(Alta Cerdanya) Excursió organitzada el 14 d’agost de 2014; total de 8 km; +260 -260; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermitage a Coll del Pam. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Al segle XI, mentre es desenvolupava la Capella de Font Romeu, a Lleó el sobirà era Alfonso VI; a Castella, Sancho II; a Navarra Sancho IV; a Aragó, Sancho Ramírez; i a Catalunya, Ramon Berenguer II.
Arribo amb el cotxe a l’Ermitage, un cop passat el poble de Font Romeu. Giro a l’esquerra i allà hi ha lloc per aparcar. L’Ermitage és l’origen de la població de Font Romeu, que ha quedat una mica més avall per la carretera. Originalment hi havia una capella dedicada a la mare de Déu i construïda el 1685, amb diverses ampliacions posteriors. Actualment hi ha un bon conjunt d’edificis disposats al voltant d’un gran pati central. La capella compta amb un cambril on hi ha una imatge de la Verge de Font-Romeu i un retaule barroc, obra de l’escultor català Josep Sunyer.
Al costat mateix de l’església hi ha una font amb una imatge: és la Font dels Pelegrins. La font es considerada miraculosa i des de temps molt antics ha atret els pelegrins. De fet l’origen dels pelegrinatges es situa ja en el llunyà segle XI, a partir de la construcció de la capella primitiva, per part del comte Guifré. Aquesta font és l’origen del nom “Font-Romeu”. La tradició diu que es va produir un miracle: un toro anava gratant el terra, al costat de la font, i així va descobrir la imatge de la Verge. Aquesta llegenda no varia gaire de les que es poden llegir referides a multitud de santuaris.
El temple del davant és una capella de l’Ermitage de Font-Romeu, restaurada el 8 de setembre de 1969. La imatge de la Verge, que és de color bru i del segle XIII, s’acostuma a baixar en processó el 8 de setembre fins a l’església d’Odeillo on s’hi queda tot l’hivern, per després tornar-la a pujar a la primavera. Una de les parets, com també sol ser habitual, es cobreix amb exvots de factura senzilla i sovint ingènua, que representen l’agraïment dels fidels per alguna desgràcia o malaltia que han superat.
Ja a punt de marxa encara faig una fotografia al munt de roques dalt de les quals hi ha una llegenda que diu: “Espace Josep Sunyer, escultor (1673-1751)”. Sunyer, l’autor de l’altar de la capella (1705) va perdre un fill just quan havia començat la seva obra. La seva memòria ara descansa sota una làpida al costat de la paret dels exvots.
Cinquanta metres de carretera i es troba el rètol indicador del sender cap el Coll del Pam.
 |
 |
 |
El sender va pujant per entre un bosc magnífic i de tant en tant s’hi veuen bolets... algun d’ells molt bonic, però perillós.
També es veuen sovint els senyals grocs del sender que seguim així com altres senyals que corresponen als que es fan servir en època hivernal pels esquiadors de fons. Aquest municipi (Font Romeu) de l’Alta Cerdanya, ocupa el vessant del bosc de la Calma, per sobre del curs del riu d’Angostrina, l’Angost. El poble (Font Romeu) situat a 1800m d’altitud, és lloc de pas pels qui van a fer el cim del Carlit, anant-hi per Les Bulloses. Els pobles de Vià i d’Odelló depenen del municipi.
S’arriba a un encreuament amb la carretera D10F que s’ha de creuar i passar per l’esquerra del refugi de Fornells. A la tornada tornarem a passar per aquí després de baixar per un altra ruta. Estem en terra que havia estat formant part de Catalunya fins el Tractat dels Pirineus. Probablement (els bons historiadors en tindran l’última paraula) el Tractat dels Pirineus, pels quals Espanya es va estimar més pensar en Flandes i Portugal que no pas en Catalunya, no va ser res més que una venjança contra el pensament català. El segle XVII va ser un període de decadència per Catalunya i la corona, els reis d’Espanya, en van ser en part els promotors. Tal com escriu la historiadora Núria Sales llarga és la llista dels greuges contra les constitucions catalanes d’aquells anys: llargs anys passa el rei sense jurar-les, lloctinents designats sense que les hagin jurat, taxes i altres càrregues il·legalment exigides, pescadors enduts a la força a les galeres, segadors reclutats amb enganys per a l’exèrcit, abadies i càrrecs vacants no proveïts (i mentrestant la Corona se’n quedava les rendes), Corts no convocades o Corts convocades havent-hi un exèrcit reial en el Principat (cosa terminantment prohibida per les Constitucions de Catalunya), dret de fortificar-se refusat a Barcelona i altres ciutats, drets de la Generalitat usurpats, empresonaments de consellers i diputats, sacrilegis i depredacions de la tropa...
