Guissona, ciutat romana, Bellvei, Torrefeta, Mare de Deu de les Flors de Maig.

(Segarra) Ruta 1193 el 26/2/2020; 11 km; +100 -100; 2,5 hores + 1h visita ciutat romana Iesso. Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Guissona, Bellvei, Torrefeta, Mare de Deu de les Flors de Maig, oratori de sant Antoni, Ciutat romana i Museu.  Participants: Joan E, Dolors del Carme, Josep C, Josep Ma, Ramon B, Josep S, Carles H, Maria, Carles M, Lluís, Alícia, Anna G, i Miquel.  Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.

 FA ANYS:   L’any 1037 consta, a Guissona, la presència d’una comunitat canonical que seria l’origen de l’església parroquial actual.

    L’objectiu de l’excursió d’avui era la ciutat romana d’Iesso i per això he trobat aquesta ruta que passa també parcialment per la via romana que hi venia. El punt de trobada és a la plaça del Portal de l’Àngel.

    Des de la plaça travessem tot Guissona per tal de sortir al sud. Aquesta excursió anirà per pistes entre camps de conreu que avui presenten un verd esplèndid.

    S’estén la Plana de la Peixera, verda i puntejada per ametllers florits. Probablement devia ser un lloc terrible durant la Guerra Civil, quan es veié profundament trasbalsat. En els anys immediats de la postguerra (1939-1949), consolidat ja el règim totalitari franquista, el Consistori es veié també permanentment condicionat per la ideologia del nou règim. També la ferotge repressió d’institucions –molt especialment de les pròpies de Catalunya- i de les persones que s’havien significat en la defensa de l’anterior Règim Republicà (Antoni Roca Trescents).

  Els ametllers florits ens ofereixen un camí de color. Anem comentant l’acte que es prepara pel dia 29 d’aquest mes a Perpinyà. Ara recordo que Júlia Taurinyà explicava (el novembre del 2019) que a partir del referèndum el fet de saber que Catalunya Nord havia ajudat en l’organització de la votació va fer pujar molt l’autoestima de molts nord-catalans. I a partir del moment en què hi ha hagut els primers presos, molta gent ‘ha sortit de l’armari’. És un moment dramàtic, però no hem estat mai tan bé i hem fet un salt brutal quantitativament i qualitativament en el catalanisme. La identitat catalana és molt arrelada a Catalunya Nord. Penseu que un quart de la població té algun lligant amb l’exili republicà. I veient que hi tornava a haver gent a la presó, gent exiliada, s’han despertat sentiments. I per això molta gent ha pres posició.

    Sempre a sud i 5 quilòmetres després tenim Bellveí a prop. Segons Albert Turull (Els topònims de la Segarra) etimològicament és un topònim curiós, ja que, dins de la sèrie adjectivada amb ‘bell’, en aquest cas es refereix clarament al substantiu ‘veí’. Ho demostren l'existència de formes llatinitzades com Bellovicino i les formes evolutives catalanes Belvezí, Belvedí i Belvehí. El 1046 ja s'esmenta el lloc, quan el bisbe d'Urgell Guillem de Cerdanya reconeix el domini de Guillem Miró sobre Bellveí.

 

   El camí, abans, passa per un entorn que havia estat preparat per una via de tren. Va ser el cerverí Jaume Dalmases qui va impulsar el ferrocarril Cervera a Ponts per dinamitzar el territori. L’any 1885 es va autoritzar aquest petit ferrocarril de via estreta. Havia de tenir una distància de 53 quilòmetres, però per problemes interns i impagaments, el projecte va quedar aturat als 6 anys del seu inici.

 

   Hem passat pel costat d’un pilar de pedra. Havia estat construït per assegurar un conducte que passava per sobre de troncs per damunt del recorregut de la via. Un rètol mostra quan hi havia els dos pilars. L’aqüeducte de la via construït sobre el camí vell de Bellveí a Guissona és conegut popularment amb el nom de “Pont del Tren”. Tenia com a finalitat salvar el pas d'una sèquia de rec que baixava dels plans del Llor. Segons testimoni oral hi havia un canaló, no massa ample i fet de fusta, per on passava l'aigua en direcció a la resclosa o peixera del Molí de Dalt.

   Entrem al poble i passem pel davant de l’església. El poble de Bellveí conserva racons típics en el nucli antic. Presideix l'antic clos la casa senyorial que té l'estructura d'un gran casal, amb finestrals de tipus renaixentista i un pati central que comunica els diversos apartaments amb portalades de grans dovelles. En la llinda del portal hi ha un escut d'armes. L'església parroquial de Sant Jaume es troba al centre del poble, amb la façana d'estil neoclàssic.

    Des de Bellvei seguim en direcció a ponent, poca estona, per arribar a Torrefeta. Aprofitem per fer-nos una fotografia de grup al davant de l’edifici de l’ajuntament.

