(Osona) Ruta el mes d’agost de 2015; 9 km; +250 -250; 4 hores.   Excursió organitzada amb el següent itinerari: Viladrau, font de l’Oreneta, Arboretum, font de l’Erola, font Can Jep, Hostal de la Glòria, font del Miquel, font del Sot, font del Ferro, font del Noi Gran, mas La Vila, Castanyer de les nou branques, L’Aremany, Viladrau.   Participants: Camp i Miquel.   Tipus de sortida: parcialment circular; Dificultat: fàcil.

 mapa  mperfil

FA ANYS: El mes d'agost de 1150, es van casar Ramon Berenguer IV amb Peronella, l’hereva del regne d’Aragó. Ramir II el Monjo i Inés de Poitiers van tenir una filla: Peronella. Després del casament, Ramon Berenguer IV esdevingué príncep del regne d'Aragó. Ramir va ordenar a tots els seus súbdits que l'obeïssin com si d'ell mateix es tractés i es va retirar al priorat de Sant Pere el Vell.

P1030473 Plaa Major Un cop hem aparcat al parking de l’entrada de la vila, pugem en quatre passes les escales que porten a l’entrada de l’església de Sant Martí i a la plaça Major. De l’església de Sant Martí sabem que està documentada des del 898. Probablement devia ser, inicialment, la capella de la fortificació original pertanyent al domini del castell de Taradell. També sabem que va ser renovada a finals del segle XI i que ja dins del XVI-XVII es va ampliar i es devia aixecar el campanar. El portal principal, d’estil barroc ha de ser del XVIII.

P1030474 Font Hna Josefa 

Des de la plaça Major, anem baixant, passant pel costat de la font nova que en diuen de la Germana Josefa. Aquesta font va ser arranjada l’any 1979 per tal de dedicar-la a la monja dominica (de l’Anunciata) la germana Josefa, que durant anys s’havia dedicat a l’ensenyament a Viladrau. Un poema l’honora i per tant, ara, la que havia estat la Font de la Rectoria ha passat a ser la de la monja.

Com dèiem, el govern d'Aragó quedà a càrrec de Ramon Berenguer. Anys després aquella confederació (un cas extraordinari en el món medieval), passà a dir-se Corona d'Aragó. Però la Corona només era el nom per a uns estats que continuaven mantenint les seves tradicions i identitats (Catalunya i Aragó) i que només compartien el rei i els col·laboradors més propers.

P1030482 Font de lOreneta Seguim avall, per orientar-nos al sud i trobem els primers rètols que parlen de la Ruta de les Fonts. Aviat passem el pont per sobre de la Riera Major i ens endinsem pel camí de terra. Aquest camí deixa a l’esquerra una font, sense cap mena de guarniment i que no és la que busquem. Més enllà arribem a l’espai perfectament muntat de la font de l’Oreneta. Viladrau ha destacat per la seva vinculació a poetes i literats. Especialment hem de comptar amb Jaume Bonfill, conegut com a Guerau de Liost que va donar llum i vida a les fonts de l’Oreneta i de les Paitides en la seva obra La Muntanya d’Ametistes. L’indret és silenciós i magnífic, i demana aturar-se i reposar. L’estela de marbre blanc, amb un baix relleu, és de Joan Rebull i conté un dístic de Josep Carner. Més enllà, una altre estela conté el poema “La Font de l’Oreneta”. Un indret pel record que va ser immortalitzat el 23 de maig de 1936.

P1030486 Ruda 

Després desfem el camí fins a la riera, tornem a entrar per un dels carrers perimetrals de la vila i seguim el camí arbrat, a l’esquerra, amb el rètol indicador de l’Arboretum. Aquí hi ha un bonic espai mig urbà i mig natural amb diverses espècies vegetals com aquesta planta de ruda, entre d’altres. La ruda (“Ruta graveolens”) és una planta amb història ja que hi ha una dita que diu “on hi ha ruda, Déu hi ajuda” i és que hi havia la creença que posada en forma de creu a la porta de casa o bé plantada en un test al costat de l’entrada protegia dels encanteris i dels éssers malignes. Donat que es considerava que podia curar el mal d’enveja, era coneguda com l’herba de les bruixes.

