(Ecrins) Ruta el 19/06/2018; 13 km; +880 -880; 4,5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Ailferoide, cascada de Clapouse, sota refugi de Selé, l’Ouro. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La vall va patir, l’any 1488, la brutal croada contra els Vaudois, ordenada pel Papa Innocenci VIII i conduïda per l’inquisidor Alberto Cattaneo.
L’inici és a Ailefroide, dins de la vall de Vallouise. He dormit al càmping municipal que ocupa un bosc i ofereix l’oportunitat d’acampar l’autocaravana on resulta més còmode, en un entorn natural magnífic. Estic al cor del massís dels Écrins i per tant en un territori de gran activitat alpinística. Des d’aquí molta gent ascendeix als grans cims dels voltants.
El camí s’endinsa aviat per un magnífic bosc. Aquesta excursió ja la vaig fer fa anys, quan vaig estar per primer cop als Ecrins. Va ser aprofitant un campament d’estiu del CEC (Centre Excursionista de Catalunya).
Passo una arbreda; em fa l’efecte que és tracta de pinsaps o d’una de les variants de l’espècie ja que, com es pot observar, les pinyes surten de forma vertical, com en un canelobre.
Durant el segle XII, la vall va rebre el nom de “Vall dolenta” probablement perquè va ser aquí que els seguidors de Pierre Valdo van resistir les tropes reials, fins que van ser massacrades durant la croada del 1489 contra ells. Els seguidors de Pierre Valdo, van formar el moviment Vaudois que promovia l’humilitat i el suport als pobres com a base del cristianisme. Són també coneguts com “Pobres de Lyon”. L’Església Catòlica no va poder suportar un moviment que reclamava la pobresa com a acte de seguiment dels ensenyaments de Jesús.
El punt que comença la ruta disposa, com acostuma a ser habitual, de tot d’informacions relatives al parc.
Més endavant vaig trobant grans blocs de roca que deu fer anys aquí es van quedar quan la glacera ocupava tota la vall.
Parlant del nom de la vall, cal dir que des de l’any 1486 el nom de la vall va passar a “Vallis Loyssia”. He llegit que va ser un homenatge al rei Lluis XI va frenar temporalment les represàlies ordenades pel bisbat d’Embrun. Si això és així i com que Lluis XI va morir l’agost de 1483, vol dir que el fort de la massacre contra els Vaudois s’havia de produir des del 1484 al 1489 amb el regnat del nou rei Carles VIII. Curiosament, un rei que va ordenar massacrar persones humils és anomenat pels historiadors amb l’afegit de “L’Afable”. Probablement els historiadors no devien tenir familiars entre els massacrats.
La caminada es molt agradable, sota l’ombra dels arbres i sentint al costat el bram de l’aigua que baixa esverada; és el Celse Nière. L’aigua prové majoritàriament de la glacera de Selé.
No gaire lluny arribo al pont que permetia el pas de la ruta cap a la vall de Clapouse, però ja no hi porta perquè ha estat destruït per la força de les aigües d’aquesta primavera.
Per disposar de referents històrics diguem que aquell any 1489 al que avui és territori espanyol, hi havia diversos estats, regnes o nacions: Navarra, Castella i Lleó, dins de la major part de la península. A l’est: Catalunya, València, Aragó i Mallorca, una federació de nacions independents sota un acord comú que s’ha vingut a denominar “Corona d’Aragó”. A Navarra regnava Doña Catalina. La resta dels territoris compartien monarca en Ferran V, dit el Catòlic.
A trams, ara, el camí s’obre a vistes més espaioses. Si no vaig errat el que es veu nevat han de ser la Blanche i Clapouse.
Cal seguir el camí, sempre clar i evident, amb algunes esllavissades que s’hi han tirat al damunt, però que el servei de manteniment del parc ja han netejat.
A l’esquerra una gran cascada, la del Clapouse. L’aire, el sol i el soroll de l’aigua, acompanyen aquesta excursió que va pujant de forma seguida.
Per cert, abans comentàvem la croada contra els Vaudois a Vallouise, uns dos segles abans van ser els Càtars els qui van patir l’ira de l’Església en una altre croada. Concretament el moviment càtar s’havia desenvolupat en la majoria de les comarques del nord dels Pirineus que eren vassalls o protegits pel rei Pere de Catalunya i Aragó.
Se’n veuen molts de nerets, però l’únic que he vist florit és aquest, que potser s’ha avançat al temps dels de la seva espècie. Passa sovint amb moltes famílies vegetals, però també als animals i amb la raça humana. Uns van avançats al seu temps, mentre que altres es mantenen en un pensament fix, inamovible, antic i fosc.
Sobre una roca aplanada (n’hi ha moltes) pel pas de la gelera durant anys (ara ja no hi arriba aquí el gel), es veuen unes lleugeres senyals, unes ratlles. Van ser provocades pel fregar de les pedres que portava la glacera als seus extrems i que ratllaven les masses de roca laterals. Una senzilla lliçó de geologia aplicada.
A mida que pugem puc comprovar com encara queda molta neu, si ho comparo amb l’any que vaig venir. Era l’agost i quasi no se’n veia, excepte als cims. Dalt del punt destacat al centre mateix de la fotografia, s’endevina la paret i una finestra: és el refugi Selé.
La neu no només modifica les roques, també ho fa amb els arbres. Aquests que es veuen tenen tots la mateixa forma com a conseqüència de l’empenta de la neu en baixar del pendent. Són els que han sobreviscut, altres van ser arrossegats avall.
En un moment que el camí s’aplana, es troben els indicadors de la desviació que puja al refugi Pelvoux. S’enfila a la dreta i haurà de superar uns 800 metres més de desnivell. El Mont Pelvoux (3946m) va ser ascendit per primer com pel famós Edward Whymper el mes de juliol de 1828, justa ara fa 190 anys.
Estem ja en l’últim tram. La paret que fa de muralla, als peus del refugi de Selé, es comença a destacar.
A l’esquerra la neu fa de coberta del cabalós riu que ve de la glacera. Cal observar atentament aquests fets, ja que caminar per sobre d’aquesta neu podria resultar fatal.
Ja falta molt poc i el refugi és veu més clar.
Quan s’arriba fins aquí ja només cal baixar fins a la paret del mur que es veu. S’ha d’ascendir des de la base, per un seguit de ressalts a la roca, de poc més de dos pams d’amplada. La verticalitat és molt més del que sembla ara, a simple vista. La neu acumulada a baix tampoc permet arribar-hi. El meu objectiu era arribar fins aquí, aquest racó es conegut com l’Ouro.
Una mirada cap a la vall per on he pujat. Ara cal desfer el camí, sempre de baixada.
Per acabar el comentari, diguem que la croada contra els càtars no va afectar als entorns més propers a Perpinyà. Una població que se’n va salvar va ser Elna. Per cert, una curiositat: Des del poble francès d’Elna es va mantenir part de l’operació de les urnes pel referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 a Catalunya, el referèndum sobre la independència que l’Estat havia declarat il·legal. Es pot veure en un video documental de la BBC publicat a youtube el passat dia 12 de juny. Com informació de la curiositat insereixo el vincle al final.
Quan arribem als prats d’Ailefroide, ens rep el verd brillant del càmping municipal d’Ailefroide.Aquí s’acaba l’excursió.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ecrins-ailfroide-cascada-de-clapouse-refugi-de-sele-l-ouro-25933778
Video documental de la BBC publicat a youtube (per ‘inventer’) el passat dia 12 de juny, amb el títol “BBC Crisis in Catalonia 2018 Documentary”: