Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francés Part 1

(Clicar la bandera para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language) ((Using automàtic translator))

INTRODUCCIÓ

L’any 2012, ja jubilat, vaig decidir fer el Camí, tot sol, fins a Santiago de Compostel·la des de Roncesvalles i sense data fixa de tornada. El fet de marxar més d’un mes sense data em va semblar el màxim de la llibertat.

Caminar en solitud em va oferir la oportunitat de parlar amb molta gent i vaig anar omplint un diari amb persones, sensacions, anècdotes, curiositats, reflexions i emocions. En aquell temps havia començat a treballar amb el projecte d’escriure una novel·la sobre una base històrica, però quan vaig tornar a casa em va resultar impossible continuar aquell treball; el meu pensament només volia escriure sobre el que havia vist i vaig optar per escriure el viatge del Camí en clau de novel·la. ......

Va resultar un llibre de 263 pàgines que vaig fer enquadernar per la meva família i per uns quants amics. Els personatges principals són fruit de la imaginació: com l’Emma, l’Ugur o la Susanna, però les etapes, les anècdotes i la gent de qui parlo són els meus records personals. Vull afegir que algunes converses, com les que l’Emma manté amb l’Ugur, són reflexions derivades de la teoria psicològica “Anàlisi Transaccional (AT)” del psiquiatra canadenc Eric Berne; teoria amb la qual explica el comportament humà.

Ara copiaré a ‘eoliumtrek.cat’ el llibre, que es titula “Compostel·la: dos viatges per un camí” en set posts. El passo tal qual el vaig acabar, una mica retocat, amb els seus encerts i les seves errades: uns i altres formen part de la vida.

                Com que la web no permet comentaris, si algú em vol comentar alguna cosa o fer alguna pregunta, pot utilitzar la pestanya superior: ‘Contactar’.

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 1)

(Drets reservats per tot el text; hi pots fer referència i utilitzar-ne alguna part informant de l’autoria i sempre que no sigui amb finalitats comercials)

Roncesvalles. Inici del repte.

Trenta-vuit dies després i amb la mirada lluent, podrà observar com el sol s’endinsa al mar, allà a Finisterre i recordarà aquell moment inicial en que, asseguda al llit, dubtava si endur-se o no el mocador de seda d’estilitzades flors de colors vermells i ataronjats.

            Em diuen Camí de Sant Jaume, fa segles que veig passar pelegrins, ho sé tot del camí i sóc un veterà coneixedor de les seves motivacions, les seves penes i les seves alegries. Conec milers d’històries; aquesta n’és una més. Hi ha objectes que, per molt valor que tinguin no representen en la nostra vida gaire cosa més que el seu valor econòmic. En canvi, d’altres, tenen gran valor sentimental per la càrrega de records que contenen. Aquest era el cas del mocador de flors que l’Emma, al final, va decidir desar-lo al compartiment de dalt de la motxilla que estava preparant. Ja feia estona que seleccionava el que s’havia d’emportar. Al principi havia agafat massa coses i per tant tocava anar triant ja què no tot cabia dins la motxilla i, d’altra banda, calia minimitzar el pes. Es va passar una mà pels cabells, del to del castanyer amb tendència al ros que, tal com prou ho sabia, brillaven especialment al sol. Era una dona jove, d’una certa edat, de pell bruna on, a l’estiu, sorgia una munió de pigues. Sense donar una imatge cridanera ni estrident acostumava a portar collarets i polseres d’estil ètnic i vestia amb texans i bruses d’acord amb l’estil alternatiu i senzill, còmode, que li agradava. També li agradava dur un mocador de seda al coll.