P1030490 Artemsia 

Després, encara que una mica desordenada, hi ha una altra planta, aquesta d’artemísia (“Artemisia vulgaris”). Una altra planta d’efectes importants i per això els sacerdots de la deessa Isis, a Egipte, la duien quan anaven en processó. Com que si és prenia generava un fort despertar de la consciència profunda i provocava visions es creia que era l’herba dels dracs i de les serps. Es feia servir per a combatre trastorns digestius, encara que calia tenir-ne cura de la dosi.

P1030495 Acnit 

I finalment, encara faig una foto d’acònit (“Aconitum napellus”) que en prou feines s’identifica del trist aspecte que presenta. El mateix rètol informatiu explica que és una de les plantes més verinoses que es coneix a tot Europa. De fet s’utilitzava per caçar animals, posant-ne petites dosis a les puntes de les fletxes. En alguns indrets se la coneix com escanyallops o matallops. Les bruixes l’utilitzaven com a ungüent pels seus suposats poders al costat de la metadona: es deia que servia per emprendre el vol. Entre la gent era popular ja que es creia que servia per espantar els esperis malignes.

P1030496 Font de lErola

Més amunt, abans de deixar l’espai agradable de l’Arboretum hi ha aquesta font, nova, dedicada a l’Erola. Va ser inaugurada el 10 de maig de l’any 2014 i recorda aquella altra, original i del mateix nom, que està pujant el camí de Sant Segimon a uns 50 mts de l’ermita de l’Erola. Aquest indret és un dels que podem imaginar venint a seure-hi i a llegir un llibre, o a passar una estona amb els infants.

P1030498 Font Can Jep Sabat

Dalt del tot, quan arribem al carrer de Torreventosa trobem la font de Can Jep Sabaté. Aquesta font va ser inaugurada durant el 54è Aplec del Matagalls, l’any 2003. Amb una aixeta que surt d’una pedra de granit vertical, compta amb unes altres pedres que poden servir per seure-hi i descansar. Els Amics e l’Aplec del Matagalls la van preparar per tal de commemorar el 75è aniversari de l’Hostal de la Glòria, que hi ha al costat. La font rep el nom d’una de les cases originals de l’indret: Can Jep Sabaté i també hi havia Cal Misèries i Ca la Coloma. Després, sobre aquestes cases, es va construir l’hostal. Al darrera hi ha un petit teix, que es diu que és l’arbre europeu per excel·lència i del qual es calcula que ja hi havia exemplars fa 15 milions d’anys. Es tracta d’un arbre especialment tòxic, però que era molt buscat per la seva fusta. Actualment és una espècie protegida a tot Catalunya.

P1030501 Font de Miquel 

Una mica més endavant tenim un bonic espai amb la font del Miquel. El nom prové del seu patrocinador, un estiuejant de nom Miquel. És l’element més destacat de la gran plaça i està situada dins d’un nínxol en un arc de mig punt. L’any de la construcció es veu que és del 1905.

P1030507 Font Sot Can Rosell i ar 

Un tros més enllà i sota d’un gran arç hi trobem la font del Sot de Can Rosell. Ja fa quasi 3 km que caminem però molta estona, ja que ens ho prenem en calma mirant les fonts, fent fotografies i llegint els textos que hi ha. Aquesta font va ser inaugurada l’any 2004 amb motiu del 55è Aplec del Matagalls i està dedicada a l’excursionisme. Estem en el camí natural per anar cap a les fonts de les Paitides, el Noi Gran i del Ferro. Al pedró d’aquesta font hi ha un fragment del poema de Maria Antònia Salvà titulat “Gerdor Hivernenca”: Aigua fina, gotellina,/ tany de murtra, nova rel./ Cau, pausada, l’aubaïna/ que ha pintat un arc en cel./ Rosa vera, blat que brina,/ pluja final, cel fidel.

