(Aude, País Càtar) Ruta el 25/03/2016; 11 km; +568 -568; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Cucunhan, castell de Querbús i tornada. Participants: Titín i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat (la pujada és dreta i fort desnivell, però sense dificultat).
 |
 |
FA ANYS: L’any 1020, el nom del castell (Querbús) consta en el testament de Bernat Tallaferro. Etimològicament se li dóna el significat de “roca dels boixos”.
Comencem l’excursió després d’aparcar al poble de Cucunhan (en occità) (Cucugnan, en francès). Lluny podem veure també el castell de Peirapertusa (que visitarem demà). Estem en l’antic territori de Llenguadoc, una regió històrica d’Occitània. La llengua que es parlava (i es parla) és la llengua d’oc. “Oc” prové del llatí “hoc”, amb el significat d’”això”.
El camí puja des del poble i s’anirà enfilant fins a l’aparcament que hi ha als peus de la mola rocosa que fa de base al castell, però ara encara ens queda una bona estona per anar pujant. Tot el territori va viure un creixement cultural sense precedents en aquells temps, amb diversos centres dels quals, potser, el més important era Tolosa. La croada contra els albigesos (o càtars) va ser una guerra despietada que va destruir una magnífica civilització de pau, l’occitana, i va desbaratar la influència catalana amb la mort del rei Pere.
Tot i el dia fosc i molt ventós, amb el zoom puc fer un primer pla del castell. Des del 980,aquesta sub-regió, coneguda com el Perapertusès, formava part del comtat de Cerdanya-Besalú. Van passant els anys i el 1111, va ser el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, qui va heretar el comtat de Besalú i els drets feudals derivats, com eren també els que incloïen aquestes terres, amb l’obligació de defensar-les.
També s’endevina el massís del Canigó, nevat i tapat per les boires.
Ja ens hem anat apropant . Fa una hora que caminem. L’any 1162 quan el fill de Berenguer IV, Alfons, hereta la confederació Catalano-Aragonesa (mal anomenada Corona d’Aragó), el castell de Querbús és una de les fortaleses catalanes més importants al nord dels Pirineus. En el fullet que et donen a l’entrada (en el moment de pagar) diu “... el comte de Barcelona esdevé rei d’Aragó l’any 1162... i Queribús ocupa llavors el nord d’Aragó”. No és cert; està mal expressat i mostra desconeixement de la història. El fet que Alfons fos rei d’Aragó i també Comte de Barcelona no implica que Catalunya hagués desaparegut i es passi a dir “Aragó”. Aragó i Catalunya mantenen les seves Corts, les seves lleis i la seva llengua i tradicions. Són dos estats i el sobirà ho és dels dos, però els dos estats no són una “unitat”. Una altra cosa és que als estats moderns, com França i Espanya, els hi agradi tant parlar de la unitat. En aquell cas va ser un exemple extraordinari d’una federació d’estats sota un sol sobirà i que no es van ocupar militarment l’un a l’altre.
Des de l’aparcament la pujada és molt més dreta, però queda menys desnivell. De fet ja quasi hi som. El castell es va transformar en un refugi pels religiosos càtars. El mateix Benet de Termes, bisbe càtar del Rases, s’hi va protegir fins el 1233, quan va morir. Va ser un dels últims castells que va protegir els càtars, junt amb el de Puillorenç, després de la terrible caiguda del castell de Montsegur. La croada del papa Innocenci III contra els càtars va ser una salvatjada amb interessos exclusivament econòmics i polítics. De fet, forma part del que el teòleg Hermann, en la seva obra demolidora, diu que han estat els 2000 anys de tortura en nom de Déu. En aquest sentit, l’autor Gonzalo Puente afegeix que “... una dilatada experiència històrica ens mostra que la ignorància ha estat i continua sent l’aliada natural de l’Església...”.
Arribem al portal i ningú ens llença fletxes ni pedres. El castell està en pau, ara. Entrem doncs a tres recintes superposats que prolonguen el pic rocós.
Dins es fa evident que tot està construït en vertical. Unes sales per sobre de les altres, com un edifici de pisos. Dins la gran sala, una columna descomunal és el suport del sostre. Des del tercer recinte fins al primer, els diferents tipus de finestres i aparells de les muralles posen de manifest diferents moments de construcció. Des de les fines espitlleres que utilitzaven els ballesters fins a les troneres per a les armes de foc, representen els quatre segles d’evolució arquitectònica.
Escales amunt i escales cap avall. Des de la rampa d’accés, esculpida a la roca i sota control del defensors, fins varis sistemes de portes, rampes, trampes, formen un complex sistema defensiu. Es completa el sistema de defensa, amb camins de ronda, casernes, cisternes... Potser amb uns vint homes es podria defensar un castell tan complex.
Dalt la torre, tenim les vistes sobre la vall de Cucunyan i Padern al nord i de Mauri al sud. Estem dalt de la terrassa accessible per una escala de caragol, estreta i dreta, com sempre.
La vertical ens permet veure el pati del que potser, originalment, devien ser sales cobertes. Amb el company de caminada encara anem parlant de Catalunya i d’Aragó. Potser cal tenir clar, per exemple, que quan Carlos V d’Alemanya va ser també Carlos I d’Espanya, allò no volia dir que Espanya hagués desaparegut i hagués passat a ser un tros d’Alemanya. Una cosa són les nacions històriques i una altra cosa el fet que una persona tingui diversos títols, o que estats diferents comparteixin un sobirà determinat.
Hem baixat. Va ser declarat monument històric el 1907 i des de fa uns 15 anys ha estat subjecte a diverses restauracions per consolidar els elements més febles i fer-lo visitable. L’accés obliga al pagament d’un tiquet de 6,5€. No és barat, però està vigilat i es disposa d’un bon manteniment, que és el que convé.
Tornem a tenir una bonica vista del poble. Ara per tornar anirem seguint una pista que també va fins a Padern. D’aquesta manera farem una circular i la baixada, ja que dóna més volta, no ens castigarà tant els genolls.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12743324