Figaró a St Martí de Centelles (Vallès Oriental) Excursió curta i molt fàcil, el març de 2012. Una matinal de pocs quilòmetres que avui, però, s’ha allargat a tot el dia organitzada pels amics de Bonviure i amb una assistència de més de noranta persones. Tot plegat uns 11,5 qm, amb desnivells de ‘+422 i –334, és a dir unes 3 ½ hores de caminar.
 |
 |
JA FA MOLTS ANYS: Cap al 1250, el predomini de la llengua catalana sobre el llatí, així com el desenvolupament del paper, va conduir a la traducció d'obres de consulta obligada, com els codis de lleis, els preceptes de les Corts Catalanes, cròniques i altres de molta difusió, com les sagradaes escriptures i altres relats religiosos. Els reis Jaume I i Jaume II en van ser grans promotors.
El poble d’El Figaró Montmany fa referència tant a l’antic castell de Montmany, que prové del llatí “monte magno” (muntanya gran), com al patronímic “Figaró”, que prové de “figuera”, d’acord amb l’Alcover-Moll.
Inicialment, El Figaró va néixer en l’hostal que es va situar a tocar del camí ral que pel Congost anava de Barcelona fins a Olot, tot seguint el que havia estat també la via romana.
La por deguda a la inseguretat pel bandolerisme, així com el pas de tropes durant les guerres que sovintejaven, va fer que la població s’escampés en masies que estaven situades per les valls enlairades. El grup que avui fem aquesta sortida ens trobem a l’estació del tren. A prop de l’hostal original hi havia una capella a Sant Rafael i Santa Anna que s’ha trobat documentada des del 1413 i que és la que, ampliada, és l’actual parròquia del poble.
D’El Figaró es pot dir també que es va desenvolupar, especialment a principis del segle XX, com a lloc d’estiueig per a la gent benestant de Barcelona. Tot el grup prenem com a punt de sortida, l’aparcament que hi ha una mica més endavant de l’estació. Aquí es donen les corresponents explicacions i així comencem a caminar.
Sé que a la nostra esquerra, una mica més amunt, hi ha la Casa del Bac (o Casa de l’Obac) que fou una de les grans masies del terme, probablement la que estava a més baixa altura. Altres masies notables foren el Mas Oliveres, els Plans, el Mas Valls, can Xicola o l’Ullar, la majoria actualment abandonades, com és tant habitualment trist per les nostres muntanyes.
El sender estret i emboscat va seguint el Sot del Bac, mentre deixem a la dreta la Solella del Bac. Mentre pugem vaig pensant que la família dels Figaró es vinculen al terme dins del segle XVII i es dedicaren originalment a la feina de pagès i a tenir cura de l’hostal, fins que un d’ells, anomenat Rafael, com el seu pare i el seu avi, va canviar d’activitat i se’n va a anar a exercir de paraire a Manlleu. Això passava a l’any 1630. Aquest home va tenir un fill que va desenvolupar una activitat encara més reconeguda: en Rafael Figaró fou impressor a Barcelona i va iniciar la dinastia dels impressors al servei reial. Estem parlant de principis del XVIII.
No gaire estona després, deixem una balma a mà esquerra. Estem seguint des de l’inici el PR-C.33 i aviat ens cal fer una petita desviació per anar a visitar el Salt del Prat, bonic indret, fresc i ombrívol. Es tracta d’un salt d’aigua de 18 metres d’alçada que cau sobre un gorg d’aigües relaxades i verdes tonalitats. El nom prové del fet que, per la plana superior, hi havia el mas del Prat. Després tornem a pujar al punt del sender que abans hem deixat i seguim endavant, deixant enrere la vista d’un bloc de roca de considerable altura conegut com l’Agulla del Bac.
Arribem a un espai una mica més planer i obert des del qual tenim una vista força interessant del Sot del Bac, amb l’Agulla i altres roques força boniques, com les Dues Bessones.
Per aquests indrets, antigament, s’explotava una mina de baritina, o barita. Es tracta d’un mineral de la classe dels sulfats, sent químicament el sulfat de bari. Permet obtenir nitrat de bari que s’utilitza en focs artificials, o carbonat de bari, que es fa servir com a verí per a les rates.