El Sot de Can Rosell presenta una densa obaga que recull les aigües de les fonts de les Paitides, del Noi Gran i del Ferro. Aquí, en aquest barri, hi havia les cases de Can Rosell, Ca la Paula, Can Petit Genic i Can Aman, on tots els homes feien de traginers i que fins a mitjans del segle passat, aprofitaven els seus coneixements del territori per a fer de guies, del Montseny, als amants de la natura i excursionistes.

P1030510 Font del Ferro 

En el fort revolt de la carretera, passat el torrent del Noguer, girem a l’esquerra, amb uns rètols (retorçats per algú) que indiquen el nostre camí. El sender segueix, en espai arbrat, el Sot del Noguer fins a una desviació a l’esquerra que porta a la font de les Paitides, plena de gent i de garrafes de plàstic per omplir-les d’aigua. De les “paitides” podem dir que es tracta d’éssers màgics, belles donzelles d’ulls blaus amb cabells daurats, arrelats a les llegendes populars.

Nosaltres seguim endavant fins que arribem a la font del Ferro. Es tracta d’una font una mica enclotada, d’aigua ferruginosa, d’aquelles aigües que es consideren beneficioses per a les funcions renals. El pedró conté una poesia de la Maria Antònia Salvà que diu: Flor que creix per tota banda/ Amb record d’aigua o de plor/ Jo vull fer-ne la garlanda/ pels silencis del meu cor.

P1030512 Font del Noi Gran

Quasi a sobre, a l’esquerra, n’hi ha una altre, coneguda com del Noi Gran. Es tracta d’un recorregut magnífic amb moltes fonts, a l’ombra i molt agradable i per cada font la pedra amb el nom i un poema dedicat. Emboscada i ombrívola, però de bon trobar en paratge molt relaxant. En aquest cas, al pedró hi ha un poema de Carles Riba que diu: La poesia?/ Cal cercar-la on tu ja saps/ que és, com la Gràcia/ o l’aigua pura i dura/ d’una font emboscada.

P1030516 La Vila 

Dalt arribem a la pista que seguim a la dreta. Al davant tenim Cal Martí. Més enllà, per la mateixa pista i seguint sempre els senyals de SL (verds i blancs) passem pel davant de La Vila, amb la seva petita capella amb campanar d’espadanya. El Montseny va ser territori de bruixes i llegendes, però també de bandolers. Joan de Serrallonga va trasbalsar el territori i el poder el segle XVII. Nascut a Viladrau, el 21 d’abril de 1594, duia de nom Joan Sala i Ferrer. Fill d’una família benestant, va començar a delinquir en un moment de dificultats econòmiques. El seu sobrenom prové del mas de la família de la qui va ser la seva dona. Eren èpoques molt mogudes i insegures. Serrallonga va ser perseguit pels soldats de Felipe IV, l’any 1627, i va escapar al Rosselló, quan tota la plana del nord dels Pirineus encara eren comarques catalanes (des del govern de Madrid encara no havien cedit, la Catalunya del nord de la gran serralada, al rei francès) i es va dedicar a assaltar carruatges reials que transportaven els impostos recaptats. Com que aquesta recaptació suplantava les funcions de la Generalitat, segons les constitucions catalanes, els moviments del grup de Serrallonga comptaven amb la complicitat del poble.

El seu pare, Joan Sala, era nyerro, en un temps en que el país s’havia dividit entre nyerros i cadells.

P1030520 Castany de les 9 branques ara 6 

A La Vila ens hem orientat a sud-est, sempre per pista, fins que arribem a un indret màgic, ple de troncs mil·lenaris i al mig el Castanyer de les Nou Branques, al qual ja només li queden sis.

