(Aude, País Càtar) Ruta el 06/2015; 14 km; +256 -256; 4,5 hores (els horaris dels castells inclouen les visites). Excursió organitzada amb el següent itinerari: Nébias, moli au vent, sentir laberint vert, castell de Puivert, Nébias. Participants: Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 972 va néixer Ermesenda de Carcasona que va arribar a governar els comtats de Barcelona, Girona i Osona i la seva tomba es pot admirar a la catedral de Girona.
Aquesta excursió la comencem al poble de Nébias, al que actualment es coneix com el País Càtar. Ens hem instal·lat al càmping del poble de Puivert amb l’objectiu de fer cada dia una petita excursió a un dels castells càtars Puivert, Montsegur i Puigllorenç. Avui toca fer una circular des de Nébias fins a Puivert. Nébias és una petita localitat situada en el departament francès de l‘Aude, en la regió del Llenguadoc-Rosselló.
De matinada (a les set) la temperatura és fresca, però ja sabem que per la tarda es va escalfant, així que comencem aviat i passem pel costat d’aquest bonic i antic safareig municipal. Ens dirigim a un castell que ens semblarà diferent dels altres que veurem. Així com els dos castells a visitar en aquest viatge estan dalt de turons verticals, en aquest cas es tracta d’un castell al qual s’hi arriba amb facilitat, situat en un extrem d’una serra llarga que des de Nebias és molt arbrada i que al final, a sobre del poble de Puivert, es transforma en una plataforma ample de base rocosa sobre la qual hi ha el castell.
Enfilem el carrer Moulin du Vent i pocs metres més endavant el carrer es torna sender que va pujant poc a poc. Ermesenda de Carcasona era filla de Roger I, comte de Carcasona, de Coserans i de Cominges. Eren èpoques de fortes relacions entre els comtats del nord i els de la Catalunya vella. El regne dels francs estava molt allunyat més al nord i estava separat dels comtats del nord dels Pirineus tant per l’idioma, com per la cultura, tradicions i les vinculacions familiars tradicionals. Aquesta estreta vinculació amb els comtats catalans es va acabar el 1258 amb el tractat de Corbeil, després de la creuada catòlica contra els cristians occitans.
No triguem gaire en arribar a les restes del que havia estat un molí. Tot el territori havia estat un espai agrari de cultiu de cereal i els molins eren fonamentals per a transformar el gra en farina.
Una mica més endavant tenim lluny la vista del castell (foto amb zoom), del nostre objectiu. Actualment ja sabem que estem en territori de França. El seu nom es deu als francs i es va anar consolidant dins de l’edat mitjana encara que no se sap realment quan.
La nostra direcció és constant cap a nord nord-oest i de cop gira una mica per endinsar-se al bosc. Un rètol i un senyal groc diu que entrem en el sender del Laberint Verd. Després de la desaparició de l’Imperi Romà occidental, el 476,va ser el poble germànic dels francs i la conversió al cristianisme que amb el seu rei, Clovis cap el 498, van entrar a la Gàl·lia. Fins a finals del segle X i principis del XI la dinastia dels capets es van preocupar més de les illes angleses que no pas del sud. A la península Ibèrica aquell 972 ja s’estava consolidant el Principat de Catalunya i a la resta els sobirans eren a Lleó, Ramiro III, a Navarra, Sancho Garcia II i a Castella tot just hi havia el seu segon comte, en García Fernández que anaven evolucionant amb idiomes, cultures i tradicions diferents. Les diverses nacions s’anaven formant: Catalunya, França, Castella...
Entrem doncs per un sender evident i clar, molt fresat i que evidentment fa servir molta gent, segurament amb nens. És molt arbrat i amb ombra, molt agradable. La intervenció papal als inicis del segle XIII va conduir a la mort del gran rei català, Pere que batallava al nord dels Pirineus per defensar els comtats, i a la pèrdua d’una part del territori d’influència.
El camí continua fent voltes i les pedres marquen el seu curs, així com els senyals grocs. Impossible perdre la traça d’aquest camí tant bonic.
Una bona estona després, ja en direcció oest ben clara, arribem a dues grans pedres, en una de les quals hi ha una mena de pany que no ho és i al davant una pista. Més enllà aquesta pista té dues direccions: dreta i esquera. Els senyals grocs van a la dreta, però s’ha d’anar cap a l’esquerra.
No es veu amb facilitat, ja que estem voltats de bosc, però anem per la cresta de la muntanya, molt allargassada i que acaba al final del tot just al promontori on hi ha construït el castell de Puivert. Probablement l’origen del nom devia ser Puigverd, en occità li deien Pègverd i els francesos li diuen Puivert. No és difícil entendre que el que en català és “puig” en occità deu ser “peg”.
Menys de dues hores després d’haver començat ja arribem al davant del castell. És de propietat privada i quan s’hi arriba hi ha una caseta, a la dreta, on cal pagar el bitllet d’entrada (cost: 5€ per adults). Hi arribem per la façana de llevant, amb dues torres als angles i gran torre mestre, quadrada, que sobresurt al darrera. És una imatge imponent.
Des d’aquí tenim una gran vista sobre la vall que hem anat deixant a l’esquerra i que és per on va la carretera del poble de Puivert fins a Nébias. La mirada cap el sud oest ens permet veure els turons de Callong (Capllong), Picausel i Comefroide (Comafreda). Les cases que es veuen són del poble de Lescale. El subsòl d’aquesta plana, actualment cultivada, és en part compost d’argiles blaves d’origen lacustre recobertes per uns dos metres de llims d’argiles. Aquestes informacions geològiques ens parlen, sens cap mena de dubte, de l’existència d’un antic llac que hauria ocupat unes 180 hectàrees amb una profunditat de 10 a 15 metres. Aquesta aigua estava retinguda per un mur natural a l’actual lloc del poble de Puivert. Es suposa que es devia anar trencant aquell mur natural per successives grans pluges que van acabar fent que es buidés.
Abans d’entrar tenim una magnífica vista del castell. Originalment era propietat dels vescomtes de Besiers, els Trencavell, però ja abans de la croada contra els càtars estava ja sota el domini senyorial de Bernat de Congost. Va ser el novembre de l’any 1210 que va patir un setge de tres dies per part de l’exèrcit de Tomàs Pons Bruyère, que actuava en nom de Simó de Montfort. Sembla que va ser cedit sense massa guerra i va passar a mans del rei francès.
Es pot entrar a la gran torre del senyor, de quasi 30 metres d’altura i que compta amb dues sales, una sobra l’altra: la capella i la sala de música. El segle XIV, els Bruyère el van reconstruir i ampliar, però no està clar si l’obra es va acabar del tot. La sala de música es diu d’aquesta manera per les vuit escultures amb instruments musicals que formen el capitells als cordals que sostenen el sostre. Per tradició es diu que el poble de Puivert havia acollit des del segle XII trobades de trobadors.
A la sala de música hi ha diversos instruments musicals que són reproduccions dels que feien servir els occitans el segle XII. Bàsicament hi ha vuit instruments musicals reproduïts a partir dels que es trobem esculpits als capitells del propi castell. Es consideren els fonamentals d’aquella cultura de trobadors, de pau i de respecte.
Cal pujar per una escala de cargol que arriba dalt del tot de la torre. Aquí tenim una magnífica vista del poble de Puivert a sota nostre, amb el llac, al costat del qual hi ha el càmping on hem dormit aquest nit passada. També podem admirar el gran pati central, recinte important per un castell que tenia funcions de defensa però també propòsits religiosos. Es tracta doncs d’un pati rectangular de 175 metres de llarg i tanca un total de 3200 m2 de superfície entre murs.
En direcció est tenim la vista del llarg turó arbrat pel qual hem vingut en suau pujada. Ara aquí dalt fa vent i s’agraeix ja que el sol escalfa molt. La gran torre, també coneguda com torre de l’homenatge, és la més ben conservada i es calcula que va ser aixecada el 1310. Fa 15 metres de costat, 32 d’altura i va derivar amb els anys en una casa senyorial. Ja es veu que no es tracta d’un castell fet només per lluitar, sinó per reposar i viure-hi. Els Trencavell el consideraven el seu castell de descans a l’estiu. Una cultura d’harmonia i de respecte que va ser fulminada per la creuada dictada pel papa Innocenci III. A aquella església de Roma dels segles XII i XIII els hi anava malament veure uns moviments que es dedicaven a buscar una vida de bons homes i bones dones (ells s’autoanomenaven bons cristians) ja que era una actitud que posava de manifest els excessos d’una Església catòlica que s’havia apropiat del nom de Jesús per muntar un sistema apartat del tot de la vida serena i d’ajut als altres que aquell predicava. Encara és el moment, crec, que l’Església erigeixi un monument i demani perdó als sacrificats per aquells papes, bisbes, inquisidors i prelats que anys enrere van provocar tanta mort, tant dolor i tanta sang.
Aquest és el que els francesos coneixen com el territori de Quercorb, que el segle XII estava format per l’important comtat de Tolosa, pel de Carcasona i els vescomtats d’Albi i de Narbona. Nosaltres viatgem al sud-oest del Rasés i del Carcassès, el que vol dir als orígens de l’edat mitjana. Temps en que aquests castells van ser base de convivència i defensa. Un cop la civilització urbana, creada per l’Imperi Romà, va quedar arrabassada pels que són coneguts com a bàrbars del nord. Del nord van baixar també els nobles, senyors i cavallers que, sota el dictat del papa Innocenci III, van cremar i assassinar a partir del 1209.
De tornada, desfem un curt tram del camí de vinguda i aviat, en veure els senyals del GR-7 que giren a la dreta avall, es desviem amb la finalitat de tornar pel GR, que va paral·lel al que hem vingut però per un nivell inferior. La baixada és forta i la calor també.
Aquest GR, que coincideix amb el sender càtar, al contrari del que em pensava, és menys arbrat i el sol ens castiga de valent. La temperatura sembla que arriba als 33º i això ens fa pensar que els dos dies que ens queden haurem de modificar l’horari de sortida i procurar haver acabat abans de les 11:00. Al poble de Puivert, hem anat a visitar el Museu de Quercorb, amb estris de la vida rural i explicacions de l’evolució del territori. Amb el bitllet de l’entrada al castell, resulta gratis l’entrada al museu.
Recomanació: en cas de calor és millor fer la ruta en el sentit invers de la que hem fet nosaltres.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9892197
Crònica altres castells càtars:
Montsegur: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/393-pais-catar-castell-de-montsegur
Puilaurens: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/394-pais-catar-lapradelle-castell-de-puilorens
Hi ha un vídeo interessant sobre el castell publicat per “marguoillat4” a youtube:
També hi ha un vídeo sobre el castell de Puivert publicat per “laclefdevoute”: