(Vallès Oriental) Ruta el 16/03/2014; 20,5 km; +531 -531; 5,5 hores (6 a 7 hores, amb visites i dinar). Excursió organitzada amb el següent itinerari: Aiguafreda, Dolmen de l’Arca, Turó del Montgrós, Aiguafreda de Dalt. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan el 1553 naixia Aiguafreda, el sobirà era Carles V d’Alemanya i dit Carlos I d’Espanya, tot i que no existia el títol de rei d’Espanya. El febrer de 1518 les Corts de Castella el van jurar com a rei. El mateix acte es va fer el juliol per part de les Corts d’Aragó i després, el 16 de maig, va ser jurat com a rei per les Corts de Catalunya. Espanya, era una part de la península que agrupava diversos regnes (el que avui potser en diríem nacions); aquesta agrupació suposava que es compartia el sobirà, però no era una unió administrativa, ni de constitucions, ni jurídica.
El punt de sortida d’aquesta excursió és a Aiguafreda (404m) i l’objectiu és fer una circular cap al vessant septentrional, la Serra de l’Arca. El poble es va desenvolupar tocar de l’antic camí ral, el mateix que després es va convertir en la moderna carretera que ocupa bona part de l’amplada de la vall amb la riera del Congost. Al davant del poble, a l’altre vessant hi ha la estació del ferrocarril, situat al poblet de Sant Martí de Centelles (o l’Abella). Els dos pobles formen quasi una sola unitat urbana. Tenint en compte el pas del camí ral, es lògic pensar en un origen relacionat amb els serveis a aquell important via de pas, probablement unes ferreries (està documentada la d’Antoni Adrobau, el 1553), alguna carnisseria i probablement algun hostal per dormir i menjar.
Sortim del poble en pocs minuts, en direcció llevant, i quedem envoltats del bosc que anirem trobant bàsicament format per alzinar i pi blanc. Del poble que deixem enrere podem afegir que l’expansió va venir el segles XIX i XX que va ser quan es van formar els barris actuals. Encara es conserven algunes cases del XVII i del XVIII, que es poden identificar pels seus portals típics adovellats amb pedra treballada. L’església parroquial del poble és la dedicada a Santa Maria d’Aiguafreda, del 1877, encara que al seu lloc hi havia hagut una petita capella dedicada a la Immaculada Concepció.
El camí va guanyant altura poc a poc, seguint ara les marques vermelles i blanques del GR. Passem pel costat d’una cabana de pedra seca que lliga perfectament amb les restes, que es van perdent, de les fileres de pedres que servien de marges pel conreu d’anys enrere, ara avui tot ocupat pel bosc que guanya terreny. Una altra excursió a partir d’Aiguafreda està explicada a: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/269-aiguafreda-a-cim-tagamanent
Per sobre nostre ens sorprenen quatre àguiles , probablement dues parelles, que volen en cercles. Crec que es tracta de l’àguila marcenca, aquella que torna el mes de març (d’aquí el seu nom) i es queda a Catalunya durant l’època estival. De fet es tracta d’un ocell de l’ordre dels falconiformes i s’alimenta de serps, granotes, llangardaixos i petits mamífers. De fet, no es que busqui la calor, sinó que ve precisament ja que aquesta és l’època que les serps comencen a sortir del seu descans hivernal. És un ocell que pot arribar a viure 17 anys i destaca pel color blanc cendrós de sota i les puntes fosques de les ales.
Fa quasi una hora que hem sortit i la pista passa pel costat de la Balma de la Serra de l’Arca. Bàsicament un estrat que ha quedat a nivell horitzontal, com un sostre sense parets. Amb els anys i per l’efecte de la terra descalçada de la pista, es va trencant fins que un dia potser caurà al camí. El nom de la serra ve donat precisament per l’existència del dolmen que anirem a visitar d’aquí a una estona. El significat d’”Arca” prové del llatí (també “arca”) que significa sarcòfag. Així els indrets d’origen antic que havien servit de sepultura també s’anomenen “arca”. Tota la serra ha pres doncs el nom de Serra de l’Arca i també alguns dels accidents geogràfics com aquesta balma.
