“Dins el cor del mar”, Nathaniel Philbrick
Raval Edicions, Proa (2015)
L'agost de 1819, el balener Essex i la seva tripulació de vint homes van salpar del port de Nantucket com ho havien fet tantes altres vegades molts altres mariners. Començaven un viatge d'un parell d'anys per caçar balenes i extreure'n el preuat oli, que tan bé es pagava. Són homes valents i forts, provenen d'un poble de mariners, i se'n senten orgullosos. Però aquell viatge, que havia de ser un més, es va convertir en l'aventura més gran i terrible de les seves vides. Per a la majoria va ser l’últim viatge.
L'hivern del 1820 va passar una cosa inaudita i increïble: el vaixell va ser atacat per un catxalot enfurismat i descomunal de 26 metres, amb un sentit de la venjança gairebé humà. Aquest fet real, que va suposar un desastre marítim, va servir d'inspiració a Melville per escriure Moby Dick; però la novel·la només explicava la meitat de la història. La tripulació, amb tres bots de salvament, va quedar a la deriva durant més de 90 dies. Sense prou aliments i sense prou aigua, els supervivents van haver de fer front a les tempestes, la fam, el pànic, i la desesperació. Van arribar dubtar fins i tot de les seves creences més profundes, del valor de les seves vides i de la moralitat del seu ofici...
... Els tripulants, el capità George Pollard Jr., l'oficial de primera Owen Chase, l'oficial de segona Mathew Joy i el grumet Thomas Nickerson, entre d'altres, es van veure arrossegats a una situació terrible de la qual en van sobreviure pocs. El relat de Nathaniel Philbrick es basa en les notes i relats posteriors del pocs supervivents.
Nathaniel Philbrick, nascut el juny de 1956 és un escriptor americà que l’any 2000 va guanyar el Premi Nacional del llibre per la seva novel·la “En el cor del mar” que fa referència a la tragèdia del balener Essex. També és autor de “Mayflower” (2007). Philbrick ha rebut nombrosos premis i reconeixements i actualment viu a l’illa de Nantucket.
Cal situar-se i saber que l’any 1712 un capità balener, de nom Hussey, mentre costejava Nantucket per trobar balenes ‘franques’, va ser empès mar endins per una ventada i moltes milles enllà va descobrir unes balenes d’una espècie que no coneixia. Es va aventurar i va aconseguir matar-ne una a cops d’arpó i la seva xalupa es va veure envoltada de sang i oli. Aquell animal tenia el cap molt gros i mostrava dents a la boca; era un catxalot. Després, el 1760, la gent de Nantucket ja quasi havien esgotat la colònia local de balenes.
Com escriu l’autor, en el Prefaci, “Kantucket havia creat un sistema econòmic que ja no depenia dels recursos naturals de l’illa; ja feia temps que la ramaderia i l’agricultura havien exhaurit la terra”. La nombrosa població indígena (de wampanoag) havia quedat reduïda al no res i van haver de buscar mariners al continent.
Els homes (mariners) marxaven i s‘estaven dos o tres anys dins del mar fins que no tornaven. Durant aquell temps eren les dones les que gestionaven el comerç de l’oli de les balenes. Però el sistema difuminava la intimitat del matrimoni. Escriu Philbrick que “una llegenda diu que la muller afrontava les llargues absències del marit servint-se d’un artefacte anomenat ‘ell és a casa’. Malgrat que la llegenda no sembla lligar gaire amb la reputació quàquera de la gent de l’illa, l’any 1979 es va descobrir un penis de guix de sis polzades amagat a la llar de foc d’una casa del rovell de l’ou de l’illa”.
El 12 d’agost de 1819, l’Essex es va fer a la mar. El grumet, Thomas Nickerson, va comprendre, amb poc temps, que la vida del pescador de balenes podia ser molt més dura del que li havien fet entendre. Afirma Philbrick que “Nickerson va copsar, com només un adolescent pot distingir, que els temps despreocupats de la infantesa havien quedat enrere per sempre”; per primer cop estava sol en un món insensible sense cap parent ni amic que li dediqués una paraula amable.