 

P1030522 Aremany

Seguim el camí evident i arribem al costat de L’Arimany, de la qual diuen que és la masia més antiga que queda de Viladrau. La noblesa i l’alta burgesia catalana estaven dividits entre nyerros i cadells. Sembla que els nyerros defensaven els drets dels senyors i els cadells eren partidaris dels drets de camperols, artesans i ciutadans. L’origen dels dos bàndols es pot situar ja dins del segle XIII i prenen el nom en les lluites entre les cases dels Cadell (senyors d’Arsèguel, a l’Alt Urgell) i dels Banyuls (senyor de Nyer, a la Cerdanya). Van ser uns moviments que van anar evolucionant de maneres diverses i per interessos diferents en moments dels temps. A inicis del segle XIV la influència dels dos bàndols va arribar fins a Vic, quan els Montcada es volien desempallegar del vassallatge al bisbe de Vic, amb la qual cosa es pot veure que s’hi afegien components de poder amb altres de religiosos i per descomptat també de caire econòmic.

P1030524 Finestra gtica 

Una extraordinària finestra gòtica dignifica la façana. Els dos bàndols (moviments o formes de pensament) van arribar fins el segle XVII (és a dir, un total de quatre segles), transformant-se en un fenomen d’abast social en tot el Principat de Catalunya. El segle XVII és quan els dos moviments van adquirir màxima virulència i és l’època que va coincidir amb en Joan Serrallonga. En qualsevol cas, es pot assegurar que quan estava ben estesa la divisió no ho era tant per una ideologia concreta que podia donar suport a un pensament concret, sinó que al final havia esdevingut una adhesió a un grup o altre per tradició de cada família, més que per altres motius.

P1030527 La Pietat 

Des de L’Arimany hem desfet el camí, encara que fent-lo circular quan hem pogut i tornem a entrar al poble, aquest cop anem a passar pel passeig de la Pietat per veure la capella que hi ha. Aquesta capella corresponia al cementiri i es va construir en expandir-se el municipi. És documentada des del 1603 i s’hi accedeix per un ample i elegant atri. L’interior està presidida per la Mare de Déu dels Dolors i als costats hi ha els sants més vinculats a la parròquia. El cementiri, situat al costat, va ser clausurat el 1899, per ser utilitzat més tard com a jaç pels ramats d’ovelles transhumants. En l’actualitat és un adequat parc per a infants.

P1030529 Font del Sot de la Vall 

Vint metres més amunt, en el xamfrà, hi ha l’última font que veurem durant aquesta sortida: la del Sot de la Vall. Va ser bastida amb motiu de l’Aplec del Matagalls de l’any 1996. El nom que acostuma a tenir del Sot de la Vall no és correcte, ja que prové de la Sra. Valls, segons expliquen al seu blog Els Amics de les Fonts de Viladrau. Aquesta està dedicada a l’Aplec del Matagalls.

P1030536 Ajuntament 

Passem pel davant de l’ajuntament, abans de dirigir-nos a un restaurant per dinar. Un rètol parla dels fets del 30 de març de 1714. El gener d’aquell any efectius borbònics es van allotjar a la vila. Els abusos comesos per la soldadesca van motivar que l’endemà sometents de Viladrau i altres poblacions fessin una emboscada al destacament. Van ser capturats uns cinc-cents soldats. Poques setmanes després van ser lliurats a l’exèrcit de Felipe V. Com a represàlia, el 30 de març, un destacament borbònic encapçalat pel general Tiberio Caraffa va entrar a sang i foc a la població, que va ser saquejada i incendiada.

El saqueig i crema de viles pretenia atemorir la població i estendre la pedagogia del terror. A Catalunya van ser cremades unes vint viles. En les primeres campanyes de la guerra de Successió (1706-1707), les tropes borbòniques van utilitzar pràctiques de terrorisme militar contra les viles que van resistir. A València, van cremar Vila-real i Xàtiva. Viladrau, a Catalunya, va ser incendiada el 1714.

Agraeixo l’esforç dels Amics de les Fonts de Viladrau que, en el seu blog, ofereixen informació molt útil: http://fontsdeviladrau.jimdo.com/qui-som/

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10625123