Finalment s’arriba al Coll del Pam, on hi ha una de les estacions del conjunt de Font Romeu. Un bon grup d’autocaravanes s’hi estan i suposo que hi deuen haver passat la nit. Jo descanso una mica i continuo pensant en el que he llegit: Però la majoria dels greuges deriven d’un sol: un Estat, jurídicament independent, és tractat com si no ho fos, les seves lleis són considerades uns mers privilegis que depenen de la voluntat del monarca de torn. De tot això en va derivar la revolta i la secessió, a partir del 1635, any en que els fets es precipiten.
De tot això els mitjans de comunicació actuals, tant de l’esquerra (El Pais) com de la dreta (ABC, La Razón, el Mundo) no en parlen pas. Espanya en guerra amb França, amb Itàlia... les escaramusses a Flandes, etc, suposa que la Corona utilitza Catalunya com a caserna militar. En alguns moments hi ha 40.000 soldats instal·lats permanentment al Principat, al qual a més se li exigeixen noves lleves, no per la defensa de la terra i de les fronteres (tal com exigeixen les constitucions catalanes), sinó per anar a morir en interessos que no tenen res a veure.
Segueixo la ruta que vaig fent, ara improvisant una mica. Si la voleu fer igual, cal fixar-se amb la ruta de gps i seguir un sender marcat per dins del bosc i que s’orienta en direcció contraria. Ara hem d’anar tornant. A la dreta ens queda un dels telecadires. D’allò que dèiem abans, el monarca confon (volen confondre) el regne de Castella amb Espanya en la seva totalitat. El rei també és (té el títol) monarca d’Aragó i Catalunya, però no és el propietari d’aquests dos països, ni el governant; i vol ignorar que tenen constitucions pròpies i sistemes de govern propis que està obligat a respectar. Però no ho respecta. Hauria estat millor que haguessin manat el president Rajoy i el rei Felipe VI, ja que ells sí que diuen que s’ha de respectar la constitució, aleshores respectarien les constitucions de Catalunya, d’Aragó i de València.
Així arribem a un mirador, que ens queda a l’esquerra i que està perfectament senyalitzat amb un gran cartell. De la història cal afegir que com a conseqüència del que deia abans, el 14 de gener de 1640 es produeixen revoltes a Cotlliure; el 21 de febrer a Mosset contra els “tercios”; el mateix mes un “tercio” assalta el castell de Palautordera i assassina el castlà; el 5 de maig el “tercio és assetjat i la vila manada destruir; el 22 de maig hi ha avalots a Barcelona; del 4 al 13 de juny els “tercios” van bombardejar Perpinyà; l’espiral de violència arriba al 7 de juny (el dia del Corpus) amb l’assassinat del virrei comte de Santa Coloma i altres representants de la monarquia.
Tenim unes molt amples vistes. Aquestes són del Carlit, ben tapat pels núvols, en aquest dia de sol que estic tenint. Al Rosselló, els pobles s’ajudaven els uns als altres contra els “tercios” que eren acantonats. A Catalunya no s’entenia la guerra contra França. De fet, si els soldats i mercenaris de la corona espanyola s’instal·laven a les cases del poble, es menjaven les millors conserves, dormien als millors matalassos, es bevien el millor vi i feien el que podien amb les dones i les filles ¿qui era l’enemic: els francesos o els soldats del rei espanyol?
També hi ha unes bones vistes del Cometa d’Espanya, Gran Peric i Petit Peric. Acabo amb el que parlava de la història que sovint s’oculta o s’altera i cal comprendre que es fessin gestions (per part de Ramon de Guimerà, Francesc Vilaplana i Aleix de Sentmenat) que van conduir a l’oferiment del rei francès, Lluís XIII, de protecció a Catalunya. Així el 29 d’agost de 1640 Lluís XIII donava tots els poders a Duplessis-Besançon perquè concertés tots els ajuts que calgués per tal que “Catalunya obtingui la llibertat de la dominació d’Espanya, per l’establiment de la República que pretenen sota la protecció de França”.
Ara, però, com a conseqüència de diverses variacions que el temps porta, estem en territori de l’estat francès. Clar que Catalunya (la del sud) també està en territori de l’estat espanyol. Però ara i des d’aquí tenim la vista, més lluny i menys clar, el Canigó, un cim que fa uns anys el govern francès va decidir canviar el nom (se li deia “Canigou”) pel de “Canigó” ja que, segons deia la norma aprovada, era “la muntanya sagrada dels catalans”.
Ara toca baixar per una de les pistes d’esquí fins que més avall trobarem l’indicador que ens obligarà a tomar cap a la dreta. Trobem ja l’indicador i girem. Ara deixem la pista i seguim un bonic sender que talla algunes altres pistes, aquestes de l’estació de Bolquère.
Finalment, refent el primer tram del camí tornem a ser a l’Ermitage.
Si vols el track per gps, clica: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7570542