A casa seva, abans de marxar, uns pensaments li van passar pel cap, com una ventada, i el va tombar amb tristor, però amb un impuls decidit de la mà va fer el gest de llençar-los enllà i es tornà a concentrar en la feina. Es va dir: només uns pantalons de recanvi i uns altres de curts, la roba interior, pocs mitjons... i hauré de rentar sovint. Potser cada dia o cada dos, segons el temps, va pensar; als albergs prou que hi ha equipament per fer la bugada. Es veu que això és el que fa tothom. Ah! i crema solar, que no me la deixi, s’anava dient. El temps passava i un parell d’hores després ja ho va tenir tot a punt. Es va mirar la motxilla, ben plena, amb el sac de dormir lligat a l’exterior i es va dir: tenim tantes coses, que costa molt fer una tria tan acurada.

P1120387 

(foto alberg de       Roncesvalles)

 

 

 

 

 

 

 

 

Un dia després se la podia veure a Roncesvalles, dreta, davant de l’autobús que l’havia portat des de Pamplona i mirant els edificis de pedra, d’aspecte sòlid i intemporal. A la dreta un edifici amb arcades i al costat la façana d’una petita església, amb un campanar d’espadanya d’un sol ull. Més enllà, l’edifici gran, amb tres fileres de finestres, de façana blanca i sostres de teula gris del conjunt històric de la col·legiata. Uns quants cotxes aparcats, pocs, i cinc o sis persones caminant, escampats per l’ample espai. Havia passat només un dia i acabava d’arribar al seu primer objectiu, Roncesvalles. Estava preparada per començar un camí de molts quilòmetres, una aventura nova, amb incerteses personals i amb dubtes pel que fa a l’exigència del trajecte. Estava convençuda que començava dos viatges, el que havia de fer caminant i l’altre més personal, molt més interior. Estava a punt. Així ho havia decidit. Era el seu repte.

Es va dirigir cap al conjunt monàstic, va deixar a l’esquerra la gran roca amb les plaques commemoratives de la batalla de Roncesvalles i, abans de passar per l’arcada d’accés, una altra placa amb informació: altitud sobre nivell del mar a Alacant 962,50m, a Santander 961,63. Vaja! no sabia que hi havia un metre de diferència, es va dir. Va creuar el gran patí i després va fer la corresponent inscripció a l’alberg de la Real Colegiata, edifici totalment renovat per dins. És a dir, un alberg gran, espaiós i net.

-          Hola, em dic Antonio –li va dir un noi al seu darrera, a la cua, baixet, amb barba sense afaitar- sóc sevillà i la meva amiga és la Paola, mexicana.

-          Hola, com esteu? –va fer l’Emma, en aquest primer contacte amb altres pelegrins- Jo començo demà i vosaltres també?

-          No, nosaltres vam començar a Paris –va dir amb el seu andalús, l’Antonio, somrient en veure la cara d’estupefacció de l’Emma- ja portem mil quilòmetres a les nostres cames.

Va ser un moment d’impacte perquè una cosa és quan ho has llegit i una altra ben diferent és quan et trobes amb algú, amb aspecte de cansat, però amb els ulls brillants de l’emoció (ja hem deixat França!) et mira i t’explica el que ha fet. I tu, que tens per davant 770 kilòmetres que et semblen una barbaritat, resulta que tens a tocar a qui en vol fer 1.800 i ja ha fet més de la meitat. Doncs jo també hi arribaré, es va assegurar l’Emma, amb una decisió renovada, mentre li segellaven la credencial i li donaven un paperet amb el número de la plaça assignada. Fins aquell moment s’anava mirant els que arribaven des de Saint Jean, l’últim poble de França, després de pujar 1.300 metres de desnivell. Una etapa molt dura pels que hi comencen, però la xerrada amb l’Antonio i la Paola, menuda i molt jove, li va suposar una empenta interna, la va omplir de coratge i determinació.

Va anar a prendre un refresc a un dels pocs bars que hi ha a Roncesvalles. Després va fer el que fan la majoria dels pelegrins, la visita al museu i la col·legiata, que és una manera de començar a endinsar-se en el projecte que es porta entre mans. Va comentar, amb un altre visitant, l’aspecte impactant del “Silo” de Carlemany, l’edifici més antic, construït el segle XII, amb la cripta plena d’ossos i calaveres. La visió li fa pensar en una mena de punt i final, perquè era evident que havia estat el final per a tots els que es veuen a la cripta, però per ella i per a molts altres, aquest punt és l’inici. L’Emma va agrair l’aire fred de la tarda i es va preguntar com seria tot. Això només és el començament, va concloure. Ho aniré descobrint a poc a poc, va suposar, i amb un gest de la mà va esborrar els pensaments i es va proposar escoltar les explicacions de l’amable guia.

