(Jordània) Ruta el mes de gener de 2014; 12 km; +100 -150; 4,5 hores. Excursió organitzada en el context del viatge a Jordània amb el següent itinerari: campament nocturn als peus del Jebel Um-Kharg fins al poble de Rum. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La ciutat d’Aqaba va ser saquejada, el 1024, per tribus de la zona i el 1068 un terratrèmol la va destruir. Així va caure la coneguda com a “ciutat fantàstica” que estava al pas dels pelegrins que anaven a La Meca. Precisament aquell any 1024 el comtat lliure de Castella va passar a dependre de Navarra, que tenia com a sobirà Sancho Garcès III, que alguns opinen que va participar a la batalla de Calatañazor. A Catalunya, el sobirà era Berenguer Ramon I, com a comte de Barcelona.
Aquesta nit ha fet molt fred, però he tingut sort de portar un bon sac de dormir. A les tendes hi havia matalassos, llençols i mantes, però no era suficient pel fred nocturn del desert. Em llevo aviat perquè la llum del dia m’ha despertat i vaig a caminar una mica, buscant l’escalfor del sol que està més enllà del campament. Puc fer una foto d’una companya del grup que està gaudint del moment, més enllà. Amb el zoom observo qui sembla reflexionar profundament. El desert ja ho té això.
Una estona després arriba un cotxe des del poble i ens porta l’esmorzar. El cotxe segueix les roderes dels que van venir ahir fins aquí. Aquest desert té rutes perfectament conegudes pels beduins. Mentre prenc el cafè penso en la frase de T.E. Lawrence referint-se a la Rebel·lió Àrab “una guerra àrab, lliurada per dirigents àrabs, per aconseguir un objectiu àrab a Aràbia”. Probablement era el primer pas d’un sentiment d’identitat. En qualsevol cas, la creació dels diversos estats àrabs és un fenomen dels segles XIX i XX. De la mateixa manera que el naixement dels estats moderns d’Europa comença a partir del final de les monarquies i estem parlant del mateix segle XIX. Tot i amb això, moltes de les estructures monàrquiques i de noblesa es van mantenir en alguns països europeus. Amb els anys els més desenvolupats han estat els que van suprimir abans els privilegis medievals. Tant Espanya com Portugal estan entre els que encara mantenen una àmplia estructura provinent de la noblesa (vella o nova) que, ara, està vinculada a la propietat de grans extensions de terra, al món financer i dels antics monopolis estatals.
Ens posem en marxa caminant en direcció sud, cap el petit turó Jebel Quamber Amra (1270m) i al més gran massís del Jebel Kush Khashah (1480m). Ens movem sobre un desert de sorra pla per sobre dels 1000 metres. La sorra és fresca i humida, per la condensació de l’aire nocturn. Es camina bé, amb la sorra dura. D’aquí a una estona, a mida que el sol escalfi, la sorra perdrà la humitat , s’ensorrarà més i caminarem amb menys comoditat. Sé que tenim Aqaba a uns 90 km en línia recta cap a ponent, a tocar del Mar Roig, on hi acabarem el viatge amb un dia lliure que serà una mica una tonteria, ja que és una ciutat moderna en la qual no hi ha gaire cosa a fer, fora d’anar al mar.
Al desert hi ha molta més vida del que sembla. Fins i tot de vida contradictòria, com l’existència d’una síndria (que no hem vist en aquesta època) coneguda com “citrullus colocinthys” que sembla que és de pell molt dura, tòxica i molt amargant. Ja és una pena que la fruita que acumula més aigua, sigui tòxica, en cara que això potser explica que no s’hagi extingit fa anys. Però la veritat és que en aquest desert la vida és constant. Mentre hi caminem podem observar, si mirem atentament, uns prims i curts filaments escampats i molt petits. Quan arriba la primavera aquests filaments es transformen en una veritable catifa de flors blaves que sorgeixen de la sorra com per un procés màgic, segons ens explica el Sharif. L’ecosistema del Wadi Rum conté una bona quantitat de plantes rares endèmiques, així com l’existència de més de 120 espècies d’aus.
