(Osona) Ruta el 20/09/2019; 15 km; +150 -150; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vic, el Gurri, Santa Eugenia de Berga, Sala d’Heures. Participants: Josep, Carles i Miquel. Tipus de sortida: parcialment circular. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: La nissaga dels Heures va durar fins l’any 1229.
Comencem a caminar des del sud de Vic, al carrer Sant Jaume. Aviat es deixen les cases i també la de la Pilarin Bayés, la reconeguda dibuixant i ninotaire. Sortim al camp.
Els rètols d’informació sempre van bé per situar-se, però no sempre tenen continuïtat al nostre país, al contrari que passa en altres territoris com als Alps francesos o als Dolomites italians. En tot cas, ens allunyem del lloc on ja hi havia la vila d’Ausa que va ser formada durant la romanització, cap l’any 120 aC. Encara, els segles VIII i IX la població era fronterera entre cristians i musulmans. L’any 788 va ser destruïda per una incursió dels sarraïns i només va continuar un barri, Vicus Ausonensis; d’aquí provindrà el nom actual de Vic.
El mas Marcer queda a l’esquerra i ara seguim cap el sud. Aquesta masia està datada el 1672 i forma part del patrimoni de la família Bayés, molt coneguda a Vic. Sembla que Can Mercer els anys 80 havia estat el punt de trobada i d’assaig de diversos grups musicals de la comarca i fins i tot s’hi organitzaven concerts, Jam Sessions i trobades dinamitzadores. A continuació seguim el marge del Gurri, riu afluent del Ter i que neix a Seva, als vessants del Matagalls.
Direcció sud per on transcorre el Gurri. El camí, pensat perquè la gent hi passegi, té diversos rètols (posats l’any 2011 i actualment molt esborrats per la pluja) que informen dels arbres que trobem. Com aquest vern (“Alnus glutinosa”). Pot arribar a una altura de 20 metres i presenta generalment un tronc recte. La fusta del vern, submergida en aigua, dura molt temps. És fusta que es fa servir pels ebenistes (o el feien servir, quan n’hi havia d’ebenistes). Diuen que les fulles fresques posades entre els peus i els mitjons calmen el mal de peus dels caminadors (i jo això no ho sabia ni ho he provat mai). Per cert, sempre que veieu un barri o indret que es diu ‘verneda’ ja sabeu quins arbres hi havia.
Després passem pel costat d’un saüc (“Sambucus nigra”), un arbust caducifoli, que es troba bàsicament a les conques del Mediterrani. El nom prové de la paraula grega ‘sambuca’, que coincideix amb el nom d’un antic instrument musical fet amb fusta de saüc.
El saüc presenta un fruit característic del qual se’n fa melmelada. No convé consumir baies verdes ja que contenen àcid cianhídric i són tòxiques; i les madures provoquen dolors d’estómac. Tot i amb això, d’antic, se’n fan melmelades que venen a ser com les de móra encara que una mica més perfumades.
Un salze (“Salix alba”) ens queda al costat, molt retorçat potser per antigues avingudes d’aigua que el van anar tombant. Seguim la ruta entre l’ombra i el soroll del riu que ens acompanya tranquil a la nostra dreta. Sembla que ofereix propietats astringents i antiinflamatòries, però se sap que pot tenir diversos efectes adversos o tòxics. En tot cas cal recordar que l’àcid acetil salicílic és l’aspirina.
Un rètol indica la direcció per anar a la Font del Frare, per tant ens desviem de la nostra direcció per anar-hi. Costa trobar-la, fins que la veiem. No raja i es veu que fa anys que està deixada. Només una pedra solta amb el nom escrit a mà la identifica. Aquesta font es forma per l’aigua de la riera de Vilalleons, que va a parar al Gurri.
Després de tornar al camí que seguíem, trobem pocs metres més endavant la resclosa de Benages.
Passem a l’altra costat del Gurri per uns pilons de formigó. Més endavant el riu fa dos acusats meandres. Aquest pas d’aigua em recorda que aquest passat mes de maig de 2019, és a dir 790 anys de la nissaga dels Heures d’Osona, explicava l’Adrià Alsina que el Port de Barcelona és la frontera desconeguda. Tota la zona portuària depèn de Madrid i per això Espanya té escanyat el port amb accessos indignes. La infraestructura ferroviària del Port és insuficient i no està adaptada a les exigències del mercat europeu. Amb els beneficis del Port de Barcelona es podria pagar tota la infraestructura que cal fins a Perpinyà, però l’Estat no ho permet, es queda els beneficis (els inverteix en altres ports) i bloqueja el català.
