(Maladeta) Ruta el 09/08/2011; 5 km; +410 -410; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: La Besurta, refugi de la Renclusa, coll de la Renclusa i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El mes d'abril de 1135 s'estava preparant la coronació, com a rei de Lleó i Castella, Alfons VII, acte al qual havien d'assistir sobirans i ambaixadors, però no va assistir el rei aragonès Ramiro II, enemistat amb el castellà perquè havia atacat i conquerit La Rioja i Saragossa i després va donar la ciutat al rei de Navarra, a canvi del seu vassallatge.
Aquest va ser el primer itinerari, amb uns amics, amb la finalitat de fer l’accés als diversos refugis del massís de Posets-Maladeta. Comencem a La Besurta (1906m), al Plan d’Estanys en un itinerari que seguirem den direcció sud-est. Abans de començar, al davant nostre hi ha els vessants de Paderna, amb boscos de pins no gaire densos. Segons Bienvenido Mascaray els elements lingüístics del nom Besurta semblen aflorar de manera clara. En primer lloc, el prefix “be-“ que significa, segons Azkue, “sota de”. A continuació el substantiu “zur”, fusta, diferenciat del concepte d’arbre, que seria “abe”. Si a laveu “fusta o taulons” li afegim el sufix col·lectiu “-di” tenim “zurdi” que dóna un valor proper a serradora. Per tant “Be-zur-di” significa sota de la serradora, per indicar el lloc on es concentrava el material de la tala dels arbres. (més info http://iberiasegunmascaray.es/besurta-103-3).
Estem al massís de la Maladeta que disosa de quaranta-sis tresmils del Pirineu. El topònim deriva de “mala eta”, que vol dir “la més alta”, ja que la punta del cim de la Maladeta havia estat considerat el més alt del Pirineu i va donar nom a tot el massís. El cim de la Maladeta compta, en la seva cara nord, amb una gelera, però no va ser fins que, el 1817, l’alemany Friedrich Parrot i el guia francès Pierre Barrau, que ja tenia 61 anys, van fer el cim que no es van adonar que l’Aneto, al darrera, tenia una glacera més gran i el cim estava més amunt. Barrau va continuar guiant excursionistes a la Maladeta fins que el 1824 en passar la rimaia de la gelera, el pont de neu es va esfondrar i va desaparèixer al fons de la profunda escletxa. El seu cos no va tornar a aparèixer fins 107 anys després, el 1931, al front de la glacera.
El camí està ben marcat per una traça de centenars d’excursionistes que hi pugen habitualment. Al girar la vista s’observa tot el Plan de Besurta. Estem a la capçalera del riu Ésera, al final de la vall de Benàs. Des d’aquest punt i per aquest ruta els pioners ja caminaven per fer l’ascensió a l’Aneto i al cim de la Maladeta. Una mica més endavant deixarem a l’esquerra la desviació que també va a l’Aneto pel Forau d’Aigualluts. Ara, de moment, mirem cap el nord a les puntes dels cims de frontera amb França, probablement el Cap dera Picada i els Pics de Pessons. Ens tornem a posar en marxa, pujant, en direcció sud.
El camí puja pel barranc de la Maladeta i comencem a veure la teulada del refugi de la Renclusa i al seu darrera la Cresta de Portillons i el Pic de la Renclusa. Val a dir que la mort del guia Pierre Barrau, un veritable expert, va commocionar la gent del Pirineu i els que començaven a fer expedicions per les muntanyes. Els francesos van batejar el massís com a Muntanyes Maldites. El tram de pujada és dret i cada cop es veu més clar el refugi. Aquest refugi, va ser construït, inicialment, per l’empenta de Juli Soler i Santaló. Havia nascut a Barcelona el 1865 i aviat es va sentir atret per la muntanya i es va incorporar al Centre Excursionista de Catalunya. Els socis d’aquella entitat, pioners en una activitat poc coneguda, van veure la necessitat de construir un refugi de protecció en la via d’accés a la Maladeta i l’Aneto. El projecte es va preparar, després de moltes dificultats amb l’administració, el 1912. El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de juliol de 1913 explica el projecte del refugi. Diu: “S’ha concedit al CEC permís per construir a la vall de l’esquerra del riu Essera un refugi de muntanya segons els plans presentats pel Centre i aprovats per la Superioritat i per mentre el tal refugi estigui en condicions de complir el seu objecte”. Seguidament es va convocar un concurs entre els veïns de Benasque, que va guanyar José Sayó Pedrón, amb un pressupost de 10.000 pessetes.
