(Vallès Oriental) Ruta el octubre de2013; 13 km; +222 -222; 3,5 hores. Excursió organitzada per amb el següent itinerari: Sant Antoni Vilamajor, St Julià d’Alfou, St Jaume de Rifà, can Pungol, St. Lleïr i punt d’inici. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil i planera. És millor fer-la en el sentit de les agulles del rellotge, es passa per l’asfalt d’urbanitzacions.
 |
 |
FA ANYS: L'any 1700, un cop el rei francès Lluís XIV es va fer amb els comtats catalans del Rosseló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya, va dictar un edicte que declarava que "l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa". Aquell edicte encara no ha estat anul·lat per l'estat francès. Allò va ser possible per l'acord entre els representants dels governs d'Espanya i de França, amb un menyspreu total a la història catalana i al seu territori d'influència.
L’origen del poble es situa a principis del segle XVI; en una relació de delmes de l’antic terme de Vilamajor del 1521 ja es fa esment ja de Vilanova amb 4 cases. Al llarg dels segles XVI-XVIII cada nou barri construí la seva capelleta. Així, a més de la de Sant Antoni Abat al Carrer Vell, s’edificà la de Sant Antoni de Pàdua al carrer de França, la de Sant Pere al Carrer Nou, la de Sant Lleïr i Sant Llop al Camp del Puig i la de Sant Bertran al camí de Cardedeu. Aquestes capelles o simples oratoris van quedar en segon terme davant de la més important de Sant Antoni Abat, de la qual prengué també el nom el poble. Va ser reconstruïda el 1789 i erigida en parròquia nou anys més tard. Avui dia no queda res d’aquella original perquè va ser cremada el 1936. L’actual, és un edifici modern de façana clàssica o basilical, amb pòrtic, que es va erigir el 1949.
Hem aparcat els cotxes just a la plaça de terra del davant de l’església. Estem a la part sud de la població. Cal doncs seguir carrer amunt fins a la plaça de la Vila, on girem pel carrer del Fou i passem per sobre de la Riera de Vilamajor.
Un cop hem deixat el parc de la Freixeneda, a la dreta, sortim ja en territori de camps de conreu. La tradició explica que els nevaters que produïen el gel a les contrades del Montseny, s’encarregaven de portar el gel a Mataró i a Barcelona, especialment als peixaters. El carregaven al capvespre i viatjaven tota la nit per lliurar-lo al matí en bones condicions. Quan arribaven a la zona del pla, és a dir a Sant Antoni, paraven en un petit hostal per menjar una mica.
Suposem que també en aquelles èpoques ja hi devia haver una extensa activitat ramadera i agrícola, tal com ara. L’activitat del transport explica l’existència de la parròquia de Sant Antoni, ja que era el patró dels traginers i era el sant al qual anaven dirigides les oracions. Probablement, també devia haver-hi una capella dedicada a Sant Gaietà (però jo no he trobat cap referència) ja que era el patró que acollia els treballadors de la indústria del gel.
Anem deixant masies pels costat: can Ribalta, can Cucurella, can Miret i arribem així a can Boatell i l l’extensa urbanització, passem per sobre la riera de la Goiola i girem en direcció de ponent, per tal de passar pel mig de la urbanització següent, la que havia estat l’antic poblet d’Alfou. Ja fa estona que passem per carrers asfaltats i envoltats de cases i gossos que borden.
Aquí seiem a uns bancs, sota uns pins, per tal de menjar una mica. Cal saber que el nom d’Alfozi està documentat de de l’any 941 i que la parròquia s’esmenta en un document del febrer de 1016, en una donació que fa Sunla al seu fill Aguarni. L’església de Sant Julià d’Alfou va ser consagrada el 1 de desembre de 1142 pel bisbe de Barcelona, Arnau Ermengol i a més, en aquell moment, es va delimitar el terme municipal. L’edifici és una construcció del segle XII, ampliada entre els segles XVI al XVIII.
Després de sortir de l’Alfou i girar en direcció nord, un cop hem passat can Pinòs Nou, passen a tocar de Sant Jaume de Rifà, que està integrada en can Cames i resulta difícil de fotografiar correctament. Es tracta d’un edifici romànic en no gaire bon estat. El mes de maig d’aquest mateix anys, l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, va procedir a col·locar la campana. Aquesta, anomenada Teresa, va ser forjada el 1940 i probablement substituïa una d’anterior, que devia desaparèixer durant la Guerra Civil. Sabem que la capella original va ser bastida el 1098 i pertanyia al monestir de Sant Cugal del Vallès i per aquesta raó era dedicada Sant Cugat i també a Sant Jaume. Tal com ha passat amb moltes ermites dedicades a Sant Cugat, com que la seva festa coincideix amb la de Sant Jaume, acaben perdent la primera advocació en benefici de la segona. L’indret poblat de Rifà, ja consta des del 941. També hi havia un convent de monges donades.
Seguim el camí, girant a la dreta, cap a l’est i de segui cap a sud. Allà veiem la masia de Can Pinòs Nou però no hi arribem i ens decantem cap al bosc de d’en Marçal. Sempre hem anat seguint els senyals del PR (groc i blanc). A partir d’aquí comença el tram més agradable de tot el camí, ja que passem per bosc agradable i sender estret.
Arribem a Can Pungol, però la casa no la veiem ja que està dins d’un espès entorn arbrat. És un dels molts masos que hi ha dins de ‘actual terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor. Més enllà hi ha can Gol i després can Escloper i després can Feu...
Anem en direcció est una estona i abandonem el bonic bosc per tornar a caminar per pista i sentir el ferum de la granja de porcs que trobem. Passem el torrent de Mal Infern i ja veiem les cases de Sant Antoni allà mateix, amb el parc de la Freixeneda, que ara passarem per la seva part de ponent. A l’esquerra tenim les vistes del Montseny i concretament del Matagalls.
Passem pels carrers de Sant Antoni, però abans d’acabar la nostra ruta, ens desviem una mica per tal d’anar a visitar l’ermita de Sant Lleïr. Es tracta d’un edifici de planta gairebé quadrada, amb teulada a quatre vessants. A més dels contundents contraforts, compte amb uns gruixuts tensors que eviten que s’obri i s’esquerdi. Disposa la casa annexa del paborde, edificada el 1425. Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro, clavada sobre un bloc de pedra, des d’on es beneïa el terme. El sant també es conegut com Llei, Llehi, Llíser o Llisé, és sant Liceri de Coserans i és co-patró de Sant Antoni de Vilamajor.
Per la finestreta, petita, he pogut fotografiar l’interior, molt restaurat i modern. Els amics de “coneixercatalunya.blogspot.com” van escriure fa uns anys que l’altar major era de pedra i que i havia un quadre de tela pintat, d’estil tenebrista, dedicat a sant Lleïr que, ara, des d’aquí no puc veure, en el cas que hi sigui.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5403058