Uns quants minuts més endavant, a l’esquerra, tenim les restes de l’antic mas de Can Serra de l’Arca, avui acompanyat per una nova edificació. Tota la serra, probablement com a conseqüència de l’existència del poblament antic del territori (com confirmarem quan arribem al Turó del Montgrós), presenta diverses arques, que van ser descobertes i excavades entre el 1914 i el 1916: són les arques o dolmens de Mas Serra, Costa de Can Brull, Cruïlles, Pla del Boix, etc. S’hi van trobar sílex, botons d’os treballats, peces de collarets de pedra, fragments de ceràmica i nombroses restes humanes. D’e`poques més avançades, com de, neolític es van trobar alguns objectes de bronze. Tot el que es va trobar està conservat al Museu Episcopal de Vic.
La pista ha pujat fins a uns 700 metres i segueix planejant sempre en direcció a nord-est. A la nostra dreta, hi ha la vall de l’Avencó i la serra que veiem a l’altra costat (est) forma el Pla de la Calma. A aquesta altura, encara que no es veuen i sobre el Pla hi ha d’haver-hi el que havien estat les famoses masies de la Figuera (que a l’excursió del Tagamanent, en parlàvem) i El Café. Una hora i mitja després de començar, deixem a l’esquerra la desviació que després haurem d’agafar per tal d’anar (direcció a oest) cap a Aiguafreda de Dalt. Seguim endavant, planejant. Deixem l’indret on hi ha l’Arca (ja el visitarem de tornada, perquè ara està ple de gent) i continuem. A la dreta, lluny es veu el cim pelat i arrodonit del Matagalls. Cap a l’esquerra, quan els arbres ens ho permeten, es veuen perfectament els cims nevats del Pirineu.
Dues hores llargues després d’haver començat, la pista es trona asfaltada (ara seguirà així fins al poble del Brull). Girem de seguida a l’esquerra per pista de terra i apta per a cotxes, que va davallant suaument. Ara anem en direcció de ponent. Al davant, entre pins, veiem la magnífica casa de La Sala. Conserva detalls dels segles XII i XIII i aquí hi va néixer Joan Sala, el bandoler català conegut com a Serrallonga. Va néixer el 1594, fill de família benestant, però les circumstàncies econòmiques derivades de les guerres i moviments polítics de l’època e Felip IV, el va conduir a practicar el bandolerisme, per sobreviure i també per amagar-se de les tropes reials. Tot i que, per tant, algunes de les seves activitats tenien finalitats polítiques, tampoc no se’l pot considerar un activista polític i oblidar la seva vessant de bandoler.
Arribem, finalment, al davant de la muralla del Turó del Montgrós. Aquesta imponent fortificació correspon als ausetans, una de les tribus dels ibers. Controlaven les vies de penetració des de la costa mediterrània cap a la plana de Vic, que era el pas natural que es dirigia cap al nord. Per poder fer la visita cal trucar per telèfon i pactar el guia. Un tancat protegeix el lloc, però ara està obert ja que hi ha un grup de visita. Això ens permetrà fer unes quantes fotos i marxar. Aquesta fortalesa va ser ocupada des l’edat del bronze fins ben entrada l’època medieval i per entre mig va patir les lluites de cada moment del temps. la muralla, que és l’aspecte més interessant, va ser derruïda cap el 200 aC com a conseqüència d’enfrontaments contra els soldats de l’imperi romà, potser durant la revolta que el cònsol Marc Porci Cató va sufocar.
