(Buenos Aires) Ruta el 26/01/2020; 8 km; +40 -40; 4,5 hores. Caminada urbana fent un passeig pel barri de San Telmo fins al Museu d’Història. Tipus de sortida: lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
He sortit de l’hotel i en poca estona, caminant en direcció est, passo per la Plaça de la Llibertat. Va ser en 1890, quan amb un intent per enderrocar Juárez Celman hi va haver una batalla que va deixar 150 morts. Al centre, com a símbol d'identitat, hi ha una estàtua feta en bronze que recorda Adolfo Alsina. El monument, del 1882, evoca a aquest cabdill unitari que va ser vicepresident del país. En aquell lloc, el del monument, va ser on s’hi van amuntegar els cadàvers caiguts en la batalla.
Deixo a un costat el Teatre Colon i entro a la gran avinguda del 9 de Juliol. És també una rambla amb molts bancs per seure i arbres. Passo per entre un grup que em semblen les ”ceibes” que també vaig veure fa un mes a Cuba. Són uns arbres on s’hi veuen espines al tronc i acostumen a produir flors. Era un arbre sagrat per a diversos pobles prehispànics.
A la cruïlla amb l’avinguda Corrientes hi ha el gran obelisc, que sovint es mostra com a icona de la ciutat. Va ser construït l’any 1936 per commemorar l’anomenada primera fundació de la ciutat per Pedro Mendoza. La plaça on el podem veure és la de la República.
Uns 800 metres més endavant, per l’avinguda Roque S. Peña, arribem a la famosa plaça de Mayo. Aquí hi ha la catedral metropolitana. Una primera curiositat és que la catedral quasi no deixa veure les seves campanes ja que no presenta els característics alts campanars de les esglésies importants.
Després d’entrar sorprèn observar els diferents estils, però això es pot comprendre si tenim en compte que es va començar el segle XVIII i no es va acabar fins el XX. Una curiositat és que fins a mitjans del segle XIX els habitants de la ciutat no s’animaven a apropar-se al buit barri veí de la catedral ja que creien que per aquí vagaven els esperits; era el que es coneixia com el Forat de les Ànimes.
En una capella lateral hi ha el Mausoleu a San Martín. José San Martin va ser un militar nascut a Yapeyú, Uruguai; el seu pare havia nascut a Cervatos de la Cueza (Palència) i la seva mare era neboda d’un conqueridor del Chaco. Va ser impulsor de les guerres d’independència hispanoamericanes, com Simón Bolivar, contra la dominació de l’Imperi espanyol. Tots els països de la regió van aconseguir proclamar de forma efectiva la seva independència i a la mort de Ferran VII, l’any 1833, només Cuba i Puerto Rico seguien sota control espanyol. El mausoleu es va decidir l’any 1864, però no es va portar a terme fins el 1880, després de recuperar les seves despulles d’una de les capelles de la basílica Notre-Dame de Boulogne Sur Mer.
La plaça ‘De Mayo’ es considera el lloc fundacional de la ciutat de Buenos Aires. Es creu que va ser el 11 de juny de 1580 quan Juan de Garay y 64 pobladors, provinents d’Asunción (Paraguai), van arribar i van fixar el tronc, anomenat l’arbre de la Justícia, al centre de l’indret. Aquest tronc era l’element simbòlic de la justícia que s’impartiria en nom del rei de Castella; també s’hi penjaven les disposicions i normes. Cal recordar que la conquesta de ‘las Amèricas’ va ser un projecte del regne de Castella i Lleó. En aquell moment Espanya no existia, com a concepte social o polític, encara que generalment es fa referència a ‘Espanya’ en parlar de fets internacionals, per simplificar.
A l’extrem sud hi ha la Casa Rosada, que és la seu del Poder Executiu de l’Argentina des del 1862 i al centre un petit monument del qual em crida l’atenció només una placa en rajoles que diu: “18 de setembre de 2007. Exigim al Govern l’aparició en vida de Julio Lopez: Prou d’impunitat i repressió”. Sembla ser que va desaparèixer quan havia d’anar a declarar i ja mai més se’n ha sabut res.
Per perspectiva històrica diguem que aquell any 2007 a Europa, Romania i Bulgària van passar a formar part de la Unió Europea. Diguem que cent anys abans, el 1907, el monarca espanyol era Alfonso XIII, que va regnar després de jurar la Constitució de 1876, però va intervenir especialment en temes militars pels quals disposava d’amplis poders; el 1923 va ser el seu segon mandat reial en el qual no es va oposar al cop d’estat de Primo de Rivera (1923-1930) i es va acabar amb el règim lliberal. Segons Javier Moreno Luzón (wikipedia) “amb Alfonso XIII es van provocar gravíssims conflictes socials i polítics i s’assemblava a Itàlia i altres països europeus de segona fila que, al començar el segle XX, es trobaven amb la complexa política de masses” i també amb el ressorgiment de les nacions ‘perifèriques’ fonamentalment País Basc, Catalunya, Navarra, Mallorca, València i Galícia.
Traspassar la plaça obliga a llegir i a mirar, per tant és una bona estona. Després ja giro decididament pel carrer de la dreta, direcció ponent. És el carrer Defensa; carrer que haurem de seguir fins al final. És un carrer, avui ple de parades d’artesans, on alguns han penjat pancartes “Artesans en defensa de la seva feina”, el que significa que les autoritats els deuen voler expulsar.
