(Anoia) Excursió el 9 de gener de 2013, la primera de l’any, amb els amics Josep, Josep Maria, Alfred, Toni, Manel i Pere. Hem fet un recorregut circular de 20 km, amb uns desnivells de + 717 i – 667 metres.
Hem tingut la sort de fer una visita guiada al castell, de la que ja en parlaré més endavant.
 |
 |
VA SER AHIR: Es va inaugurar el tren d'alta velocitat fins a Girona, amb les obres a mitges. El president de la Generalitat de Catalunya va dir que el territori que aporta més al PIB d'Espanya és el que té menys infraestructures "públiques". Precisament aquesta infraestructura va ser considerada prioritària pel Consell de Ministres del govern d'Espanya el 1988. Ha trigat 24 anys! Mentrestant a Espanya s'han construït 3000 km de connexions d'alta velocitat. Algú creu que el govern de l’Estat prioritza les infraestructures a Catalunya?
Hem arribat a Sant Pere de Sallavinera (587m), dins d’una densa boira. Al costat de l’església de Sant Pere hi ha aparcament on podem deixar els cotxes. El poble està situat al nord de la comarca i a tocar de les del Solsonès i del Bages. És un poble petit, amb l’ajuntament, alguna botiga i cases restaurades com a residències d’estiu, tot situat en un lleuger carener. El nom sembla derivar del llatí “ipsa lavinaria” que ve a significar “caiguda d’aigua” o “canal d’aigua”, topònim que va servir per a la primera torre o castell de Sallavinera.
L’església està dedicada a Sant Pere i tot i les reformes i canvis posteriors, cal saber que es tracta d’un edifici d’origen romànic on hi havia un altar a Santa Maria que era objecte de molta devoció.
Comencem a caminar tot passant pel pont que supera la riera de Sant Pere. La major part de les aigües del terme provenen de la riera de Boixadors, la qual, molt més avall, quan entra al terme d’Aguilar de Segarra pren el nom de riera de Rajadell. Primer anem seguint el GR que va en direcció a nord per carretera local asfaltada i sense trànsit, fins arribar a la petita estació de Seguers. Aquí es podria deixar el cotxe i estalviar els tres quilòmetres que hem fet.
Hem seguit per la plana de Cal Cinto fins que arribem a la església particular del Molí de Boixadors. La boira encara ens acompanya, però sembla voler esvair-se.
És un indret sorprenent, format per una ermita de planta important, donat que es tracta de la capella d’una família. Està dedicada a la Sagrada Família i va ser construïda el 1883. Els seus fonaments són sòlids a sobre d’una base de roca, de la mateixa manera que les diverses construccions que l’envolten.
Hi ha un cementiri dedicat a la família propietària: Bosch. Probablement es devia tractar d’una família que es devia enriquir després d’anar cap a les colònies americanes, ja que les dates de construcció coincideixen amb la majoria dels que van tornar un cop Espanya anava perdent-les. Les informacions que he trobat identifiquen la família Bosch que ja habitava l’indret des de fa uns vuit segles.
Hi havia un molí fariner, en el curs del torrent de la Puda, que ben segur devia tenir l’origen en el propi castell de Boixadors.
Apropant-nos al Serrat de Sant Jaume, deixem a la dreta les diverses construccions de la masia de Cal Camps. Aquí el camí gira, en llaçades, per pista, de cara a nord. Ens ha sortit una mica de sol, que agraïm perquè feia una mica de fred, però encara no sabem que més endavant tornarà a canviar de valent.
El camí s’endinsa al bosc i pugem. La boira es va espessint i dalt del turó, dins del serrat de Sant Jaume, veiem la silueta de l’ermita que dóna nom a la serra: Sant Jaume Salerm. Es tracta d’una esglesiola reconstruïda el segle XVIII. En un lateral de la petita espadanya es pot llegir l’any de la seva construcció i damunt la porta que s’obre a migdia hi ha una fornícula on devia haver-hi hagut alguna imatge. També hi ha un enguixat amb el text: “Reconstrucció per Miquel Camps 23.6.39. Any de la Victòria” (Una referència que abans sovintejava i que indicava que era l’any que les tropes franquistes havien vençut i començava la dictadura). Es veu que el nom deriva de Sant Jaume de l’Erm. En algun moment del temps devia derivar a Sant Jaume de “Sa” l’Erm i d’aquí a Salerm ja només hi quedaba un pas. Sembla que hi ha algun document antic que fan referència a “Sancti Jacobi de Heremo”.
Unes ruïnes, avui de difícil localitzar dins la boira, volem deixar un record apagat de l’existència d’un convent, més amunt de l’actual ermita, segons vol la tradició oral de la gent de la contrada. Nosaltres seguim, ara, la pista en un ràpid, però còmode, descens que ens deixarà cent metres més avall, envoltat d’un fred gèlid i un entorn blanc i gebrat magnífic, per aquest vessant septentrional del turó de Sant Jaume.
