(Sobrarbe, Aragó) Excursió organitzada el 28 d’octubre de 2017; total de 5 km; +400 -400; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Escuaín, rio Yaga, garganta Escuaín, circuit Miradores. Participants: els 11 membres d’aquest viatge a la Vall d’Añisclo. Tipus de sortida: anada i tornada, parcialment circular. Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El segle XIX entre els anys 1833 i el 1876 es van produir les guerres entre carlistes i isabelins, que van afectar molt Aragó.
Aquesta tercera sortida hem anat a la part alta de la Vall de Tella, al que es coneix com Gargantas de Escuaín. Arribem al petit poble a les 9 del matí i ens preparem per començar. La idea és baixar fins al riu Yaga i pujar per l’altra vessant flanquejant el torrent i pujant amunt per trobar la carretera i el poble de Revilla des d’on es pot anar al mirador sobre el Congost d’Escuaín (com veureu, aquesta objectiu el vam haver d’abandonar).
A sud-oest del poble es veu la serra que es forma pel Castillo Mayor (2015m), la Peña del Hombre (1979m) i el Tozal de Ratón (1769m).
Inicialment seguim la carretera que va en direcció sud. Mig quilòmetre més endavant, en un revolt acusat a l’esquerra, trobem els senyals del GR-15.
Després, uns 600 metres més endavant, un pal indicador ens orienta per un sender a l’esquerra que s’endinsa al bosc i baixa. El GR segueix per aquest camí estret.
Pensant en les guerres carlistes, els historiadors diuen que l’Aragó es va veure embolicat en els conflictes monàrquics d’Espanya i va viure una caiguda demogràfica de grans dimensions que, amb tota probabilitat, devien afectar aquests pobles pirinencs.
Comencem doncs una baixada que durarà una estona fent ziga-zagues. Sempre seguim el GR-15, conegut com Sender Pre Pirenaic segueix més o menys paral·lel al GR-11 i al GR-1 sempre per entorn menys alpí. Comença a Pont de Suert i va fins a l’inici del Pirineu navarrès. Compta amb 245 km i en principi es calcula en unes 20 etapes.
A trams trobem roures i a trams faigs. Les fulles dels faigs formen una bonica catifa de color.
Pel camí trobem algun exemplar d’auró, el magnífic arbre que te la fulla que es torna vermella a la tardor i del qual ja he parlat en la primera crònica. La seva fulla és l’emblema del Canadà i figura a la seva bandera de manera molt destacada, per això la bandera es coneguda com ‘Maple Leaf Flag’.
Uns 200 metres de desnivell de baixada i un quilòmetre en distància; arribem al riu Yaga. Ens trobem davant d’uns tolls profunds d’aigua i un fort corrent que cobreix part de les pedres més baixes uns metres més avall.
Ens hem estat una bona estona provant les dues alternatives que podíem observar: uns grans blocs arrodonits més avall nostre, però l’espai que quedava entre uns i altres no feien factible passar a l’altra banda. També podem veure que a l’altra costat, just al davant nostre, s’endevina un prim sender arrapat al penya-segat amb unes cordes clavades a la paret. Ens estem força estona mirant i provant però ni hi ha manera d’arribar-hi. Finalment hem optat deixar-ho i tornar cap el poble. Potser avui hi ha aigua de les últimes fortes pluges de fa deu dies i per això el pas ha quedat colgat.
Tornem a fer el desnivell de pujada i arribem a Escuaín. En un mur lateral de l’església s’hi pot veure aquesta curiosa espitllera coberta per un interessant cilindre de pedra. Suposo que, igual que uns que vaig veure en un castell de l’Urgell, deu tenir un forat que mira a l’exterior quan convé protegir-se i disparar i que es posa travesser quan no cal fer-lo servir i així evita que hi entri l’aire fred.
En molts pobles del Pirineu d’Osca s’hi poden veure aquestes boniques xemeneies troncocòniques que anomenen ‘chamineras’ o ‘chimeneras’. Dalt de cada xemeneia hi ha algun objecte, que alguns cops és només una pedra vertical (com la que es veu a la fotografia), o bé en forma cònica, o de creu creu, o una figura d’un cap. Reben el nom de ‘espantabrujas’. Segons una antiga creença popular evitaven que les bruixes, que volaven amb les seves escombres per sobre dels teulats, poguessin entrar a les cases per l’únic forat que no podien tancar: la xemeneia.
