(Patagonia) Ruta el 30/01/2020; 20 km; +370 -370; 6 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: El Chalten, Laguna Torre, Cerro Torre, el Chalten. Participants: Ana, Laura i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1520 durant l’expedició de Fernando de Magallanes, aquest va dir ‘patagones’ als habitants de la Terra de Foc.
Ahir em vaig traslladar en bus fins a El Chalten; són unes 3 a 4 hores de trajecte per entre unes planes on no hi ha res. Aquesta nit he dormit al poble i pel matí miro el plànol del poble que indica els diversos punts per on se surt a cada una de les rutes més habituals que es fan. Així és molt fàcil de trobar el punt de sortida.
Des del meu hotel, el Lunajuim on he estat molt bé, he pujat amunt fins que ja veig el rètol que indica, damunt d’una serra suau, l’inici de la ruta. El dia està una mica tapat i fa vent, com resulta ser normal a la Patagònia. El vent porta gotes de pluja des de nord-oest i aquestes formen l’arc de sant Martí que es veu a la fotografia. Penso que és una bona manera de començar el camí: un arc de sant Martí que ens ofereix el pas.
Els arbres recargolats són vius informadors de la potència dels vents aquí a la Patagònia. El Chalten és una petita població que es va fundar el 1985 i des de la seva població fixa, dos anys després, ha crescut vertiginosament amb immigrants vinguts d’Argentina i diferents llocs d’Europa.
En una branca del camí aquest ocell sembla que no està gaire preocupat pel vent. Es tracta d’un ‘Carpintero común’ (“Picumnus cirratus”). Els pícits (“Picidae”) son una gran família de aus del orde de las Piciformes que inclou 218 espècies conegudes. Aquest, però, és propi de les regions que van del Brasil fins a Xile i Argentina.
Sovint en el parc hi ha informació de la ruta. Cal saber que els antics pobladors eren els ahnoikenk. Els tehuelches, aonikenk o patagones són un poble indígena de la Patagònia a Amèrica de Sud, els exponents actuals viuen a l'Argentina i s'han extingit en Xile. Segons el cronista Antonio Pigafetta de l'expedició de Fernando de Magallanes en 1520, aquest va dir ‘patagoni’ als indígenes que va trobar en la badia Sant Julià. En la seva Història general i natural de les Índies el cronista Gonzalo Fernández de Oviedo, el 1535, va explicar que “...els nostres espanyols en diuen patagons pels seus grans peus”, amb el que està d'acord l'historiador Francisco López de Gómara el 1552. D'aquesta manera, el primer nom que van usar els espanyols per referir-se als tehuelches va ser el de ‘patagones’.
Un rètol demana atenció amb els huemules i l’exigència de portar els gossos lligats. Tot i que aquí, en aquest parcs, no se’n veuen de gossos. Penso que a casa nostra alguna gent (penso que pocs) que tenen gossos són molt poc conscients del mal que fan a les espècies autòctones d’animals; ja que van per les nostres muntanyes amb els gossos deixats anar i aquests estressen els animals del bosc: llebres, conills, marmotes i altres, fins i tot no els hi fa res portar gossos lliures per entorns on hi ha bestiar dels pagesos: vaques o ovelles. Per sort hi ha persones plenament conscients i responsables.
Arribem al mirador Margarita des d’on tinc aquesta primera vista del Cerro Solo. Els núvols de la dreta cobreixen el Cerro Torre i no el puc veure.
La ruta segueix després, sense gaires desnivells, per dins de bosc. Molt agradable. Per cert he de dir que el huemul, o güemul és un cérvol andí meridional nadiu de les muntanyes de l'Argentina i Xile. Sent una de les dues espècies de cérvol de mida mitjana del gènere Hippocamelus, el cérvol andí meridional s'estén per les faldes de les muntanyes i les fredes valls dels Andes. El nom prové de la llengua maputxe i es tracta d’un mamífer en perill d’extinció.
La ruta va recta cap a ponent. El cerro Torre l’hauríem de tenir present tota l’estona. La veritat és que allà està, però no el puc veure; els núvols fan de pantalla, tot i que es va endevinant la massa rocosa de la seva base. Ja és normal això. A veure si demà tinc millors vistes per anar a l’altra ruta, la del Fitz Roy. Per cert, el Fitz Roy s’endevina a la dreta de la fotografia i és veu bastant més.
A l’esquerra corre, ample i sorollós, el riu Fitz Roy. Nom que refereix a Robert FitzRoy, nascut a Suffolk (Anglaterra) el juliol de 1805, va ser el capità del vaixell Beagle durant el viatge al voltant del món que va fer Charles Darwin i a més va ser un pioner de la meteorologia amb els primers pronòstics meteorològics.
Una cruïlla i per tant uns rètols d’orientació. Jo cap a la dreta, a la Laguna. D’allà potser, si es destapa, veuré el Cerro Torre. La situació geopolítica del Cerro Torre és bastant especial, ja que es troba a la frontera oriental de Camp de Gel Sud, dins d'una zona sotmesa a litigi entre Xile i l'Argentina i la resolució ha quedat congelada per un acord de 1998 entre els dos estats. Això implica que aquesta muntanya avui en dia sigui considerada binacional.