 

   Seguim pel davant de l’església i girem pels carrerons per dirigir-nos en direcció nord. Ja hem fet uns 7,5 quilòmetres. En 12 de juny de 1837 durant la primera guerra carlina es lluità la batalla de Gra (a ponent del poble), en la que l'Expedició Reial fou derrotada per Ramon de Meer i Kindelán. La Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys fou el conflicte civil que va esclatar a Espanya quan va morir el rei Ferran VII i a causa de la seva successió, perquè els absolutistes no acceptaven la seva filla Isabel II d'Espanya, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1830. La rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat. És terrible confirmar que el pensament monàrquic sovint ha generat moltes guerres, brutalitat i morts.

    Mirant a l‘esquerra de la ruta que fem tenim un panorama extraordinari del Pirineu nevat. Afegim que L'antic terme de Torrefeta, a la dreta del Sió, és conformat per terrenys ondulats i grans planells; el Sió passa prop dels pobles de Sedó i Riber, mentre que al sector septentrional hi ha una fondalada amb el poble de Torrefeta, cap de municipi, i els pobles de Bellveí, el Llor i el Far; a l'extrem SE hi ha el llogaret de Castellmeià.

Així, còmodament, arribem a la petita ermita de la Mare de Déu de les Flors de Maig. La capella és d'estil neoromànic, de petites dimensions, d'una sola nau coberta amb volta de canó capçada per un absis semicircular. Els murs exteriors estan decorats amb bandes llombardes i lesenes, imitant la decoració del romànic llombard. Sembla que va ser construïda a principis dels anys 50 del segle passat.

  Un cartell ens mostra els frescos, inacabats, que hi ha dins de l’ermita i que no podem veure. Representen personatges reals (quins noms figuren al cartell) en actitud de fer una ofrena floral a la Verge, que es representa com una jove fent punta al coixí, acompanyada de dues nenes que fan costura i lectura, respectivament. Segons el Consell Comarcal aquest camí havia estat l’antiga via romana de Guissona.

  Poc abans d’entrar als carrers de Guissona, trobem en una cantonada, rústica i antiga, aquest oratori dedicat a Sant Antoni.

   Passem un altre cop pel davant de l’església de Santa Maria de Guissona. Segons ‘monestirs.cat’ una tradició diu que aquesta església fou fundada l’any 410 des de la Seu d’Urgell i que això es va portar a terme gràcies a la intervenció i presència de sant Paulí de Nola. Més endavant, a mitjan segle VI, el primer bisbe conegut de la Seu, sant Just, hi hauria instaurat una canònica seguidora de la Regla de Sant Agustí.

 

   Més enllà d’aquesta tradició, no tenim cap notícia documental de Santa Maria fins que el territori fou recuperat als sarraïns pel comte Ermengol II d’Urgell, la presència d’una comunitat canonical no es troba fins el 1037 i ja en el decurs del segle XI apareixen donacions al seu favor. Durant el segle XVIII es va edificar la nova església, perdent-se l’obra romànica. L’interior presenta una forta presència del barroc.

 

   Ara arribem al moment final de la ruta romana: anem a visitar el Museu i les restes arqueològiques de la Iesso dels romans. Pel carrer, ens trobem aquesta obra d’art urbà amb el lema: “Ni cap guerra que ens mati, ni pau que ens oprimeixi”.

    Comencem la visita guiada (pel mòdic preu de 3€) de les restes de la ciutat romana. La ciutat romana de Iesso, va ser fundada cap a l’any 100 aC i la seva època d’esplendor fou els segles II i III dC. Després de la conquesta feudal del segle XI, la vila es va convertir en Guissona, que fou i encara és una de les principals poblacions de la Segarra.

 

   Aquesta foto correspon al que havien estat les termes. La ciutat romana de Iesso estava perfectament organitzada i estructurada amb carrers ortogonals, muralla, àrees de necròpolis i espais públics; la seva economia es basava en l’agricultura, encara que també existien manufactures, com la ceràmica i els telers domèstics. Aquesta ciutat devia arribar ben be fins al segle VI dC i al XI, en el període d’enfrontament entre el món àrab i els comtats feudals catalans, on s’estableix la frontera entre els dos mons (‘museudeguissona.cat’).

 

   Els ibers representen una època que es va veure sacsejada per l’arribada dels romans. Així com els grecs creaven petites viles amb la finalitat de comerciar, els romans tenien l’objectiu d’expandir el seu imperi, per tant eren conqueridors, però certament van aportar metodologia i tecnologia totalment desconeguda pels ibers.

 Avui hem acabat a dinar a Cal Piteu.

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/guissona-ciutat-romana-bellvei-torrefeta-mare-de-deu-de-les-flors-de-maig-47377453