La vista del refugi se’ns presenta en la seva imatge actual, després de diverses reformes i ampliacions. A l’hivern, la neu el pot sepultar del tot i es fa difícil distingir-lo del paisatge, amb temperatures que oscilen entre els -10 i els -20 ºC. Podem afegir que iniciada la construcció, el nefast hivern de 1914 Juli Soler es va posar malalt i va morir. Sayó va continuar l’obra, que només es podia fer als estius, mig ajudat per mossèn Jaume Oliveres i finalment el van acabar el 1916. Quan tot estava a punt per la inauguració es va produir el conegut accident dels “llamps de la Maleïda”, en que va morir Josep Sayó i un client seu. Mossèn Oliveres, que també anava a l’excursió, es va tornar mig boig i durant un parell d’anys escriu llibres i dóna conferències per tal de recollir recursos i ajudar a la vídua de Sayó.
Al pla de la Renclusa, al davant del refugi, hi ha aquest pedró, com a monument a Juli Soler, per part del CEC. Per cert, hem trobat, a la web del Centre Excursionista de Lleida, una història referida al piolet de Juli Soler.
Diu que a la mort de Sayò va quedar com a guarda el jove gendre d'en Sayó, l'Abadias, i es va perdre el rastre dels objectes d'en Juli Soler i Santaló abandonats al soterrani de la Renclusa. Un bon dia de setmana santa de primers dels 90, tot ajudant als guardes de la Renclusa i remenant pel soterrani, varen trobar un piolet llarg i vell amagat sota un munt de caixes abandonades i mig trencades, donant a entendre que feia molts, molts anys que estava allí abandonat de la ma de Déu.
Que hi feia allí aquell piolet ? De qui podia haver estat ? Qui l'havia abandonat ? Els guardes deien que potser sí, que sempre l'havien vist fent nosa enmig d'aquell munt de runa: “que potser era del anterior guarda, o d'un amic seu o ves a saber”. Al piolet retrobat, molt malmès pel temps i l'humitat, se li troba enganxat un escut antic del CEC i unes inicials, mig esborrades, que possiblement siguin JSS. El fan arreglar i mentrestant rumien que n'han de fer: que si penjar-lo d'una paret del refugi, que si donar-lo al CEC o al C.Exc. de Lleida, que si entregar-lo a un museu, que si repartir-se'l, etc.
Com que enmig de les llargues caminades per assolir els tresmils d'imaginació no en manca, i en un moment d'extrema lucidesa, decideixen crear una categoria dins del excursionisme lleidatà per honorar a tots aquells que hagin pujat a totes les muntanyes de més de 3000 metres del Pirineu: la de “Depositari del piolet d'en Juli Soler i Santaló”, i el piolet anirà passant de mans a mida que els socis del C.Exc. de Lleida vagin complint la desitjada fita. I que se'n fa del piolet ? Doncs al igual que els militars llueixen medalles i bandes els dies de gala (casaments, primeres comunions, aniversaris i etc), els “depositaris” en els dies senyalats porten el meravellós piolet. Tots i qualsevol dels “depositaris” el poden usar el dia que els convingui. (http://www.cel.cat/varis/julisolerr.htm)
A prop del refugi hi ha una capella, dedicada a la Mare de Déu de les Neus.
La nostra caminada continua fins al coll de la Renclusa. Des d’aquí podríem seguir avall i tornar per la ruta dels Aigualluts, però el que fem és retornar tranquil·lament pel mateix camí que hem vingut.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4594466