(Cordillera Blanca) Ruta el 4/05/2014; 9 km; +316 -285; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Qachinapampa (3700m), Vaqueria (3600m). Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: No va ser fins el 3 d’agost de 1821 que, amb la declaració de l’independència del Perú, es va prometre l’abolició de l‘esclavitud. A Espanya l’abolició legal de l’esclavitud es va produir més tard: el novembre de 1879 es presentava a Corts, a Madrid, un projecte d’abolició de l’esclavitud, s’aprovava el febrer de 1880 i es feia efectiva el 1888. El 1879 era rei d’Espanya Alfons XII de Borbó.
Ha plogut tota la nit. No he dormit massa perquè entrava aigua a la tenda. Al matí les botes, mitjons i pantalons continuen mullats. La roba interior està seca. Un cop et poses les botes i els mitjons mullats, deu minuts després ja estan calents i no cal patir.
Aquesta etapa suposa baixar uns 400 metres, suaument i després tocarà tornar a pujar-los fins arribar al petit nucli de Vaqueria. Passem pel control de la zona del parc natural. És bo que hi hagi control, però sabem que la presència humana a la regió és d’aproximadament, segons les restes trobades, de fa uns 13.000 anys. Diversos llocs arqueològics ho indiquen, com La Galgada, Tumshucaico, Huaricoto, Jatungapa o Chavín de Huántar. En conjunt s’han identificat 33 llocs arqueològics de diferents cultures, principalment de la chavín d’origen pre-incaic i amb un desenvolupament de la ceràmica realment extraordinari. També hi ha el parc diverses restes d’influència inca.
Camí avall. Ara ja no plou, tot i el cel tapat. Pel camí trobarem cases disperses i algun petit poblet. Ara acabarem la història començada amb l’aixecament Atusparia (etapa anterior). Dèiem que es va portar a terme una reforma agrària. Doncs sí, la reforma va consistir en lliurar les terres de les zones baixes de les valls a les poblacions locals i reservar una àrea protegida de les zones més altes al govern i al poder, precisament aquelles on hi havia els boscos, els prats de pastura, llacs i glaceres. Així van les coses. No sembla que els descendents dels inques estiguin gaire satisfets amb els resultats de la colonització i de l’evangelització.
Veiem a la dreta, al mig d’un prat, una magnífica construcció de pedra i amb unes columnes de fusta molt treballades. És un dels centres de Matogrosso Don Bosco, una organització italiana d’ajuda a països sud-americans. Una de les activitats s’anomena Artesanos Don Bosco i pretén la formació i especialització de gent del món rural en temes artesanals, amb la finalitat que no els hi calgui emigrar a les ciutats buscant un millor lloc de treball i on, generalment, acaben malvivint en la més absoluta misèria. Amb tota seguretat les columnes que veiem són el resultat d’aquesta activitat artesanal.
Anem trobant un entorn rural habitat. Pensant en la història del país, cal tenir en compte que la guerra de la independència contra la Corona espanyola va ser entre el 1811 i el 1826, sent la declaració d’independència del 28 de juliol de 1821. En primer lloc s’ha d’entendre que els que promouen la independència no van ser els indígenes, els pobladors originaris del Perú, els descendents dels inques; van ser els descendents d’espanyols i els criollos o persones provinents de les barreges amb espanyols i que havien format part del sistema de poder implantat. Aquest moviment per la independència, a tots els països que eren províncies o colònies espanyoles, va ser conseqüència de l’afany espoliador de la metròpoli que va acabar provocant un rebuig de les classes en el poder, en aquests països, contra Espanya. A Espanya això li ha passat sovint a totes les colònies i territoris que ha ocupat per les armes.
Aquí toca esperar que arribi l’Ivan que ha tornat enrere a buscar el company Vicenç, que no sabem si s’ha perdut. Un cop aconseguida al independència i com que els que l’havien aconseguit eren els mateixos que ja tenien el poder, el que van fer va ser seguir amb el sistema de control i explotació dels recursos del país. La única diferència és que llavors ja no els hi caldria desprendre’s de la riquesa per enviar-la a la capital d’Espanya. Però el poble baix va seguir igual.
