LH 02a Homenatge a Catalunya

     “Homenatge a Catalunya”, George Orwell

     Edicions Destino (2003)

         Aquest, diu la Introducció, és un llibre molt modest: sembla que digui el mínim que es pot dir d'un tema de gran magnitud. I, en dir-ne el mínim, en diu el màxim. El tema principal és un període de la Guerra Civil espanyola en el qual, durant uns mesos, fins que fou molt greument ferit, l'autor lluità com a soldat en les trinxeres.

       Tothom sap que la Guerra Civil va ser un dels esdeveniments decisius de la nostra època. Però ha passat ja massa temps des d'aleshores, i actualment el nostre sentit de la història va essent destruït: la nostra memòria és curta i la rapidesa amb què ens assalten els esdeveniments encara l'escurça més. El llibre de George Orwell no només ens relata les seves experiències personals en la Guerra Civil, sinó que és un testimoni de la naturalesa de la vida política. Aquesta edició presenta la versió íntegra i sense censura d'aquest relat d'Orwell que ha esdevingut un clàssic del segle XX.

       Diguem que Orwell lluità a Espanya i va estar a punt de morir-hi; la seva posició personal respecte dels afers espanyols va ser autènticament revolucionària...

     ...Lionel Trilling va trobar molt natural que Orwell sostingués el programa comunista per a la guerra. Era el que convenia més la majoria dels observadors, pel seu evident i simple sentit comú. Proposava fer la guerra deixant de banda tota idea política particular que no fos la defensa de la democràcia enfront de l’enemic feixista.

      L’autor, Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim literari George Orwell (1903 - 1950), va ser escriptor i periodista anglès. És considerat com un dels millors cronistes, si no pas el millor, de la cultura anglesa del segle XX. També va escriure crítica literària, poesia i ficció, fent un periodisme polèmic. Orwell és conegut principalment per la novel·la al·legòrica “La revolta dels animals” (1945) i per la novel·la distòpica “1984” (1949).

       El llibre que avui comento va ser publicat per primer cop el 1938 al Regne Unit, a partir de la seva experiència en una unitat de les milícies del POUM. L’exemplar que tinc el vaig comprar l’any 2006 i em va servir per omplir alguns espais de temps durant un creuer que vam fer des de l’Adriàtic a l’Egeu aquell estiu.

       El text és explícit quan diu que quan va arribar a Barcelona els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Pels qui hi eren des del primer moment era evident que el període revolucionari s’estava acabant. Però per l’Orwell l’espectacle era aclaparador; diu “era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera; pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i estaven decorats amb banderes vermelles o amb la vermella i negra dels anarquistes. També explica un fet que va resultar molt negatiu i trist per una part de la població: gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades i equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples.

       Ningú es deia “senyor” o “don”, les propines havien estat prohibides, no hi havia automòbils particulars perquè tots havien estat requisats, al llarg de la Rambla els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia. El més sorprenent, afegeix, era que en aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir; no es veia gent “mudada”.

       A banda de la impressió esmentada, la ciutat tenia un aspecte brut, miserable; les carreteres i edificis es trobaven en mal estat, els carrers eren foscos de nit, les botigues deixades i mig buides, mancava la carn, el sucre, el carbó i el petroli; i l’escassetat de pa era realment greu. Era l’ambient mefític de la guerra.

       Ara les milícies. En conjunt el sistema de milícies tenia greus defectes, un dels quals era que a aquelles altures el reclutament voluntari començava a flaquejar; els millors ja eren al front o eren morts. I els nous reclutats no rebien cap formació sobre l’armament, senzillament perquè no hi havia prou armes. El cas, segon dedueixo del que explica l’autor, és que el Govern desconfiava de les milícies no comunistes, particularment de les anarquistes i aleshores les armes eren retingudes deliberadament. Si a la falta d’aliments i d’armament hi afegim la ineficàcia, doncs malament. Explica Orwell que els estrangers estaven astorats de la ineficiència: a Espanya, res, des d’un àpat a una batalla, comença a l’hora senyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard, però el pitjor és que ocasionalment, es produeixen abans d’hora.