Com que ja hem fet més de la meitat de la ruta d’avui, ja fa estona que anem en direcció a ponent. A mida que hem anat avançat, la boira ha estat més i més densa i el fred molt intens. Tot al voltant és un món blanc de gel arrapat als arbres i a les més minúscules branques. Anem una mica tard, si tenim en compte que havíem quedat, per telèfon, amb la Sra. Montserrat Noguera que ens havia de fer la visita guiada al castell de Boixadors. Provo de trucar-la, però no tinc cobertura. Els altres companys, amb contractes amb altres companyies, tampoc no tenen cobertura.
Travessem el torrent de La Font Puda. Estem a 670 metres i ja fa estona que hem deixat els 880 de Sant Jaume, però la boira continua present. Ara, però, ja enfoquem decididament la carena de Boixadors.
Arribem al davant del castell, enigmàtic entre el tel boirós. Hi havia una primitiva fortificació l’any 1085, com a part del sistema de defensa de la Marca Hispànica i es té constància que el 1123 ja existia el llinatge Boixadors. Eren èpoques on calia protegir-se i protegir el territori i del XIII al XIV es van anar construint diverses dependències. Cap el XIV ja els tenim com a barons d’un terme més ample i amb dos castells més: Llavinera i Fortesa. Des de l’any 1425, per enllaç matrimonial, passà als Foixà, però val a dir que la nissaga Foixà-Boixadors es va mantenir fins fa quatre dies, ja dins del segle XIX, cosa poc habitual ja que amb el seguit de guerres i especialment les que Catalunya va perdre davant de Castella, molts dels castells van ser ocupats per nissagues d’origen castellà, un cop morts o expulsats els senyors que n’eren els titulars. Ara bé, cal dir que el castell va allotjar tropes durant la guerra de sucessió i una breu nota dels felipistes, publicada a la “Gaceta de Madrid” el 19 d’octubre de 1711, deia “salió un destacamento nuestro y atacó el castillo de Boxadós, cuya guarnición huyó inmediatamente, pero fué maltratada en la fuga...”
La senyora Montserrat ens està esperant, al costat de llevant de l’església,on toca una mica el sol i s’hi està a recer del vent gelador. Li agraïm molt que ens hagi esperat, tot i el nostre retard. Visitem primer l'església de Sant Pere que, malgrat les reformes i els afegitons del campanar i altars laterals, és un edifici romànic, amb absis, nau i antiga porta d'ingrés, situada al costat de migdia. Consta des del 1089 i als seus voltants han aparegut velles tombes que indiquen l'antiguitat del lloc. El temple és d’una sola nau amb campanar d’espadanya de dos ulls. Els diversos nivells de teulades, els sis arcs cecs per sobre del portal i les columnes interiors informen de successives reformes i modificacions.
Sembla que hi havia tres tombes de la família Boixadors, del segle XIV i que van desaparèixer, robades, el segle XX. Hi havia un altar dedicat a Sant Maria. Era una verge amb molta devoció per part de la gent del territori i per això l’església també es coneguda com a Santa Maria de Boixadors.
És interessant observar les rajoles signades originals que queden en un racó i que convé no trepitjar. També és interessant la sepultura amb el forat. Ens explica la nostra guia que hi havia la llegenda que per aquesta tomba hi havia un túnel que unia aquest castell amb el de Rubió i que en aquest túnel estava amagat un cèrvol d’or. Molts l’han buscat, però no l’han trobat i és que no es pot trobar el que no hi ha. L'escut dels Boixadors, un cérvol, és una figura reproduïda repetidament al gran retaule gòtic de Rubió, la qual cosa vam poder comprovar ara fa un parell de mesos quan hi vam fer una visita.
Entrem en la part del castell que s’ha restaurat per poder visitar. Destaca una volta apuntada, ja gòtica, magnífica que fa de finestra per veure una part de la alta torre. Es conserven diverses dependències i muralles. Fins a principis del segle XX s’havia utilitzat com a casa de pagès. El conjunt va ser restaurat els anys 1971 a 1973. La gent de Sant Pere de Sallavinera estan força orgullosos d’aquesta “petita joia” del terme.
La visita ha durat una mica menys d’una hora i després anem baixant passant primer per les cases de Cal Gironella i més avall arribem a l’edifici de l’estació de tren de Seguers Sant Pere Sallavinera. Es tracta de la línia de Saragossa a Barcelona, per Lleida i Manresa, de via única. La gent es queixa de la comèdia dels governants espanyols que molt fer alta velocitat i les rodalies i la mitja distància (que és el que realment necessita la població)encara són de via única. Aquesta línea es va obrir el trànsit el 30 de maig de 1860 per part de la “Companyia de Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza”. El 1941 totes les vies de ferrocarril, d’ample espanyol, van ser nacionalitzades per la dictadura i posades sota el nom de Renfe, que encara avui les explota.
A la tornada a casa, ha tocat complir amb el deure i hem enviat una nota d’agraïment per l’atenció rebuda de la Sra. Montserrat Noguera, a l’oficina de Turisme Anoia, que ens han contestat puntualment. És de valorar la dedicació que hi posen per donar a conèixer el país. Un altre cop, gràcies des d’aquí, Montserrat.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots anar a: