Ahir, dia 25 de maig de 2013, vaig assistir, a Madrid, a una Jornada d’homenatge a la vida d’Eric Berne, el pare de l’Anàlisi Transaccional (AT). En una de les taules rodones va assistir Matti Hemmi, el qual va exposar seu punt de vista sobre el que s’anomena la Zona de Confort, concepte conegut des de fa anys.
Però comencem des d’abans. Diguem que, per exemple, hi havia un ratolí que un dia, olorant un magnífic formatge, va passar per un túnel i se'l va començar a menjar. Va sentir un soroll, “clonk”, es va tombar i va veure que s'havia quedat tancat dins de la ratera. Com que no podia sortir, es va acabar de menjar el formatge. Després va passar el temps i cada dia queia dins de la ratera un bon tros de formatge i el ratolí es va acostumar a aquell menjar saborós i sense esforç. Un dia es va trobar la porta oberta, va sortir, va olorar, va voltar per l’habitació i va tornar a la ratera. Quan va entrar de seguida va caure un tros molt bo de formatge. S’hi va acostumar. De mica en mica els trossets de formatge eren cada cop més petits, però el ratolí seguia dins de la ratera esperant el menjar, tot i que la porta era oberta. Estava presoner, però com que cada tarda podia menjar, tot li era igual. De fet, ja no era presoner de la ratera, era presoner de la seva zona de confort.
Tornem ara a la zona de confort de la conferència. Bàsicament l’idea és que ens acomodem en un entorn habitual, conegut, que ens resulta confortable encara que sigui, de vegades, desagradable o perjudicial per a nosaltres. Hi ha un mecanisme mental que busca qualsevol justificació perquè ens hi quedem, que no ens deixa sortir. De vegades fins i tot és una feina que no ens agrada, o que ja ha deixat de tenir cap mena d’interès, o bé on els directius ens tracten malament. És igual, ens queixem, rondinem... però no sortim de la ratera. Ens paguen cada cop menys, fins i tot ens enganyen, però ens quedem a la ratera. Totes les justificacions que diem són mentida: la realitat és que som presoners de la ratera.
La zona de confort s’ha tornat una ratera i tu ets el ratolí.
Quan més temps estàs dins de la ratera, més costa sortir. El teu nen submís (tots en portem un al cervell) et diu que fa mandra sortir de la ratera, que ja convenceràs que et donin una mica més de formatge, que no et tractin tan malament, que en donin una feina més interessant... tot mentides.
Però no ho oblidis: tens a les teves mans escapar d’aquesta presó, la porta és oberta, només cal que ho vulguis fer. Fora de la presó hi ha un món magnífic, només cal que prenguis la decisió de sortir a explorar-lo. Com que estàs a la ratera, amb la porta oberta, el teu propi confort, la teva acceptació que ets una víctima, et servirà d’excusa i et dirà: no surtis.
Pregunta’t o pregunta als teus amics ¿em queixo sovint de la meva feina actual, de com em tracten, del que em paguen...? Si la resposta és positiva i tenies dubtes de si això de la ratera t’afectava, ara no ho dubtis gens: estàs dins de la ratera i tu ets el ratolí... perquè vols!
Ets l’esclau, el presoner... de tu mateix!!!
En aquest moment et toca decidir sortir ja de la zona de confort (de la ratera). Fora, també hi ha feines desagradables, sous reduïts, forats al terra, inconvenients, dificultats, precipicis... per tant no surtis com un boig: fes-te un pla, seriós, un programa dels passos que has de donar, avalua les possibilitats (escriu-les!), estableix un calendari i... endavant!
Benvingut al món dels decidits.
Recomano vivament que vegis el vídeo que està a continuació, et pot canviar la vida.