El camí s’enfila dret, un altre cop, i passem per sobre l’aigua del Torrent del Bac que és la que hem vist caient al Salt. Aquesta aigua prové dels torrents de la Font del Boix i del Bosc Negre.
Sé que cap a l’esquerra, hi havia el castell de Montmany que, si no vaig errat, està totalment desaparegut o potser en queden unes runes. De fet, originalment, tot el terme en depenia, ja que el castell era de domini comtal. He trobat la Enciclopèdia Catalana que entre els segles XII i XIV era defensat i estava sota la cura dels cavallers Santaeugènia. Em caldrà investigar més, per veure si els “Santaeugènia” que parla, tenen a veure amb la nissaga de Berenguer de Santa Eugènia, qui fou un noble que participà en la conquesta de Mallorca amb 30 cavallers més de la seva casa. Posats a explicar coses, potser cal afegir que les Corts catalanes van aprovar, el 23 de desembre de 1228, l’expedició per a la conquesta de Mallorca. En canvi les Corts d’Aragó es van oposar a finançar-la, el que va limitar la participació dels aragonesos i també explica perquè el repoblament de les illes es va fer fonamentalment amb gent de Catalunya, al contrari del que va passar a València on hi van participar tant catalans, principalment de Lleida, com aragonesos.
Seguim amunt, ara ja per un tram de pista i ens anem encarant de cara a la Trona i els cingles de Castellar, tot formant part dels Cingles de Bertí.
Per aquesta àrea probablement es devia conrear originalment l’olivera, la vinya, l’ametller i els avellaners. Ara, ja només es conrea el turisme de gent que camina, com nosaltres, o els que van en moto, com uns que ens passen pel costat. Seguim ara tota l’estona per pista fins que, baixant, ja arribem a les planes de Valldaneu. Amb una ermita i un prat arbrat on ens hi situem per menjar una mica.
L’ermita de Sant Pere de Valldaneu és una antiga parròquia de Sant Martí de Centelles, que està documentada des del 1007. Estem, per tant, situats en un replà, als peus dels Cingles de Bertí. Aquesta parròquia formava part del conjunt de les set que depenien de la baronia i que més endavant passaren a formar part del comtat de Centelles. Es tracta d’una construcció romànica amb capelles laterals de volta i un campanar que sembla que va ser aixecat el segle XVI. A tocar de l’església hi ha una masia, la de Les Esglésies i al davant mateix un cementiri.
Els amics de Bonviure han muntat una taula, que han traslladat amb un cotxe, amb begudes i una mica de fruita, la qual cosa és d’agrair.
També ens acompanya un amic acordionista que es dedica a animar l’estona a la gent del grup amb valls diversos.
Abans de marxar, encara faig un parell de fotografies més. Una és del cementiri força agradable que hi al davant. Al centre hi ha el conjunt funerari de la família Senties (tal com he trobat a la web , on un dels seus “motors”, en Josep, explica molt bé el tema i jo en copio una part): El conjunt està format per un recinte rectangular de 2'5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l'estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d'un pedestal i amb una flor a l'encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció.
http://losfolloneros.blogspot.com/2011/04/xiv-caminada-popular-daiguafreda.html
També, en Josep, explica de l’església que la vall on està ubicada, va rebre el nom d'un magnat anomenat Daniel, documentat a finals del segle IX i que hauria estat el propietari del Vilar Daniel, una antiga “domus” de la zona. En aquelles èpoques va ser l'església parroquial de Valle Daniel o Vilar Danielis. La seva principal funció seria la de gestionar tota aquesta vall i els masos circumdants i alhora controlar, des d'un punt privilegiat, l'accés al pas del Congost.
El topònim de Valldaneu deriva del mot “Vilar Danielis”, però popularment (i erròniament) s'ha interpretat com a Vall de Neu (vall nevada). Cal concloure, doncs, que no és correcte la grafia “Valldeneu” amb “e”, sent la correcta “Valldaneu”, amb “a”.
A l’hora adequada, anem baixat per la pista i en mitja hora ja som a l’estació de Sant Martí de Centelles, tot i que està a tocar d’Aiguafreda.
I aquí s’acaba aquesta excursió d’avui. Si voleu accedir al track per gps poder anar a l’enllaç:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2589190