De tant en tant, cal fer una petita desviació i investigar els carrers propers. Al carrer Balcarce hi ha el ‘Almacen Don Manolo’ dedicat a l’art i especialment a la literatura vinculada a Mafalda.
Ben a prop hi ha el Passeig de la Historieta, i un banc amb un magnífic record a Mafalda. Encara ara llegint els pensaments del personatge creat per Quino ens sembla representada la vida política actual. Es veu que les males formes socials i els mals polítics es reprodueixen i no s’acaben mai. Quina pena, quina ràbia. Per cert, una de les frases atribuïdes a Mafalda és “El problema de les ments tancades és que sempre tenen la boca oberta”.
Aquest carrer i altres pels costats han estat aprofitats per mostres d’art urbà i elements de protesta, com aquest rètol que es queixa i diu “perquè aquests ‘criolls’ ens volen prendre els territoris, posar-nos impostos...”. En fi la història permanent de la vida de la gent que ha vist com les seves terres i nacions han estat conquerides i els seus drets usurpats. Respecte d’aquest tema, cal no oblidar que els que es van aixecar contra la monarquia borbònica espanyola no van ser el indígenes que van perdre les seves terres, sinó els fills dels mateixos espanyols que estaven a Sud Amèrica. Perquè? Probablement perquè estaven tips de l’espoli permanent, només cal llegir la història.
Un altre que em crida l’atenció és aquest: “El perill més temut per qualsevol poble conscient, és el perill a l’oblit”.
Per cert aquell ressorgiment que dèiem s’ha consolidat els últims anys especialment a Catalunya, on es va intentar el dia 1 d’octubre de 2017 fer un referèndum. La conseqüència va ser una resposta negativa de l’Estat espanyol, molt dura (i segons alguns, poc democràtica), que ha conduit a una forta repressió (vilaweb.cat); Pels jutjats, hi han passat professors, mecànics, regidors, batlles, s’han fet desenes d’escorcolls, s’han prohibit actes, hi ha nou polítics a la presó i set a l’exili. En total s’han investigat més de 900 persones, cosa que suposa una ofensiva sense precedents (article del febrer 2018). Però la llista no para de créixer.
Els missatges segueixen en aquest entorn que barreja protesta i art urbà: “L’art del carrer no es delicte”.
Al carrer Chacabuco, 875, una mica allunyat del centre de San Telmo, hi ha el Casal de Catalunya. L’edifici va ser construït a finals del segle XIX.
L’interior és molt agradable i ens han ofert una breu visita per mostrar-nos les instal·lacions, que ha dirigit Carles . Per cert hi ha un restaurant on, al final, hi hem tornat a dinar un altre dia, i on es menja molt bé i que tenen un menú de preu molt raonable i de gran qualitat.
En una paret el record pels nostres presos polítics, aquells que va triar el poble i ara estan tancats o en uns altres països. La web ‘nocallarem.org’ diu: “Els últims anys hem viscut un increment de la repressió exercida sobre la llibertat d’expressió i manifestació. Es va aprovar la Ley Mordaza i la reforma del Codi Penal com a eines de censura i control. Les darreres condemnes dels cantants Valtònyc, Pablo Hasél, els judicis contra La Insurgencia, tuitaires, humoristes, periodistes i una llarga llista d’activistes socials, la retirada d’obres d’art o el segrest del llibre Fariña...”.
Segueixo caminant, ara per aquí i després per allà per altres carrers: Bolívar, Perú, Carlos Calvo... Hi ha nombroses botigues d’antiguitats i algunes parelles de balladors de tango.
Arribo al nucli del barri, la plaça Dorrego, on les parades ho omplen tot a l’ombra d’uns arbres pensats per aquesta funció.
Mafalda continua sent present en alguna parada, com en aquest cas. On la famosa imatge del Quino ens diu: ‘Alguns m’estimen per com soc; altres m’odien per la mateixa raó’.
Volto la plaça; a una cantonada hi ha el famós bar Britànico. Després de la Guerra de les Malvines (entre Argentina i Gran Bretanya), el govern argentí va prohibir l’existència de noms anglesos als establiments. Aquest, doncs, el va haver de canviar: l’hi van posar “Bar El tànico”.
Si es segueix avall s’arriba al parc Lezama. A la banda esquerra de la plaça es pot veure l’Esglèsia Ortodoxa Rusa. No hi he pogut entrar perquè era hora de l’ ofici i estava totalment plena.
Per cert, recordem que la guerra de les Malvines va ser una decisió de la dictadura militar argentina que va suposar que el país es va enfrontar a l’exèrcit britànic que tenia el suport dels Estats Units i de la Otan. Aquella bestiesa va acabar amb el fracàs més estrepitós i també la caiguda de la dictadura argentina, a més de molts morts i ferits.
A l’altra banda del parc hi ha el Museo Històrico Nacional. Aquí sí que hi he entrat. Es tracta d’un museu senzill, en el que el que em va interessar més van ser les sales dedicades als pobles originaris. Cal saber que els pobles indígenes representen prop de el 5% de la població mundial. L'Organització de les Nacions Unides estima que això es tradueix en 370 milions de persones, agrupades en més de 5000 comunitats, en uns 90 països. Si bé els pobles indígenes són sinònim de riquesa cultural, de respecte i preservació de la natura, es troben entre les poblacions més desfavorides de la planeta.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/buenos-aires-dia-2-san-telmo-ruta-urbana-2-46963686