(Picos de Europa) Ruta agost 2016; 13 km; +580 -580; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Fuente Dé amb el Cable fins estació superior, ruta dels Horcados Rojos i refugi Veronica. Participants: Titin i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1855 hi ha la primera referència al Naranco de Bulnes. Consta de part del geòleg alemany Guillem Schulz.
A Fuente Dé hi ha un gran parking que a les 8:30 del matí està mig buit. És l’hora d’arribar per anar a comprar els bitllets del telefèric (El Cable). Després anem a la cua per pujar. El primer servei és a les 9:00 i surt una cabina cada 5 minuts amb uns 20 passatgers. A la cua hi ha gent esperant i de tant en tant arriba algú i passa pel davant (el meu fill està al davant, la dona m’espera, diuen…). Són els llestos. Aquesta espècie tan española del que s’aprofita de les situacions per obtenir avantatge. Deixen un fill o la dona fent cua i ells van a comprar els bitllets. Així es poden colar. Això a Suissa o a Alemanya no passaria. Quan Rajoy (el president del govern espanyol) diu que Espanya és “una gran nación”, oblida que està plena de “llestos” i la conseqüència són els corruptes, els aprofitats, els que no treballen, els mateixos polítics que s’han fet lleis per cobrar sous i pensions que cap altra ciutadà pot cobrar: un país de llestos. Fantoches, però llestos. Tenim molt a aprendre d’altres paisos, senyors del PP i del PSOE. Arribem a l’estació superior que està a 1850 metres i ens ofereix unes vistes magnífiques.
La ruta que farem és una clàssica i va fins al coll dels Horcados Rojos. El desnivell fins a l’estació superior del telefèric és de més de 700 metres. Les vistes són espèndides i aèries. Un PR (marques grogues i blanques) ens permetrà seguir la ruta cap a los Horcados Rojos, des d’on podrem admirar l’altra vall, la que queda al nord.
Es veu la serra que acaba a los Horcados. Els Picos d’Europa és un massís format per tres grans blocs: l’Oriental d’Àndara, l’Occidental i el Central o dels Urrieles que és on estem en aquest moment.
En 15 o 20 minuts arribem a un coll i mirador que s’encara a la vall del nord-est, des d’on es baixa cap al refugi hotel d’Aliva. A l’esquerra hi ha una roca que em sembla que es diu Aguja Ostaicoetxea i al darrera hi ha d'haver la Peña Olvidada. Per cert, havia oblidat acabar d’explicar, abans, que afortunadament mentre feiem cua per pujar al Cable pels altaveus han dit que es pujaria al telefèric per ordre dels números dels bitllets! Ens hem fet un fart de riure. Per un cop a la vida, als llestos, no els hi servirá de res el seu invent; ja era hora!
La vall queda sota nostre, desfem unes passes i seguim el camí en direcció nord-oest. Guillem Schulz, que hem dit que va parlar de l’Urriellu com a Naranco de Bulnes el 1855, havia editat el primer mapa topogràfic d’Astúries. Aquell mateix any, especialment concentrada a Catalunya, es va produir una vaga general que està considerada la primera d’Espanya. Va ser durant el regnat d’Isabel II i sent cap del govern Baldomero Espartero. El conflicte va esclatar per l’oposició dels treballadors del sector tèxtil català contra les anomenades “selfactines” (de l’anglès “self-acting”, “acció automàtica”) que produïen més ràpid i reduïen plantilles de personal.
Tot el que ens envolta és un món mineral de roca seca. Ara la ruta s’enfila fort, però va fent llaçades que el fan fácil i relativament còmode.
Veiem cap el final una collada que suposem que ens ha de dur, a la dreta, al coll de los Horcados. A l’esquerra brilla una càpsula metàlica que és el refugi Veronica. L’últim tram és molt rocós i dret.
La pista i el sender s’han acabat i cal seguir per sobre de roques i pedres soltes fins al coll que es veu a sobre matteix. Però aviat hi arribem i els Horcados Rojos queden a la nostra dreta, verticals. A la vall veiem, també vertical i majestuós, el tant conegut Pico Urriellu o Naranco de Bulnes.
Amb 2519 metres i no ser el més alt dels Picos, en canvi és el més conegut. És de formació calcària d’origen paleozoic, on hi destaca la seva cara oest, una paret vertical d’escalada de 550 metres. El primer cop que va ser escalat el cim va ser el 5 d’agost de 1904 per Pedro Pidal, el pastor Gregorio Pérez, conegut com El Cainejo, i Bernaldo Quirós, el marquès de Villaviciosa.
Baixem i llavors seguim un sender que s’endevina cap al Refugi Verònica. Es tracta d’un petit refugi d’alta muntanya amb capacitat per a sis persones, situat a 2325 metres. El nom prové d’una de les filles del promotor d’aquesta cabana, Conrado Sentíes. És realment una petita càpsula amb només 9 m2 i sembla que és el refugi guardat a major altura dins de la península Ibèrica. Va ser traslladada per peces dalt d’un cavall i es va obtenir a partir d’una cúpula d’un portaavions americà (USS Palau) que havia estat desballestat a Santurtzi.
El trajecte de tornada és el mateix que hem fet per pujar, però ara amb les vistes en direcció contrària a les que hem tingut pujant.
Arribant un altre cop a l’estació superior tenim al davant el Jou de Lloroza. El telefèric és un enginy bicable que permet superar el desnivell de 753 metres en 4 minuts. Va ser inaugurat l’any 1966 amb la intenció de contribuir al desenvolupament del territori.
Una altra ruta propera:Ruta del Cares: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/picos-de-europa/503-picos-de-europa-ruta-del-cares-poncebos-cain
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=14335830