L’església està en mal estat però al davant hi té un cementiri que sembla que encara es fa servir.
Al mateix poble hi ha una petita plaça amb un petit aparcament.
Des del poble surt una ruta senyalitzada dels Miradores (o Proas O Castiello). Després de parlar amb la senyora que atén la oficina d’informació, hi anem.
El camí és molt agradable i bonic. Passa per entre roques calcàries i boixos, en un recorregut planer.
Per contextualitzar l’últim terç del segle XIX i lligant-ho a les fulles d’auró, diguem que després de diverses conferències constitucionals l’Acta d’Independència del Canadà es va proclamar el dia 1 de juliol de 1867. Canadà s’independitzava de Gran Bretanya. Un segle després, es va convocar un referèndum per decidir si Quebec s’independitzava o no. Va sortir el no. Pocs anys després, el 1995, es va convocar un segon referèndum, que també va donar un resultat negatiu. Un article publicat a www.elpais.com el passat mes de setembre, explica que el bilingüisme ha avançat molt i ha millorat la convivència entre els dos grans grups: francòfons i anglòfons. Ara la majoria de la gent entén els altres parlin l’idioma que parlin.
El primer mirador ens permet observar el Congost d’Escuaín.
Seguim girant aquest circuit que fa una volta. Gaudim del paisatge. Penso que, al final, potser ha estat millor aquesta alternativa (forçada perquè no hem pogut creuar el Yaga, abans) que potser la de pujar al mirador de Revilla, però això no ho sabré.
Si mirem cap al sud podem veure el fons del congost,tot i que no s’arriba a distingir la llera del riu, d’estreta que és.
Al fons veiem la bassa d’aigua, amb els grans blocs de roques rodones, que ens han barrat el pas al principi de l’excursió. Des d’aquesta vista, mirant cap els turons del davant, sabem que allà és on hi ha d’haver el mirador que anàvem a buscar al matí i que hi ha el poble de Revilla. Probablement el mirador deu ser la Peña La Faixa. Els del poble de Revilla es veu que es comunicaven amb els d’Escuaín pujant a la Peña i des d’allà cridaven als d’Escuaín, els quals contestaven des de les Proas O Castiello, que és on estem caminant i que ara en diuen Miradores.
Una foto de les vall enllà, a l’est, amb els grisos i boires permet tancar aquesta crònica. Per la tarda, al càmping, un francès em saluda i aclareix que és cors i viu a Bastia, al nord de l’illa. Treu el tema de Catalunya i parlem una mica i ho compara amb el moviment cors i jo he de especificar que en el cas català és extremadament pacífic. També em demana pel tema de la corrupció a Espanya i em sorprèn que el tema hagi arribat a l’illa de Còrsega. Però és clar, el tema és molt gros.
Un article del 17 de febrer de 2016 deia que des del 1996 s’havien donat 227 indults a condemnats per càrrecs de corrupció (publicat a www.civio.es). Afegia l’article que Aznar en va concedir 141, Zapatero 65 i Rajoy (fins el febrer de 2016) 11. Segueix dient que la majoria dels indults perdonen condemnats per delictes de prevaricació i malversació. Un article anterior, del 17 de juny de 2014, a www.lamarea.com , començava amb el subtítol de “Repàs als indults que el PP i el PSOE han atorgat als membres dels seus propis partits quan estaven en el Govern”.
També cal saber que el diari www.lainformacion.com publicava un article de Diego Caldentey el 1 de febrer de 2017 on diu que els jutjats espanyols han processat o obert judici oral per delictes de corrupció contra 1378 responsables públics implicats en un total de 166 casos: cal destacar que això és només en el període que va del juliol de 2015 i el setembre de 2016. L’article afegeix: però pocs estan entre reixes.
No és estrany que la corrupció (que és un espoli als ciutadans, a tots) estigui en boca dels europeus. El que ja és estrany és que els partits que surten en aquest greu problema dels indults, el PP i el PSOE, continuïn tenint tants vots en les eleccions. Els seus votants han perdut el sentit crític?
Per obtenir el track clica aquí: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=20644174