Passats els meandres, deixem la vora del riu i seguim una pista asfaltada, bastant recte, en direcció sud-est. El camí deixa a la dreta el mas de Plantalamor (també conegut com Mas El Sustentó). Buscant informació he trobat que a Espanya hi ha 20 persones que duen aquest curiós cognom. Ens anem apropant al poble de Santa Eugènia de Berga on sobresurt el campanar quadrat de l’església.
Al poble girem pels carrers per anar a buscar el punt més alt. L’església de Santa Eugènia de Berga (a Osona el nom ‘Berga’ es pronúncia amb ‘è’ oberta, al contrari de la capital del Berguedà que es pronuncia amb ‘é’ tancada) està dalt del tot, amb una ample plaça al darrera, on potser hi devia haver el cementiri i que ara serveix pel mercat setmanal. Es tracta d’un temple romànic dels més ben restaurats. És de planta de creu llatina i una sola nau, amb un important cimbori octogonal que suporta un campanar potent de tres pisos.
El portal de l’església prou que mereix una fotografia. Diuen que la portalada romànica és l’element més destacat de la construcció, resultat d’unes reformes del segle XII, amb les arquivoltes decorades amb motius vegetals.
La ruta surt per llevant del poble, va a girar el càmping i s’endinsa, més endavant, al bosc espès que es forma amb la riera de Vilalleons.
Poca estona després hi ha una obra molt interessant: l’aqüeducte de Sala d’Heures. El gran mas va necessitar aigua i la va obtenir de la font del Paradís, però va ser necessari construir l’aqüeducte per superar el desnivell de la riera. Format per nou arcades de punt rodó, té una longitud de 48 metres.
Com calia esperar, uns metres més endavant tenim a la dreta la font del Paradís, que esmentàvem. Seca i sense cap funció actual. Antigament era un lloc habitual d’aturada per beure i descansar. La baixada es fa per deu graons, la majoria dels quals ara estan sota de terra i vegetació.
La vegetació segueix ara encara més humida i les molses a les branques ofereixen un espectacle misteriós.
De la lectura del document citat de l’Alsina, és clar que la humiliació i el menyspreu segueixen. Potser volen que Catalunya perdi competitivitat i entri en espiral d’atur per poder dir: veieu, per culpa dels independentistes! El que és estrany és que els independentistes no siguem el 100%. Hi ha molta gent que pensa que amb uns polítics espanyols com aquests els nostres fills i néts ho tindran molt malament. (Insereixo el document mencionat al final).
El camí ens duu fins al pantà de Sala d’Heures, que compta amb una considerable presa de contenció de 9 metres d’altura i amb un gruix de 1,60 metres. Hi ha molta vegetació al voltant i no resulta fàcil per una fotografia. Recull l’aigua dels torrents de Vilalleons i de Rocafarigola. Totes aquestes construccions ens parlen d’una finca molt rica.
Hem girat a l’esquerra, direcció nord-oest, per la pista ample que trobem. Va cap al casal de la Sala d’Heures que passarem a tocar dels murs inferiors amb poca visibilitat sobre el gran edifici. En perfecte estat, és un gran casal d’estil neoromànic. Compta amb un gran recinte que té una capella privada i diverses dependències. Prové de l’antic castell d’Heures. Llegat a l’església de Vic pel comte Berenguer Ramon I, l’any 1032, se sap que els seus cavallers van destacar en la història de Catalunya fins el 1229, quan van entroncar amb la nissaga Santaugènia.
Ara ja la ruta ens fa anar tornant. En un punt es fan evidents les margues blavoses (o grises) que formen el subsòl de bona part de la Plana de Vic. Les margues són roques procedents de sedimentació de carbonat calci i minerals argilosos, generalment propis de conques de llacunes o llacs de sedimentació per evaporació.
Hem intentat seguir el PR però la majoria dels senyals estan perduts. Tot i amb això, intuïtivament, hem tornat per camins i així hem evitat la pista (carretera) asfaltada que hem fet abans. Finalment arribem al punt dels meandres i ja ens falta poc per arribar al punt on hem aparcat els cotxes. Per acabar el dia, avui anirem a dinar al restaurant bar Santa Anna, que tenim al costat.
Vídeo publicat a youtube per ‘Barcelona és capital’ amb el títol ‘El port, la frontera desconeguda’:
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/vic-el-gurri-santa-eugenia-de-berga-sala-dheures-41484787