Més tard, en solitud, passejava entre les construccions de Roncesvalles. Li semblava que les preparacions del dia abans quedaven molt lluny en el temps. Al matí s’havia acomiadat de l’Àlex, el seu marit i, per telèfon, de la seva amiga Judit. Després en el tren havia arribat fins a Pamplona. Estava a l’indret històric on podria començar a caminar fins a la ciutat de Santiago de Compostel·la. L’abraçada amb l’Àlex havia estat freda, distant, del tot formal, com per complir un compromís social inevitable.  

La tarda havia caigut amb rapidesa i de cop i volta va ser fosc. El mes de maig, el dia encara no és massa llarg; els quatre fanals de llum no acabaven de trencar la fosca de la plaça i dels seus edificis antics, amb tot d’història encastada entre les escletxes dels murs de pedra. Tot presentava un ambient fred, com fred era l’aire que envoltava Roncesvalles, aquell dia de primavera. Ella anava abrigada i passejava lentament, com comptant cada una de les passes que feia, allà al costat dels edificis de segles passats, però no hi posava atenció, els seus ulls miraven però no veien, la seva mirada, aquella interior, es trobava molt lluny recordant l’última discussió amb el seu marit.

Al passar pel davant de l’hostatgeria Casa Sabina, es va decidir a entrar-hi. Dins feia calor i se sentien les converses dels que acabaven de sopar dins del menjador. Es va asseure i va demanar una infusió. Va ser una discussió molt forta, recorda, i si bé és cert que ja feia temps que les coses no anaven bé i que s’havien anat distanciant, la tensió continguda de l’Àlex va fixar un límit que ella no va voler acceptar. Per això està aquí, aprofitant unes vacances llargues, després de quatre mesos de treball fora de casa.

            Una noia es va asseure al seu costat, per aprofitar aquella cadira a l’única taula lliure. Aquest acte i li va proporcionar l’oportunitat per canviar de pensaments. Era la Marie Ann, de cabells rissats del color del coure, com un groc torrat una mica més clar que el castany. Vivia a Clevedon, un poble prou gran de Somerset, a Anglaterra, i tenia una edat semblant a la de l’Emma. Els ulls de la Mary Ann presentaven la brillantor de qui és totalment feliç, la qual cosa hauria pogut entristir l’Emma, per contrast amb les seves reflexions, però en canvi la va animar. La noia li va explicar que també començava. Després de fer excursions senzilles per la seva regió i d’algunes escapades més llargues a les muntanyes més altes de Gales, s’havia pogut escapar per fer un altre cop el camí que considerava de màxim interès per als cristians. L’Emma estava intrigada pel tatuatge d’una serp que li voltava mig coll a la pelegrina anglesa, però no va dir res; tot just havia arribat i encara no s’havia alliberat de les cadenes de les convencions socials que bloquegen la llibertat de comunicació. Aquest va ser el primer contacte directe amb una altra pelegrina que també anava sola. Li va confirmar que la majoria de la gent, que comencen, ho fan sols. És la millor manera de fer aquest viatge, li va dir, i també va afegir que ja era el segon cop que el feia, que era com una droga que se’t fica al cervell i que ja no es pot treure.

-          Vinga, Emma, anem a l’església, que ara fan la missa amb la benedicció als pelegrins.

-          Vols dir?