Seguim baixant per la vall, sempre molt densa de vegetació. Anem parlant dels aspectes geològics d’aquest món mineral que ens envolta. Cal saber que estem el nucli d’una falla activa que es calcula que té una longitud d’uns 200 km i limita a l’oest amb el batòlit de la Cordillera Blanca. Es va originar fa uns 5 milions d’anys i posteriorment durant el quaternari, quan encara l’àrea disposa de planes amples i turons de menys de mil metres, la falla va adoptar una major activitat produint l’ensorrament del Callejón de Huaylas i l’aixecament de la serra oriental d’Àncash. Es calcula que es va anar elevant a raó d’un mil·límetre cada any i que aquest procés encara continua, d’acord amb la informació dels mesuradors sísmics.
No només hi ha persones a la vall, també porquets, al menys un per casa i sempre lligats amb una corda.
Signes dels temps: campanya electoral. Ara demanen el vot, no se sap si després de les eleccions recordaran aquests pagesos de la vall.
Ja veiem Vaqueria, ara tocarà pujar tot el que hem baixat. Les parets de la dreta formen part del massís del Yanapaqcha, Chacraraju i Pisco. El Nevado Pisco és probablement una de les ascensions més comuns de la Cordillera Blanca, ja que és pot considerar una ascensió fàcil i amb els seus 5760m i des del cim disposa d’unes vistes extraordinàries de 360º. El nom original, que també es fa servir actualment, és el de Mataraju. El cim va ser rebatejat el 1951 en la primera ascensió per part de C. Kojan, G. Kojan, R. Leininger i M. Lenoir, que van celebrar l’èxit al cim amb la popular beguda del Perú (pisco).
Les mules ens passen. Segueixo explicant que a prop del Pisco hi ha el refugi Perú, situat a 4765 just a les restes de la morrena del Pisco (o Mataraju), davant del circ dels Huandoy. Està gestionat per la Escuela de Guias Don Bosco de los Andes i disposa de 80 places. Les ascensions més habituals des del refugi són al Pisco, a l’Huandoy i al Chacraraju.
El capellà Hugo de Censi diu “ hem construït els refugis de Pisco, Ishinca, Huascaran i Contrahierba amb una intenció social. Tots els beneficis que obtenim van dirigits a assistir i curar als vells més necessitats de la Cordillera; a refer les seves barraques; a millorar el cultiu de patates... molts dels nous visitants no trepitgen les flors però passen per sobre de la pobresa, ni observen la gent que viu als peus de les muntanyes...parlen d’obrir noves vies d’escalada, ¿no em podran ajudar a obrir un nou camí pels joves fills dels pagesos i que no hagin de marxar a les ciutats?”
Arribem a Vaqueria, on podem prendre un refresc, menjar una mica i descansar una estona.
El campament quedarà muntat un parell de quilòmetres més amunt, per la mateixa pista (transitable per cotxes) que passa pel poble. Afortunadament ara ja no plou i podré canviar els mitjons mullats per uns altres ben secs. A la muntanya i en tenda de campanya, acabem gaudint de coses ben senzilles i elementals com pot ser tenir uns mitjons secs per canviar.
Des del campament veiem el massís que està situat entre la Quebrada Morococha i la Quebrada Keshu, Les neus són del Nevado Chopicalqui (6354m). El Chopicalqui és la quarta muntanya més alta de la Cordillera Blanca. Forma part del massís del Huascarán i aquest cim n’és el tercer pic. Sabem que la primera ascensió la van aconseguir, el 3 d’agost de 1932, E. Schneider, H. Hoerlin, P. Borchers i E. Hein, l’expedició alemanya que uns dies abans havia fet cim al Huascarán. Ho van fer per l’aresta sud-oest que actualment es considera la via normal.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862685