El Turó del Montgrós forma part de la Ruta dels Ibers del Museu d’Arqueologia de Catalunya. He aconseguit una fotografia aèria obtinguda de la web http://www.arqueoxarxa.cat/ que permet fer-se una idea molt més clara del que actualment es pot gaudir. Altres excursions a poblats ausetans són: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/osona/240-roda-de-ter-sant-salvador-i-esquerda i http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/osona/248-folgueroles-a-st-llorenc-del-munt-i-salt-minyona
Desfem el camí (uns 4,5km) fins al dolmen de la Serra de l’Arca, que abans estava ple de gent. Ara no hi ha ningú més que nosaltres. El nom es reprodueix a diversos sepulcres megalítics que estan escampats per Catalunya: la Pedra-arca, a Coll-Sabadell; l’Arqueta, a l’Espolla, el Camp de l’Arca, prop de Barcelona (que avui en diuen Camp de l’Arpa). Encara que es fa servir la denominació “dolmen” potser no és correcta. Sembla que dolmen es reserva més aviat a la pedra de grans dimensions que esta situada per sobre de dues pedres més, verticals, sobre les quals es suporta i sobre les quals no hi ha una acord clar respecte del seu ús. L’arca, en canvi, és pròpiament una construcció funerària i amb finalitats d’enterrament. Les pedres verticals marquen l’espai longitudinal de la tomba i les de sobre fan de sostre. El cadàver quedava així enterrat dins d’aquesta petita “cova” i per sobre de tot el conjunt s’hi posava terra, de tal manera que quedava un petit turonet, o túmul.
Quan hem arribat a la desviació que hem vist a la pujada, indicada en un pal (Aiguafreda de Dalt), girem en direcció oest. Després baixem i tombem cap a nord. Estem a uns 600 metres d’altitud i arribem aviat a un espai de taules, a tocar de la Font Fresca, de la qual no hi ha informació que no sigui potable i que, de fet, fem servir sense cap problema posterior. Aprofitem una de les taules per dinar i gaudir d’un xató amb una salsa extraordinària que ens ha ofert la Lola. Cinquanta metres més avall hi ha el nucli d’Aiguafreda de Dalt, amb l’església de Sant Martí.
Aquest havia estat el centre poblacional, format per unes quantes cases i moltes masies escampades, d’Aiguafreda. El domini senyorial era centrat al castell de Cruïlles, una mica apartat. El domini va passar dels Aiguafreda als Vilaragut (XIII) i als Cruïlles (XV) i encara a altres més, però el que queda del castell, restaurat i reformat, encara conserva el nom dels Cruïlles. En el seu moment, les poques cases que van néixer al costat del camí ral, van passar a dir-se Aiguafreda de Baix.
On ara estem, hi ha l’església antiga, romànica, encara que només es pot observar per dins, ja que les construccions posteriors i les obres i afegits per mantenir-la vertical, l’han desfigurat. Era coneguda com Sant Martí del Congost, ja que el nom d’Aiguafreda era originalment reservat pel castell. De l’església se sap que va ser aixecada el 875 i donada pel comte de Barcelona, Guifré el Pelós, al monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’indret es va poblar el 898 i l’església es va refer el 1105.
Forma part de les construccions un petit edifici cobert. Té quatre grans finestres, orientades als quatre vents i la coberta és a quatre aigües. Es tracta d’un comunidor. Tot i que hi ha diverses interpretacions, crec que podem explicar que es tracta del lloc, a cobert de la pluja i del vent, on el capellà s’hi protegia quan en situació de forta tempestat resava les seves oracions i beneïa als quatre vents amb la finalitat d’exorcitzar la tempesta i evitar d’aquesta manera que els conreus en resultessin massa malparats. Amb el temps, el petit lloc arrecerat va guanyar un banc de pedra en forma de U on, els diumenges, els caps de cada masia s’hi reunien i així podien parlar de les seves coses i dels interessos de la comunitat.
Pel la part de sota de l’edifici hi ha una cova, tancada amb un reixat de ferro, que porta a un interior natural format per un petit llac i unes tombes antropomorfes excavades a la roca.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6362763