P1120421 La missa del pelegr(foto missa del pelegrí)

L’Emma s’hi va afegir i no se’n va penedir. No és una missa normal. La nau central del temple acostuma a estar plena amb pelegrins d’arreu del món. Uns són catòlics, altres no. Al final el capellà, que anava explicant el significat dels diversos moments de la cerimònia, traduint-ho a l’anglès, al francès, a l’alemany i a l‘italià, va demanar als pelegrins que s’apropessin i els va donar la benedicció emprant una formula que es manté des de fa segles: “Oh, Déu, sigues per a ells company en la marxa, guia en les cruïlles, alè en el cansament, defensa en els perills, alberg en el camí, ombra en la calor, llum en la foscor, consol en els seus desànims i fermesa en els seus propòsits perquè, per la teva guia, arribin incòlumes al final del seu camí i, enriquits de gràcies i virtuts, tornin il·lesos a casa, plens de saludable i perenne alegria”, i la va repetir llegint-la, amb la millor bona voluntat, en diverses llengües.

P1120386(foto interior alberg)

Més tard, a les nou del vespre, tothom estava dins del sac de dormir. L’alberg de la Real Colegiata de Roncesvalles ha estat una sorpresa per l’Emma, esperava un espai més vell, més espartà i en canvi es va trobar amb unes instal·lacions noves, netes, renovades. A les deu de la nit es van tancar els llums. L’Emma entraava en un món nou on començava a sentir com a pròpia l’alegria dels altres pelegrins.

 

Zubiri. Adaptant-se al camí.

Imagen1(ruta Roncesvalles a Zubiri)

Cal adaptar-se al que serà una rutina. Un cafè calent i una pasta, de les màquines automàtiques, mentrestant altres pelegrins es preparaven l’esmorzar que havien comprat el dia abans a Saint Jean. Jo també hauré de comprar alguna cosa cada dia per l’endemà, es va dir mentre escampava la boira mental: eren les sis del matí. Al costat, a la taula, hi havia dos homes joves, un era coreà i l’altre, alemany. Quan l’Emma va sortir a l’exterior feia fred i una boira humida, no gaire densa, proporcionava un aspecte misteriós a l’entorn. Un home alt, prim i ros la va saludar. Li va dir que li agradava la fresca. Era un hospitaler voluntari, holandès. Als albergs sovint és possible trobar voluntaris.

L’Emma, que estava al començament, estava sorpresa d’aquestes persones de bona voluntat. La nostra pelegrina és una dona que parla amb la veu suau, fins i tot tendre, amb aquell timbre greu que acarona quan s’expressa. No li agrada cridar, però es deixa anar quan riu, instants en que dins dels ulls se li desperten unes llumetes especials. Les seves mans semblen demanar atenció perquè, quan parla, es mouen seguint el fil de la conversa amb gestos suaus i elegants. L’holandès es diu Nicolaas i l’Emma li fa uns cinquanta anys. Amb un anglès molt millor que el d’ella, explica que és d’un poble prop de Eindhoven, al sud el país.

-          Vaig començar el camí fa tres anys des de Vezelay fins aquí i l’any següent vaig fer tot el trajecte fins a Santiago de Compostel·la –explica l’hospitaler- Aquells dos anys em van suposar un fort impacte emocional i em vaig quedar amb l’idea que devia alguna cosa, que havia contret un deute. Aleshores vaig decidir apuntar-me com a voluntari. Com és lògic no cobrem, però tampoc no paguem pel fet de dormir. El que sí que paguem són els menjars. Jo m’hi sento molt bé, ajudant els altres pelegrins.

-          I t’hi estaràs molt temps aquí?

-          No, només una setmana. Només et deixen una setmana perquè hi ha una llista llarga de gent que demana fer de voluntari.

-          Ah, sí? Així, com funciona el sistema?

-          Doncs, has d’enviar una sol·licitud i entres en una llista que abans de començar l’any permet assignar les setmanes, o quinzenes en alguns altres albergs. Jo vaig tenir que esperar ja que les llistes per l’any següent, ja estaven plenes. Vaig gaudir molt d’aquell viatge que havia fet –va afegir el Nicolaas, mirant més enllà de la foscor.

-          Jo començo ara, espero que també el podré gaudir.

-          Pots estar ben segura d’això. Buen camino.

P1120422 Comena el Cam

(foto: comença el camí)

La pelegrina va deixar l’hospitaleri es va dir a sí mateixa: bé, ja toca començar; va respirar a fons l’aire fred i es va posar en marxa carregant la motxilla. Els primers passos van ser una mica insegurs, quasi com un infant, però de seguida va notar que agafava el ritme adequat.Va dirigir-se cap a l’altre costat de la carretera, on el dia abans ja havia vist el rètol indicatiu i la petxina que senyalava el sender de terra. Un viatge de quasi 800 quilòmetres comença amb la primera passa. Mentalment va calcular que per arribar a Zubiri hauria de caminar uns 60.000 passos, per tant ja faltaria menys per acabar els més de dos milions que hauria fer fins que arribar a Compostel·la. Disposava d’un mes i mig de temps, abans de començar la nova feina que l’esperava. Havia pogut dir “me’n vaig i ja tornaré” i això és el que s’assembla més a la llibertat.

El camí era un sender estret, sorrenc i còmode que semblava cridar-la, oferint-se a portar-la en la direcció correcte, tot encarant el bosc que començava cinquanta metres més enllà. Per l’esquerra, cap a l’est, s’anava estenent una claror que groguejava. Els pelegrins s’endinsaven al bosc d’Irati que presentava l’aspecte de la nit, amb la foscor d’aquella hora quan el dia encara no s’ha obert del tot als caminants matiners.

I així va ser com es va endinsar a la penombra acollidora de la fageda, mentre un pelegrí més ràpid l’avançava pel costat, “buen camino”, i la tenebror encantada l’aïllava de la resta del món. Pas a pas, un peu davant de l’altre, el ritme constant començava a aportar l’equilibri, però caldria més quilòmetres per conquerir el que desitjava. Tota la tensió dels dies anteriors havia desaparegut de cop. Recordava la conversa amb la Judit, amb qui es coneixien des de l’adolescència. La Judit s’havia separat de la seva parella feia tres anys i s’havia mostrat disposada a escoltar-la i consolar-la. Sempre s’havien estimat molt; l’Emma sabia que hi podia confiar i per això feia tres mesos, després de la forta discussió amb el seu marit, van estar parlant molt. Va ser la Judit qui la va animar a allunyar-se un o dos mesos. Marxa un temps, li va dir; et cal temps per pensar i també deixar temps a l’Àlex perquè es faci les seves pròpies reflexions. Van plorar juntes i per això estava caminant i fent el trajecte que milers de persones fan cada any des de fa segles. Un altre caminant la va avançar, “bon jour et buen camino” va dir amb el timbre de veu vibrant de qui fa allò volgut des de fa temps.

P1120440

 

 

 

(sol i núvols)

           

 

 

 

 

 

Roncesvalles es va quedant enrere, dalt dels seus 950 metres d’altitud. El sender s’endinsà en un espès bosc de roures i faigs. Semblava que s’havia tornat a fer de nit. Alguns pelegrins la passaven ràpid. “Buen camino” és la frase que tots els estrangers han aprés a dir i que la majoria fa servir. És l’equivalent al “Ultreia” dels primers segles. El seu pas es va anar acomodant i durant una estona va caminar al costat d’una parella gran que venien de Lausana i li explicaven que ja portaven sis setmanes caminant. L’Emma els hi va desitjar un bon camí i va seguir endavant, pensant en la força de voluntat d’aquestes persones. També ella s’acaba d’embarcar en un procés semblant. M’hauria de pessigar, per creure-m’ho, es deia.

L’Emma anava contestant els que la saludaven. Uns la passaven al davant, altres es quedaven enrere. Quants estrangers! es va dir, i sobre tot, molts caminen sols, com jo mateixa, tal com ja m’havien dit, va confirmar.

