devia ser bastit en època que els turons i les valls eren menys arbrades i que la seva posició devia ser estratègia pel control de la via que venint de Bordils i Juià devia anar fins al turó dels Àngels i també es devia connectar amb els castells de Celrà, de Sant Miquel i de Campdorà.
El document més antic que parla del topònim de Palagret és de l’any 922 i ho fa com a “Palacroto”. Per cert, l’any 922 el sobirà de la Catalunya incipient era Sunyer, germà de Guifré II. Lleó, Astúries i Navarra, també tenien els seus sobirans, però Castella encara no s’havia format com a entitat política i va haver d’esperar fins el 929 per tenir un comte. Acabem de donar la volta pel castell abans de marxar, mentre notem que el dia s’ha anat cobrint molt i el vent va bufant cada cop més amb ratxes intenses. Tornem, baixant pel dret, fins a la pista que hem deixat abans de pujar.
Des de la pista seguim en direcció sud-oest per tal d’anar a passar la riera de Palagret. La pista ara pujarà una mica més dreta uns 70 metres de desnivell però sense cap complicació ni esforç especial. Una bona estona més endavant s’arriba a un punt on un antic rètol informatiu ens parla del Surolí. Una fita de pedres i la foto semblen explicar-nos que aquí hi havia un arbre de considerables dimensions, com una alzina surera. Ara bé, el surolí realment és un híbrid entre alzina (“Quercus iles”) i alzina surera (“Quercus suber”) i es caracteritza per un suro prim i unes fulles semblants a les mateixes de l’alzina. Acostuma a trobar-se en boscos on hi ha les dues espècies botàniques. Aquí, on estem, sembla que el que hi havia ha desaparegut i per això hi ha el record del rètol informatiu i la fotografia.
També s’hi explica una llegenda. Diuen que quan els romeus (que anaven al santuari dels Àngels per aquest camí, hi llençaven una pedreta i es quedava penjada dalt del surolí, això volia dir que es casaria aquell mateix any. Si la que si quedava era la segona, el significat era que es casaria als dos anys i el mateix efecte tenia la tercera. D’altra banda hi havia qui pensava que si llançava tres pedres i els quedaven penjades, això augurava un any de bona sort. Aquesta llegenda de les pedretes, ara queda representada per la fita de pedres que hi ha als peus del rètol informatiu.
Ens hem anat enfilant, sempre per pista i camins, per la Muntanya dels Àngels i arribem a 442 metres d’altura, a tocar de la carretera asfaltada que hi puja des de Girona. Aquí hi ha una pedra vertical amb el dibuix pintat d’una font, així com un cartell, clavat en una alzina, que diu “No és més el que més enlaire arriba, sinó aquell qui influenciat per la bellesa que l’envolta més intensament sent”. La font pintada duu el nom de “Font del Surolí”. Ara ja seguim la carretera que en uns 400metres ens menarà fins al santuari.
Arribem al santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat al cim del Puig Alt (485m). Estem als contraforts més septentrionals de Les Gavarres. Va ser bastit el segle XV sobre el que ja havia estat una petita ermita anterior. Segons la tradició, el santuari es va bastir com a conseqüència de la imatge trobada per uns pastors (com sempre) l’any 1409 i és per això que la imatge dels Àngels és una de les marededéus trobades. Els habitants de Girona acudien al santuari per tal de prevenir-se d’inundacions, bandolers i guerres. Amb els anys va néixer el costum de fer un pelegrinatge al santuari un cop a l’any. El santuari ha patit molts problemes: l’any 1710 va ser saquejat en el context de la guerra de successió de Felipe V contra Catalunya, cent anys després va ser destruït per les tropes de Napoleó, el 1929 un incendi el va cremar parcialment i el 1936 va patir un altre incendi provocat pels moviments anarquistes.
Una foto de l’interior, mentre ens preparen una mica d’esmorzar a l’hostatgeria, comença a ploure i el vent és més fort. Cal afegir que el 8 d’agost de 1958 un gran cadillac va pujar fins al monestir per un casament. La cerimònia la va oficiar Mn. Francesc Vila, rector de Fornells. Hi havia molt poca gent per voluntat dels que s’anaven a casar. En el document oficial hi consta els noms i les edats. Ell era Salvador Dali (57 anys) i ella Gala (de 63).
Mentre esmorzem comentem les declaracions del ministre d’economia Luis de Guindos, en el context del G20. La constant manipulació de la veritat causa estupor i genera més independentistes que se senten ofesos per les mentides dels governants. Fins el segle XVIII Catalunya era un estat independent que compartia sobirà, es veritat que amb permanents conflictes, amb els altres regnes d’Espanya. L’últim rei, abans del primer Borbó, Carlos II era sobirà de Catalunya de la mateixa manera que era rei d’Aragó, rei de València i rei de Mallorca. No era rei d’Espanya (títol no existent), era rei o sobirà de diversos regnes i principats que funcionaven amb constitucions independents.
D’això fa molts anys i avui podem pensar que ja ens va bé l’Espanya actual o no, però independentment del que cadascú pensi, el que és una barbaritat és falsejar la història. Els hipòcrites i falsos del poder, que ho fan sistemàticament, són els que estan dividint Espanya.
Carlos II era rei de Castella, rei de Lleó, rei d’Aragó, rei de les Dos Sicilias (a Nàpols com a Carlos V i a Sicília com Carlos III); era rei de Navarra i de Mallorca, de Sevilla, de Sardenya, de Còrdova... i fins i tot era rei de Jerusalem i d’Hongria, de Dalmacia i de Croàcia... i sobirà de Catalunya i duc d’Atenes, de Neopàtria... i marquès d’Oristan i Senyor de Biscaia, i de Frísia i Salins...
I tot això vol dir que Atenes, Dalmacia, Oristan, Sicília “eren” Espanya? Quan algú diu una cosa que no és certa o una veritat a mitges, el que fa és intoxicar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8254441