(Ecrins) Ruta el 20/06/2018; 5 km; +370 -370; 2,5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Pré Madame Carle, Refugi Cezanne, Glacier Noire, Balmes de François Blanc Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1505 Geofrey Carle va rebre la propietat dels terrenys de Prè Madame Carle.
Un altre cop arribo a Pré Madame Carle i aparco després d’haver pagat el mòdic preu de 2€ per tot el dia. Fa un parell d’anys també hi vam venir; aquell cop per fer la ruta que puja fins al refugi del Glacier Blanc. Aquests grans prats i el bosc formen un conjunt admirable que va ser donat, l’any 1505, per Louis XII al president del parlament del Delfinat, Geofrey Carle. La seva dona, Louise, va heretar el lloc a la mort del marit i d’aquí bé el nom actual.
Les neus del glaciar Blanc treuen el cap per la ruta de les Echelles, per on vam passar el 2016. La Petita Edat Glacial que es va produir a centre Europa cap el 1600 i va durar quasi un segle, va permetre que els glaciars Blanc i Negre baixessin fins als mateixos prats on ara hi ha l’aparcament per, posteriorment, anar en retirada.
Quatre passes més enllà i estic al davant del refugi magnífic de Cezanne. Un cop es van retirar les glaceres i l’alpinisme es va intensificar a finals del segle XIX, la presència de visitants va impulsar la oferta de serveis, entre ells el d’aquest refugi.
El sender, ample, comença amb uns rètols informatius del parc natural i amb les restriccions aplicables. Qualsevol parc natural ha de ser protegit i per això cal recordar-ho. És admirable el respecte per la natura als països del centre d’Europa: ni papers, ni plàstics, ni pintades i si hi ha cap gos (molt pocs), van sempre lligats. Per cert, de la Barre dels Ecrins (4102m), que no podem veure, baixen dues glaceres que donen nom al Glacier Blanc i al Glacier Negre. Avui faré la ruta que seguirà cal el Glacier Negre.
El camí ample s’endinsa al bosc, amb direcció nord; un bosc pel qual hi ve molta gent a passejar.
Arribo al primer pont, aquest que està una mica trencat. Per sota baixa excitada l’aigua del torrent de la Momie.
Més endavant, una altra passera ens permet superar les aigües blanques del torrent del Glacier Noire, nom que prové del color fosc de les sorres, graves, pedres i roques que es traslladen per damunt del gel de la glacera, com una pell superior.
Estem en territori de l’antic Delfinat (Dauphiné). El títol de Delfí de Viena provenia de la família dels Levieux, prínceps d’Ivetot, posteriorment es van autoproclamar Delfins de Viena i Comtes d’Albon. Va ser l’any 1349 quan Humberto II va vendre els seus títols al rei Felip VI de França, amb la condició que adoptés el títol amb la terra però que ho governés com una província separada i que l’hereu al tron francès tingués el títol de Dauphin.
La vall del glaciar Noire és veu ample i oberta, en la característica forma de U típica de les valls glacials.
És territori de marmotes que, com que veuen molta gent, no tenen por i es queden observant amb curiositat.
Només una nota més sobre el Delfinat: el títol de Delfí o Dauphin va quedar en desús a partir de la caiguda dels Borbons en la figura de Louis XVI en la Revolució Francesa. Els Borbons, però, ara segueixen al poder a Espanya des que el dictador Francisco Franco va promoure al príncep Juan Carlos; després va esdevenir el primer rei de la present època, fins que va abdicar en el seu fill que és l’actual rei Felipe VI.
Arribo a la cruïlla de camins. Amunt, a la dreta, cap el Refugi del Glacier Blanc. A l’esquerra, la ruta del Glacier Noire. És la bifurcació que vam prendre fa uns anys per pujar al Refugi Blanc. Des del Refugi Blanc, es segueix la ruta per pujar a la Barre dels Ecrins després de passar pels Refugi dels Ecrins.
Algun tram està ocupat per neu vella que encara es manté. Cal passar-lai seguir endavant.
La ruta que segueixo va per la cresta de la morrena glacial.
A la dreta, grups de roques i grans blocs, despenjats del vessant de la muntanya, mostren la seva formació granítica. El granit està en les roques més antigues,geològicament parlant. En canvi la formació del conglomerat i de la calcària són molt més recents (encara que tinguin milions d’anys).
Passem pel costat d’una gran roca amb una placa dedicada a Henri Sarthou, enginyer i alpinista destacat.
Per contextualitzar els anys del 1505, puc dir que el navegant andalús Juan Bermúdez va descobrir les Illes Bermudes, que d’ell van rebre el nom; Colom acabava d’explorar la costa fins Panamà i Colombia; i el portuguès Lourenço de Almeida va arribar fins a Sri Lanka.
Feia poc, el 26 de novembre de 1504, va morir, a Medina del Campo, la reina de Castella i Lleó Isabel I “La Catòlica”. Es va proclamar a la seva filla, Juana I “La Loca”, però en la seva absència va assumir la regència el vidu, Ferran “El Catòlic”. Això recorda que Isabel i Ferran (els Reis Catòlics) no eren una unió patrimonial sinó una separació de bens, per tant tampoc no hi havia una unió de regnes o de nacions. Ferran seguia tenint els títols com a sobirà d’Aragó, de Catalunya, de València, de Mallorca i de Sicília, però tots aquests estats o nacions eren independents els uns dels altres. Castella i Lleó també era una corona independent quins títols havien estat d’Isabel i per tant no es van acumular, per matrimoni, als títols que havia heretat el rei Ferran.
Vaig pujant. Les vistes són fantàstiques. Al fons, les punxes nevades de la Barra dels Ecrins.
El sender fressat segueix la morrena, sorrenca i pedregosa. La neu envolta els clots; no s’ha acabat de fondre. En alguns casos, l’he d’esquivar.
Estic arribant al final de la ruta. Al davant hi ha molta més neu. El vessant de la dreta deu ser ja el que en diuen les Balmes de François Blanc, però no he trobat l’origen del nom.
Una fotografia amb el zoom de la Barre dels Ecrins, el punt més alt de la serralada.
La Barra dels Ecrins té 4101 metres i és el cim més meridional i occidental dels Alps. És la punta culminant del massís dels Ecrins. La primera ascensió documentada consta del 25 de juny de 1864 i es va aconseguir per Edward Whymper, A.W.Moore i Horace Walker. Per cert, Walker era un escalador anglès que va fer moltes primeres ascensions, entre les quals l’Elbrus i les Grandes Jorasses (aquesta el 30 de juny de 1868) i com a conseqüència la Punta Walker (4208m), el cim més alt de les Jorasses porta el seu nom.
Mitja volta i una mirada a la vall per on he pujat. Ara tocarà baixar-la.
Ja a baix del tot torno a ser dins del bosc planer i tranquil de Pré de Madame Carle.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ecrins-pre-madame-carle-refugi-cezanne-glacier-noire-balmes-de-francois-blanc-25933899