Finalment arribo a la Laguna Torre, que acostuma a ser un mirador extraordinari, però que avui no funciona. De fet, hauria de pujar encara una mica més fins al Mirador Maestri, però amb el vent que fa i sense vistes, no paga la pena. Durant molts anys, el Cerro Torre va ser considerada la muntanya més difícil d’escalar del món ja que s’encari com s’encari, sempre caldrà pujar més de 800 metres. Fa uns anys el seu cim encara estava recobert per un ‘bolet’ de neu i per aquesta raó es feia gairebé impossible l’accés al cim. Cal afegir que normalment les condicions atmosfèriques acostumen a ser molt dolentes, amb boira, vent i pluja.
Com que no l‘he pogut veure doncs he fet un dibuix al meu bloc de viatge. He de dir que Fernando de Magallanes va ser el primer europeu que va veure les terres que va denominar Tierra de Fuego. Això passava el 1520 quan va navegar, amb la carraca Trinidad, per l’estret que porta el seu nom. Tot i amb això cal saber que ja s’intuïa un pas en el globus de la Terra de Johann Schöner (1515) i també en la carta marina de Lopo Hormen (1519).
Durant els anys següents uns quants navegants van passar per l‘estret de Magallanes i van haver de suportar fortes tempestes i enfrontaments amb els nadius d’aquestes terres.
Començo a tornar i m’aturo una estona a menjar una fruita. Veig passar l’Adrian, un altre suís que vaig conèixer l’altra dia, amb l’Ana i la Laura. Ell ha arribat al Maestri i ara ja està tornant.
Per perspectiva històrica diguem que el codi de dret marítim català del segle XIII és l’origen de la legislació marítima actual d’arreu del món. Mentre el regne de Castella es centrava en l’expansió cap el sud de la Península, Catalunya posava la mirada i l’activitat a la mediterrània. Redactat en català, el Llibre del Consolat de Mar, de seguida va ser traduït a l’italià, francès i castellà. Tal era la influència del comerç català i la presència dels consolats catalans en les principals rutes de comerç, que la seva traducció es va estendre a moltes més llengües i per això va esdevenir la base del dret mercantil marítim. Era la època en que Catalunya era plenament independent, amb les seves constitucions, les seves Corts i el sistema de govern; això va durar fins el segle XVIII, quan el Borbó Felipe V va dictar el Decret que va esborrar de cop tota la legislació de Catalunya, després de la caiguda de Barcelona sota les bombes dels exèrcits castellans i francesos.
El vent aixeca un núvol d’espurnes del riu; fa que sembli que el riu està bullint. Ara el vent xiula fort i el sento com m’empeny pel darrera.
De tant en tant m’aturo i miro enrere. Veig com el Cerro Torre es va obrint una mica més. Amb els seus 3133 metres és una muntanya complicada, com ja hem dit. L’any 1959 Cesare Maestri va afirmar que amb el seu company Toni Egger havien fet el cim. Toni Egger va ser escombrat per una allau en la baixada. Molts escaladors van posar en dubte l’afirmació de Maestri, per la falta de claus i pitons. Així que Maestri va tornar a escalar la muntanya l’any 1970, junt amb cinc altres escaladors. Amb un compressor de gas va equipar 350 metres de roca amb claus i va arribar a la part rocosa de la muntanya, just per sota del ‘bolet’ de neu. Considerava que el bolet no formava part de la muntanya i hi va deixar el compressor lligat als últims claus. La ruta avui és coneguda com ‘la ruta del compressor’.
Pel camí en trobo que estan pujant, mentre jo torno, l’Ana i la Laura. L’Adrian, l’altre conegut suïs, ja l’he trobat fa estona quan jo arribava a la llacuna i ell ja tornava.
També s’ha obert molt el Fitz Roy, amb la seva agulla (a l’esquerra) de Poincenot.
Finalment arribo un altra cop a El Chalten. Tot i el vent i que la vista no ha estat total, la veritat és que l’excursió m’ha agradat molt.
Encara arribo a temps per anar a dinar al restaurant Ahnoikenk, de cuina argentina, però de decoració del país amb detalls indígenes. No puc acabar sense explicar que el nom d’El Chaltén prové del tehuelche ‘Chaltén’ que significa blau o blavós i era el nom amb el que els habitants originaris es referien a la muntanya que avui era l’objectiu. El poble pren el mateix nom. Després, més tard, per la tarda he quedat amb l’Adrian, l’Ana i la Laura per fer unes cerveses i hem tornat a aquest mateix restaurant. Les converses en aquest petit grup són molt agradables i són el fruit de la casualitat que normalment sorgeix en el viatges i els hi agraeixo la seva companyia.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/patagonia-dia-4-el-chalten-laguna-torre-cerro-torre-46076954