(Cordillera Blanca) Ruta el 5/05/2014; 24 km; +819 -792; 8 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vaqueira (3600m), Portachuelo (4767m), Laguna Llanganuco. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat.
 |
 |
FA ANYS: El 1826, mentre es consolidava definitivament la independència de Perú, a Espanya s’expurgaven llibreries i biblioteques, es requisaven totes les publicacions lliberals o progressistes i es portaven a terme represàlies i execucions. Regnava Fernando VII, que va morir paralític el 1833.
Comencem el dia igual que els altres, però no plou. Avui ajudarem a desmuntar el campament. Parlo una mica amb l’Ivan de les llengües i li explico que a Espanya el règim de Franco (1939 a 1975) mantenia la prohibició de traduir obres al català. Tot i la severa persecució de la llengua catalana, van sortir dues revistes clandestines en català: Poesia (1944) i Ariel (1946), que van traduir regularment obres occidentals.
Les motxilles i els petates van quedant ordenats.
Hem arribat al pas de Portachuelo, a 4767m. Aquí hi ha canvi d’aigües. Hem pujat per la Quebrada Morococha i ara baixarem per la Quebrada Llanganuco. La quebrada de Llanganuco és bàsicament un congost d’alta muntanya d’origen glacial, com els altres, o potser d’origen tectònic amb la posterior erosió glacial. Procés que devia derivar en la formació dels llacs d’Oroconcocha i Chinacocha. El sistema està flaquejat, a dreta i esquerra, pels cims que s’aixequen fins l’Huascaràn, el Pisco, el Chacraraju i, entre altres més, el Chopicallqui. Ara recordo que els catalans Oriol Baró i Jordi Coromines van fer una variant, amb quatre llargs, al Pilar Nord del Chacraraju Est. Un ascens en gel, roca i mixt fins sumar uns 900 metres de desnivell d’aquesta muntanya de 6001. Abans Coromines havia escalat la cara est de l’Artesonraju (6025m) i junts s’havien quedat a 20 metres del cim en la sud-oest del Taulliraju (5830m).
Les vistes són molt limitades degut als núvols, però sembla que es comença a veure una mica de cel blau. He pogut saber que el nom de Llanganuco prové de les veus runa “llanga” (color suau) i “uku” (interior, fons), segurament fent referència al color blau verd dels llacs. El primer llac que trobem pujant és el Chinanqocha (llac femella) que està situat a 3850 metres. Més amunt, potser un quilòmetre més enllà, hi ha el llac Orqonqocha (llac macle), que manté la mateixa altitud que l’anterior. Als voltants es pot admirar una veritable diversitat botànica, que nosaltres no coneixem prou però que es fa evident. Els noms dels dos llacs probablement prové del fet que el segon deixa anar el seu flux que baixa fins al primer i d’aquesta manera disposem d’una metàfora relativa a la vida i a la creació.
Per la pista, de baixada, unes creus indiquen un accident que va passar fa uns anys.
A la dreta nostra, les parts inferiors de les glaceres del Pisco i del Huandoy. No el podem veure el Huandoy, però sabem que es tracta d’una de les muntanyes més imponents. El nom original és Tullparaju, que prové de les paraules quítxua “tullpa” (fogó de pedres) i “raju” (gel), és a dir una muntanya en forma de fogó de pedra i és que els seus tres cims formen com un trespeus esperant de posar-hi l’olla a sobre. El cim nord és el més alt, amb 6365m, la punta sud té 6160 i el cim est 5900. Està just davant del gran Huscarán i separada per la Quebrada del Llanganuco, amb els seus dos llacs que hem esmentat en l’etapa anterior. La primera ascensió al cim est va ser el 1 d’agost de 1952 i va ser conquerida per P. Hoessli i F. Hoyt, els quals van trigar 17 hores des del coll Pisco-Huandoy. El cim Sud va ser fet, a través d’una elegant línia, directe i compromesa, pel francès René Desmaison, l’any 1976 i va ser filmada en format 16 mm. René Desmaison, autor de nombroses primeres als Alps, a l’Himalaia i als Andes, va morir l’any 2007 als 77 anys després d’una vida envoltada de polèmica per l’actitud arrogant que se li atribuïa i els constants conflictes amb altres guies i escaladors a Chamonix.