De tant en tant es veuen els caus de petits animals. Un dels animals més curiosos i que no he pogut veure perquè és de comportament nocturn, és el gerbo. El gerbo acostuma a menjar plantes, però també poden menjar insectes i escarabats. Es tracta d’un animal petit, rosegador, que sembla un cangur en miniatura per les seves cames molt llargues, curtes potes davanteres, llargues cues i perquè es desplacen donant salts. En cas de perill pot arribar a córrer a 24 km per hora.
A mida que ens allunyem podem veure com el sol brilla sobre la duna que ahir vam passar. Allà s’hi quedarà per anys i anys. Probablement aquesta duna ja devia existir quan el 1517 el territori va quedar en poder dels otomans de Selim I. A partir d’aquell moment va formar part de l’imperi turc, fins a l’any 1914. Els llibres d’història parlen d’uns segles de forta pressió fiscal i corrupció generalitzada, però això, pels espanyols, ja ens recorda situacions més actuals.
Durant la Primera Guerra Mundial, els aliats van estendre les accions contra Turquia fins a l’Orient Mitjà i es van apoderar d’aquest territori de manera que el sultanat va quedar substituït pel mandat britànic. Cal recordar que abans de l’armistici (Mudros, 30 d’octubre de 1918) es va proclamar la Declaració Balfour (2 de novembre de 1917) que va preveure la creació a Palestina d’un territori pels jueus.
Uns 2 km després de començar a caminar arribem a unes roques que formen un petita, baixa i curta serra. És el que queda d’anys d’erosió i que ha esculpit un magnífic pont de pedra. És conegut com el “Pont Petit”. Ens hi estem una estona fent fotografies, abans de seguir el camí que ara va directe cap a l’oest.
Després de 2 km més arribem als peus del Jebel que conté, als seus peus, el Siq (congost o torrent) de Khazali. A l’entrada hi ha el que en Sharif ens diu que es coneix com “figuera salvatge”. El Siq de fet es tracta d’una esquerda erosionada que permet una caminada d’uns 30 minuts fins al punt més interior. Una caminada per entre unes parets de entre 30 i 50 metres d’altura.
Hi ha diverses inscripcions (petroglifs) a les parets. Ens explica en Sharif que uns peus fan referència a un indret on es pot trobar aigua i unes mans fa referència una direcció o ruta tradicional.
Seguim caminant, ara en direcció nord. Allà veiem el Jebel Rum, tot i que és lluny no acabem de ser conscients ja que les distàncies enganyen al desert i no sembla que estigui a una mica més de 5 km de distància(realment és així).
Pel camí ens aturem a fer un te en un “cafè” beduí. Aquests cafès són propietat de cooperatives de les tribus dels beduins. Tenen el dret de gestionar tot el turisme de la regió i s’organitzen per famílies amb la finalitat de mantenir i obtenir recursos. Aquesta tenda avui està gestionada per una família beduïna, però demà ho serà per una altra. Els beneficis van a parar a la comunitat que formen. El regne de Jordània depèn, però, dels emirs hachemites. L’any 1946 Jordània va obtenir la independència proclamant-se rei l’emir Abdallah, fill de Husein Ben Alí. Les tropes britàniques es van quedar al país, mentre Abdallah va ser un dels fundadors de la Lliga Àrab i va ser una peça molt activa en l’oposició a la creació de l’estat d’Israel.
Una acàcia solitària que aprofita, amb tota seguretat, alguna font que oculta les seves aigües sota la sorra, ens mira com ens hi apropem. El poble de Rum ja en veiem més enllà. El veiem molt a prop, però encara queden uns 5 km més per arribar-hi. Mentre ens hi anem dirigint podem recordar que el nom oficial de Jordània és, des del 1949 “Regne Hachemita de Jordània” (Al-Mamlakah al-Urdunniyah al-Hashimiyah). També podem recordar que l’agost d’aquell mateix any, el rei Abdallah va viatjar a Espanya on es va entrevistar amb el general Franco i van confirmar la confluència d’interessos entre els dos països.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5908954