El llibre exposa amb deteniment les emocions i els procediments quan, a mig camí de Rio de Janeiro i Buenos Aires, van veure per fi la primera balena del viatge i el guaita va cridar “allà bufa!”. Després de tota l’operació, podem llegir un escrit d’un noi de 18 anys (Enoch Cloud) que deia, després de la brutalitat sanguinària, que “quan vaig veure com el més gran de tots els animals de la creació es dessagnava, tremolós i moribund, víctima de l’astúcia de l’home, m’aclaparà una sensació certament estranya!”
A la nit, segueix escrivint l’autor, “la coberta de l’Essex semblava sortida de l’Infern de Dante: una escena de fosa de greix salvatge i bàrbara, una mena de bestialitat indescriptible... les cobertes tacades de sang, els enormes trossos de carn i greix escampats aquí i allà i la ferocitat de la mirada dels homes, accentuades per la vermellor rabiosa de les fogueres, donaven a tot plegat un caire criminal”.
El dia 20 de novembre de 1820 tot es va capgirar. Estaven a més de 1500 milles nàutiques a ponent de les Galàpagos, en direcció a l’oceà. El guaita va divisar brolladors. Les operacions van començar. Van observar una balena. “Era un catxalot, el més gros que havien vist mai, un mascle de prop de 26 metres de longitud i, aproximadament, unes 80 tones. Ara bé, aquest animal, tal com explica Nathaniel, “no era gros i prou... es comportava de manera estranya; semblava que els vigilava...” Poc després se’ls tirava a sobre i a gran velocitat.” Després de l’impacte, el catxalot va passar per sota de la nau i en va colpejar el fons amb tanta força que va arrencar la falsa quilla”. A partir d’aquest moment, el relat segueix amb els altres atacs i quan la nau ja comença a escorar-se perillosament.
El sisè dia després del naufragi, afirma el primer oficial Chase, “van començar els nostres sofriments més grans. La violència de la set atroç no té parangó en el catàleg de calamitats humanes”.
A partir d’aquest punt el relat va lligant les diverses setmanes i mesos, amb les tempestes, amb la dispersió i retrobament dels tres bots que naveguen a rem, amb uns homes destrossats. La trobada d’una illa. I els morts...
Quan la desesperació era brutal, encara no sabien que no havien arribat al límit. El 6 de febrer de 1821 els quatre homes que quedaven vius del bot del capità de l’Essex, Pollard, “van començar a mirar-se amb pensaments horribles rondant-los pel cap. Llavors el més jove de tots, Charles Ramsdell, de 16 anys, va dir el que no es pot dir. S’havien de jugar a la sort qui haurien de matar perquè els altres visquessin”. Aquell dia, allò tan terrible, que és el canibalisme, va ajudar a viure uns pocs.
Els primers en salvar-se van ser Chase, Lawrence i Nickerson, que van arribar a Valparaíso el 25 de febrer d’aquell any de 1821.
Herman Melville, escriptor americà, es va basar en aquests fets reals per escriure la seva famosa novel·la “Moby Dick” el 1851. Prop del 1845 els baleners encara confiaven que el nombre de catxalots no disminuïa “així i tot comentaven que el comportament dels animals havia canviat”. S’havien tornat més inquiets i s’hi tornaven contra els caçadors. L’any 1835 el balener Pusie Hall va haver d’escapar d’una “balena guerrera”; el 1836, el Lydia va ser atacat i enfonsat per un catxalot; uns anys després al Two Generals li va passar el mateix; i el 1850 el balener Pocahontas va ser envestit, però no es va enfonsar i es va salvar.
Fet i acabat, un llibre que insereixo com a “llibre de viatges”, però que és també un llibre d’història i d’aventures encara que força dures i dramàtiques.
Qui ho desitgi, el pot gaudir; encara es pot comprar, o bé demanar-lo per llegir a la Xarxa de Biblioteques de Catalunya.