Ara veiem molt millor els dos llacs de Llanganuco: Orqonqocha i Chinanqocha. Diu la llegenda que en aquest paradís hi vivien els déus i el déu suprem Inti (el sol) tenia una filla que es deia Huandoy. Es veu que la filla s’havia enamorat d’un mortal que es deia Huascarán, però el déu li deia que no era una bona cosa que una deessa es casés amb un mortal, però els dos enamorats insistien. Quan Inti va saber de les trobades d’amor entre Huandoy i Huascarán, els va maleir i els va condemnar a viure tota l’eternitat separats i d’aquesta manera els va convertir en les dues muntanyes gelades, per refredar els seus ardors amorosos, separades per la vall de Llanganuco.
Han baixat les vaques de les muntanyes. Els primers embarcaments de vaques es van fer en el segon viatge de Colom, el setembre de 1493, en direcció a Santo Domingo (La Española). Bàsicament hi portaven, en els petits vaixells, vedells, porcs i ovelles, per ser més petits i fàcils de controlar. En el tercer viatge, 1498, es van transportar cavalls (per ajudar la conquesta) i ases per traginar. Al Perú les vaques i altres animals van arribar des de l’illa La Española a partir de 1534.
Hem arribat al llac Chinanqocha, des d’on, ara que el cel s’ha obert una mica, podem tenir una vista extraordinària del majestuós Huascarán (6768m). La vista del rei del parc ens omple d’alegria. Va ser el matí del 2 de setembre de 1908 quan la nord-americana Annie Peck i els guies suissos de Zermat Taugwalder i Zum Taugwald van conquerir el cim del Huascaran, la muntanya més alta del Perú. La satisfacció de la Peck devia ser enorme ja que era la cinquena vegada que ho intentava. Per la seva altitud, l’Huascaran sempre havia estat en el punt de mira de les expedicions. Les tragèdies també sovintegen, com el terratrèmol que va sepultar Yungay, que ja he comentat en alguna etapa anterior.
Aquest cim també recorda la presència del famós Ricardo Casarotto, que va obrir, en solitari, la via nord l’any 1977 ajudat només per la seva dona, Goretta Traverso, al campament base. Posteriorment, molts alpinistes han perdut la vida intentant la repetició d’aquesta via. El gran Casarotto va intentar el juliol de 1986 la famosa Magic Line, al K2. A 300 metres del cim va decidir, prudent, tornar avall per un brusc canvi de temps. Anava baixant ja fora de les dificultats més tècniques quan la ruptura d’un pont de neu el va fer caure en una esquerda de 40 metres, a només 20 minuts del camp base. Va poder avisar per ràdio a l’equip italià que es van preparar pel rescat però es va fer de nit. Finalment el van pujar però per les hemorràgies internes va morir al braços de Gianni Calcagno. Va ser enterrat en una esquerda. Després de 17 anys, la glacera va expulsar les restes i un grup d’escaladors kazaks les lliurà en el Memorial Gilkey, un munt de pedres i banderes d’oració, amb les plaques dels morts en el K2 i que es va iniciar amb la mort,el 1953, de l’alpinista nord-americà Art Gilkey.
El cuiner i el Joan s’embarquen. Del Huscarán potser cal afegir que el 20 de juliol de 1961 van ser Jordi Pons i Josep Manuel Anglada els que van conquerir la llarga i complexa aresta nord-est, en el context d’una expedició espanyola. En aquella mateixa expedició va perdre la vida Pedro Acuña, per una caiguda dins d’una escletxa. De Jordi Pons es pot dir que va fer grans escalades com les de l’Eiger o l’Esperò Walker i va formar part de l’expedició catalana a l’Everest, l’any 1982, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya, que va representar el primer intent.
El final de festa és un dinar a Hamacucho, on finalment podem tastar el cuy. Amb aquesta crònica s’acaben els dies passats a Perú. He escrit les cròniques del primer dia d’aclimatació a Manallocsec, els 4 dies de trek al Machu Picchu i els 5 dies de la Cordillera Blanca.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862699