       Al llegir el llibre sembla evident que el Govern no podia o no volia gestionar les seves forces de manera adequada. Per exemple, tant la premsa com la ràdio atacaven constantment i amb animositat les milícies que eren descrites com a mal ensinistrades o indisciplinades, mentre que l’Exèrcit Popular era sempre qualificat d’heroi.

       Entre els records personals (recordem que el llibre es centra en la seva personal experiència) explica que el van enviar al front aragonès, a Alcubierre. “Érem a prop de la línia de foc, com per poder sentir l’olor característica de la guerra i passaven els dies i continuàvem sense fusells. No hi havia gaire activitat”. A la serra del davant hi tenien l’exèrcit que s’havia passat als colpistes. De tant en tant es distreien quan arribava un desertor, “molts dels soldats que teníem enfront, en aquella zona de guerra, eren simplement pobres reclutes que feien el servei militar en esclatar la guerra i que no pensaven en altra cosa que en guillar”. I arriba la sorpresa que potser explica moltes coses d’aquella guerra provocada per l’aixecament militar contra la República, que era el govern democràticament triat: “...van arribar els fusells i quina decepció em vaig emportar en veure el que em van donar! Era un màuser alemany del 1896 i estava rovellat, amb el pany encallat i la culata de fusta escardada”.

       Per comprendre la situació política, del govern legal, cal recordar que quan esclatà la lluita, el 18 de juliol, “probablement tots els antifeixistes d’Europa van sentir una esgarrifança esperançada, perquè semblava que finalment la democràcia plantava cara al feixisme. En l’intent d’enderrocar el govern, els espanyols, contra totes les previsions, s’havien aixecat contra ell”. Però hi havia aspectes que escapaven de l’atenció dels observadors, segueix Orwell: d’entrada “Franco no era estrictament comparable a Hitler o Mussolini; el seu alçament va ser un motí militar secundat per l’aristocràcia i per l’Església... i d’entrada més aviat un intent de restaurar el feudalisme que no pas d’imposar el feixisme... i durant els primers mesos el veritable oponent de Franco no va ser tant el Govern com els sindicats”.

       Certament és interessant la visió que ens aporta Orwell que, potser, s’aparta tant de la història explicada durant els quaranta anys de dictadura com la porció explicada de la història des dels vençuts. I va durar; per exemple, a l'Estat espanyol la censura franquista no permeté la publicació del llibre fins al 1970. Per tant, hi ha coses que el poder de dretes no pot evitar, al menys a Espanya.

       Tornant al llibre, diguem com a temes finals que, explica l’autor: “un dels efectes més terribles i que vaig aprendre, va ser que la premsa d’esquerres és tan espúria i falsa com la de la dretes”. Orwell recorda alguns titulars: “... del ‘Daily Mail: “els roigs crucifiquen monges”, mentre segons el Daily Worker “la Legió Estrangera de Franco era composta per assassins, tractants d’esclaves blanques i marxants de narcòtics”, o el New Statesman “ens etzibava històries de barricades feixistes fetes amb cossos de criatures vives (que hauria estat un sistema força incòmode de fer barricades)... En totes les guerres passa el mateix, afegeix, els soldats lluiten i els periodistes xerren i criden”.

       Cap al final Orwell escriu una frase que em serveix per cloure aquesta ressenya. Diu: s’ha escrit molt sobre el tema i em penso que no exagero si dic que les nou desenes parts del que s’ha escrit és fals. Va ser una guerra brutal que va endarrerir el país i que va crear dues classes: els guanyadors (que acreditaven obtenir avantatges de l’Estat) i els perdedors, molts dels quals van haver d’exiliar-se, uns altres van morir a Mauthausen i la resta es van trobar perdent les feines que abans tenien. En fi, un món de misèria (alimentària, social i cultural), al menys per a molts.