Havia llegit que es passa pel bosc de Sorginaritzaga, la roureda de les bruixes, on es veu que s’hi celebraven sonats aquelarres el segle XVI. En una batuda, durant les èpoques de cacera de bruixes, nou dones del territori van ser capturades, acusades i portades a la foguera. El pelegrí arriba així a una petita clariana amb una creu de pedra. Una placa diu que es tracta de la Creu Blanca, Gurutze Zuria, una creu que va ser abatuda per l’exèrcit francès, el 1794 i que ha estat reconstruïda l’any 2006. El camí de Sant Jaume és història i llegenda.

P1120435 Burguete (foto Burguete)

Anaven passant més pelegrins, dos de Granada, un altre de Torino, un de Frankfurt... sembla una representació del món, es va dir a sí mateixa. En aquesta etapa es va baixant cap a Espinal, passant per Burguete, seguint un perfil de baixada que passa per trams de bosc, clapejats amb camps de conreu, que ajuden al pelegrí a anar-se fent l’idea del que anirà sent el que ja ha començat. Ni a Burguete ni a Espinal, dos bonics pobles, no s’hi veia ningú a aquestes hores del matí. Després d’Espinal, amb les seves teulades vermelles, la pista fa pujada fins a Mezkiritz i una mica més endavant es baixa a Bizkarreta i Lintzoain, des d’on s’ataca el port d’Erro. L’Emma anava pujant i pensant en l’Alex. Creia que s’havia casat massa jove, just pocs anys després de deixar la universitat, on havia estudiat antropologia social. Va ser a la universitat on va conèixer qui hauria de ser el seu marit el qual, aleshores, estudiava enginyeria electrònica. Els problemes emocionals provenien del cansament dels anys que portava casada i del fet que el marit s’havia anat tornant, així ho veia ella, una persona crítica, obsessiva i distant.

Trams de boscos, interromputs per extensos prats. Tot el recorregut està marcat amb senyals que ho indiquen, però cal no perdre’ls de vista i orientar-se de forma correcta. Generalment, durant les dues primeres etapes, el camí tendeix a dirigir-se més o menys cap el sud. Després, un cop passat Pamplona, tendirà a seguir sempre cap a ponent. Una mica després de la una, l’Emma va arribar a Zubiri, un cop passat el pont sobre el riu Arga. El pont medieval que va traspassar la pelegrina dóna nom al poble, ja que Zubiri, en basc, vol dir “el poble del pont”; però el pont també es conegut com a “pont de la ràbia” segons una llegenda que pretén que si els animals donen una volta al pilar central, queden protegits d’aquella fatal malaltia. L’Emma va mirar el pilar central i va pensar que això seria així en cas que no s’ofeguessin. Zubiri és un poble amb tres albergs. Quan hi va arribar, es notava cansada però sense cap problema especial després dels 22 quilòmetres. Per primer cop va començar a acomplir el procés normal en ruta: primer inscriure’s, segellar la credencial, deixar la motxilla al lloc que li havien assignat per dormir, dutxar-se i després organitzar-se per anar a dinar. Sovint, la vida està feta de pautes senzilles que ens donen seguretat; això ho pot confirmar qualsevol veterà del camí, observant els pelegrins.

P1120451 Pont de la Rbia (Foto Pont de la Ràbia, Zubiri)

L’Emma havia gaudit molt de la primera jornada, però al vespre, després de la tarda relaxada, va sentir la densa sensació de la distància. Els ulls se li van cobrir amb un tel humit quan hi pensava. La sort m’ha estat esquiva, es va dir prement els llavis. De vegades ens somriu, d’altres no, va concloure afligida. S’estava asseguda a un banc, al pati de l’alberg. Al davant tenia els estenedors, on encara hi quedaven algunes peces de roba que, sense vent, estaven totalment quietes. Què he de fer? Cap a on he d’encaminar el futur? Es va aixecar i va estar caminant pels carrers amb la darrera claror del dia, la mirada perduda fitant l’infinit. Tot evoluciona, res no es manté com al principi, va mormolar amb suavitat.

 ... Continuarà...

 Part 2:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/986-cronica-novelada-del-cami-part-2