Ruta el juny de 2013; 14,2 km; +430 -430; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Punt de Santa Cecília, pujada al castell de Santa Àgueda, camí dels Alocs, cala dels Alocs, cala de Pilar i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil. Es pot estalviar el tram de pista asfaltada (no gaire llarg i no transitat), anant amb el cotxe fins al aparcament de cala Alocs.
 |
 |
FA ANYS: Tal dia com avui, del segle XVIII, els aristòcrates de l’illa s’haurien enriquit encara més aprofitant el baix preu de tot, com a conseqüència la misèria. El clergat també havia millorat les seves posicions, ja que hauria guanyat influència. La guerra de successió espanyola es troba amb aquesta situació i a Menorca es produeix una confrontació, les classes dirigents a favor de Felip de Borbò i les classes baixes dividides entre els partidaris de l’aspirant Carles i els que es deixaven convèncer pels clergues, a favor dels absolutistes.
Generalment qui coneix per primer cop l’illa, acostuma a dir que és diferent, sorprenent. Això mateix ja vaig dir jo que, fa uns anys i de la ma de l’Ana i el Josep de Catsud vaig venir per fer unes excursions. Vaig repetir dos anys després i ara he volgut dedicar-hi més temps, per tal de gaudir tranquil·lament de la pau i els paisatges canviants de Menorca.
CATSUD organitza un parell d’estades a l’any, a Menorca i el seu guiatge és molt recomanable: http://www.catsud.com/. La primera part d’aquesta excursió comença al punt de Santa Cecília. Deixem a la dreta el camí particular (“prohibit el pas”, com és normal veure per tot Menorca, cosa que ens sorprèn molt als que venim de terres on aquesta prevenció no és habitual). El sender, sovint ombrívol, puja de manera constant entre murs de pedra seca.
Si ens aturem, de tant en tant, tenim una magnífica vista de les planes i turons més baixos. Avui anem a un turó de 260 metres, que és una de les altures més destacades de l’illa. Seguim amunt cap al punt on hi havia hagut el castell. No fa gaire, l’administració ha dedicat uns quants recursos per restaurar una part dels murs, que estaven en molt mal estat i també el que queda de l’església. Pel camí de pujada i per tal de fer pas al cotxes de les obres, han obert pista i, de pas, han fet malbé el camí, empedrat, tradicional, que ha quedat tallat tot un tram (coses dels “restauradors”).
Arribem al castell. Les restes, escasses, permeten identificar tres recintes fortificats d’època musulmana. El nucli central, que devia ser l’origen i les dues ampliacions. Totes tres es complementen a efectes defensius. Els dos primers presenten els fonaments de torres circulars (originàries del segle XI), mentre que altres presenten fonamentació quadrada (més pròpia del segle XII). El subministrament d’aigua es feia mitjançant aljubs i safareijos. Durant la conquesta del 1287, va servir de refugi pels musulmans. Es tracta de les restes del castell medieval per excel·lència de l’illa Donat que als voltants de Ferreries, prop d’aquest turó, hi havia la plana més fèrtil de Menorca, és comprensible la situació d’aquesta fortificació que permetia el control de tot el territori. Durant les excavacions s’hi a trobat una pota de toro de bronze, la qual cosa fa pensar que en l’antiguitat ja hi devia haver alguna construcció talaiòtica que, amb els anys, devia servir de base per a les muralles del castell.
Al costat hi ha unes edificacions petites que, tot i semblar antigues vivendes, és el petit temple, senzill i auster, de Santa Àgueda. Es va batejar amb aquest nom a instàncies de Leonor de Portugal, muller de Pere IV. Hi ha documents antics que parlen de les romeries fins aquesta ermita. Des de dalt, on hi ha un vèrtex geodèsic, hi ha unes boniques vistes de tota l’illa i, al fons, més enllà, cap el sud i al mig del mar, es retallen les ombres de la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca.
Desfem el camí de la pujada per tornar al punt on l’havíem començat. D’acord amb el topogràfic sembla que podria haver-hi algun altre sender, com el que va cap a Sant Joan de Serra, però no està gens clar. D’altra banda, per Menorca, si no es coneixen els camins, és millor no sortir de les vies clares, ja que els camins estan tallats per això de les “finques particulars” i potser no es podrà seguir endavant. Per tant, això que seria possible a Catalunya o a Navarra, per posar dos exemples, aquí no és possible. Se sap que els camins, que originàriament disposaven del dret de pas des del segle XIII, van començar a tancar-se a inicis del segle XX, època que els propietaris van començar a obstaculitzar aquell el pas. Era una resposta defensiva d’alguna ofensa? Era una reacció pròpia d’una actitud por hospitalària? Sigui com sigui encara avui perdura.
La ruta va en direcció nord cap a la Cala Els Alocs. Primer és la pista asfaltada, sense trànsit i després segueix una pista de terra i pedregosa des del davant de Binidelfà. Hi ha varis punts on es pot deixar el cotxe si no s’ha decidit anar-hi caminant. Anar en cotxe vol dir, però, anar botant tota l’estona. Més avall es troba el final de la pista transitable, amb un aparcament. Des d’aquí es passa una tanca i per sobre d’un magnífic pont que supera un espai que molts cops està enfangat. Uns metres més enllà s’enllaça amb el Camí de cavalls, que ve des de la dreta. Es va baixant suaument fins arribar a la cala.
La Cala dels Alocs, és una petita cala pedregosa que faria feliç algú amb esperit de faquir. Us hi podeu banyar, perquè les aigües són magnífiques, però convindria portar calçat d’aigua adequat. He trobat informació que l’aloc, o ximbla (vitex agnus-castus) és un arbust de fulla caduca i de flors blavoses que es troba disseminat per tota la costa mediterrània. No sé si el nom de la cala ve d’aquí o d’un altre origen etimològic.
El Camí de Cavalls, s’enfila de manera evident per l’esquerra per tal d’anar a superar aquests turons de roca punxeguts. Passarem per sobre de l’Escull des Barco (segur que aquí s’hi devia d’enfonsar un vaixell) i després l’Escull de la Cala del Pilar. Uns metres més enllà i s’obté una vista extraordinària sobre la platja del Pilar, amb la seva forma de mitja lluna i la sorra de color de mel. La Punta des Carregador, a ponent,de la cala, vermellosa i vertical dóna un toc màgic. Aquest és un lloc magnífic per prendre un bany i menjar alguna cosa. Si algú vol fer una cosa interessant, pot seguir una mica més enllà (no gaire més de vint minuts) fins a la cala següent, el Macar d’Alfurinet, on hi podrà admirar una fantàstica acumulació de grans còdols arrodonits, alguns de fins a mig metre de diàmetre.
Després caldrà retornar pel mateix camí que hem fet.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4699488