Què passa amb el jovent que no troba el seu encaix dins la societat? Potser van creure que la vida havia d’anar d’una manera determinada, potser els vam convèncer que el futur estava ple d’oportunitats o potser el “sistema” els va omplir de falses esperances.

                Revisant la breu síntesi que fa Juan Manuel Opi dins de “Las claves del comportamiento humano” (Edit Amat, 2001), m’he aturat a reflexionar en el guió “Fins que”, que Eric Berne vinculava amb el mite d’Hèrcules. Una primera conclusió immediata se m’ha fet present: probablement pares, mestres, mitjans i autoritats es van entestar, durant anys, a explicar als infants (que després serien els joves que avui estan desconcertats) que la vida estava a la seva disposició i que podrien dedicar-se al que més els hi agradés. En aquest entorn es va formar el seu “Guió de Vida”.

                Abans de continuar, potser, cal explicar breument què és això del Guió de Vida. En el procés de formació de la personalitat, el nen va estructurant creences basades inicialment en dos impactes bàsics: m’agrada, no m’agrada. El psiquiatra canadenc Eric Berne, creador de l’Anàlisi Transaccional, va descobrir l’existència dels “mandats” i “atribucions”. Va escriure que uns i altres suposen un “programa” que dirigeix la conducta de cada persona en els aspectes més importants de la seva vida.

Per què hi ha persones que sempre arriben tard? Per què hi ha persones obsessionades per la perfecció?... Tot té a veure amb el “programa”, amb el Guió de Vida... Com ets tu? Com actues?... Tot depèn del teu programa... però cal explicar dues coses més.

                Els “mandats” són les prohibicions o inhibicions que vas rebre quan eres un nen, fins als vuit anys. Generalment tenen a veure amb negacions i es poden gravar en format d’ordres com “no visquis”, “no sentis”, “no ho aconsegueixis”, “no pensis”... Al costat hi ha les “atribucions” que representen aquella part del programa que ens hem gravat i que ens diu què volem fer i què volem ser.

                Tots tenim un Guió de Vida. Alguns, però, es mouen per la vida de forma flexible, per altres el guió la dirigeix. Un llibre molt important, dins d’aquest tema, de Claude Steiner “Los guiones que vivimos” (Edit. Kairós, 2006), és absolutament recomanable per a la comprensió dels mecanismes que ens condicionen.

                Per posar un exemple, imaginem aquell noi o noia que en un entorn familiar i social determinat va fer seus uns valors determinats sobre la roba i les marques. Potser després se sentirà atret per treballar en una empresa tèxtil. O l’altre a qui li agrada l’esport, o aquell a qui li agrada el formatge... El fet que t’agradi la roba, o l’esport o el formatge, vol dir que t’agradaria treballar en una empresa tèxtil, una d’esports o en una granja de vaques? I si és el cas, treballant fent què?

                Per a què t’has preparat durant vint anys de vida i de formació? Quin és el pla de vida que t’estàs preparant? Cap a on vas? I allà a on vagis, has preparat el camí per anar-hi?

                Per exemple, potser t’has proposat que vols ser artista de cinema. I per què? Qui et diu que no series molt feliç sent metge, o escriptor, o cuiner, o pilot d’avió, o guia turístic...? El programa que cadascú tenim ens condiciona i tanca dins d’una capsa limitada. Però el principal problema de la capsa és que no podem veure res més enllà d’uns pocs metres fora d’aquesta capsa particular.

No ets lliure. Et domina el teu Guió de Vida. L’aspecte positiu és que el pots canviar. Saps com? Doncs primer has de ser conscient de quin és el programa que tens instal·lat, reflexionar sobre els aspectes negatius que conté i donar-te permís per canviar, per modificar el rumb.

                No necessàriament el que més t’agrada és allò pel que més t’has preparat. Pensa-hi: és coherent el que vols fer amb els coneixements i formació que has obtingut?

                Això no vol dir que no hagis de fer allò que et fa més il·lusió: cal seguir el camí d’allò que ens il·lusiona ja que si no som feliços pel camí, és difícil que arribem al final. Ara bé, preguntat: si et fa molta il·lusió ¿t’estàs preparant prou per fer el camí? Pensa en la següent hipòtesi: vols pujar un cim del Himàlaia. Són vuit mil metres i l’esforç serà brutal. Ja has pujat abans un cim de 3000 metres?... i després un altre de 4000?... Ja saps utilitzar les “eines” (grampons, piolets, arnés,...)? Doncs per a qualsevol finalitat també convé tenir ben clar per a què t’estàs preparant. Quines són les teves “eines”, les teves capacitats?...

Un altre exemple. T’agrada molt menjar marisc i també els esports de mar. Veus l’oportunitat de comprar un negoci de platja, amb “xiringuito” de peix i lloguer de taules de wind surf, piragües i altres equipaments. Estàs negociant el preu i l’endeutament. Però, què has fet fins ara per saber portar un negoci com aquest? Ja has investigat sobre la legislació que afecta les activitats?, les normes municipals dels xiriginguitos d’aquesta platja en particular?, tens experiència en gestionar un negoci?, coneixes les normes i condicions per a contractar personal?, què saps de les assegurances necessàries i de les responsabilitats que tindràs?... En conclusió ¿com t’estàs preparant?

                El Mite d’Hèrcules suposa que una persona s’obliga a viure una vida penosa, ja que sent l’obligació de fer alguna cosa i “fins que” no la faci, fracassarà i arribarà a morir en l’intent per donar compliment al “mandat” i si no ho aconsegueix creu que no podrà ser feliç. El més terrible és que quan aquestes persones ho aconsegueixen, tal com diu l’autor de “Las claves...”, el premi acostuma a ser decebedor. I és decebedor no tant perquè no sigui bo que l’individu tingui una gran empenta, sinó perquè la seva falta de preparació prèvia el condueix pel sender dels molts problemes i dificultats que normalment comporta tota activitat i pels quals ell no s’ha preparat. Inevitablement viurà els problemes (que de fet són “normals”) com a la mala sort que el persegueix i sentirà una constant frustració.

                Ara bé, el futur és pels que tenen una il·lusió, són constants i tenen empenta. Lluita pel que desitges... però prepara’t bé.