(Bages) Excursió del 29 de febrer de 2012 amb els amics Josep, Josep Maria i Alfred per fer una volta a la riera de Talamanca, l’indret on es va produir la famosa batalla. Hem fet uns 13 qm, amb uns desnivells de + 414 i - 414, en un total d’unes 3 hores ½.
 |
 |
Talamanca és una vila petita situada al costat del parc de Sant Llorenç del Munt, a tocar del Bages que té un casc antic molt ben conservat i que serveix de perfecte marc de referència a l’excursió d’avui que, sobretot, té un contngut històric important: la batalla de Talamanca del 1714. Per a Moran, Batlle i Rabella, el nom de Talamanca es troba en documentació antiga com a “Talamancha” i podria ser d’origen preromà indoeuropeu.
Quan hi arribem hi ha força boira, especialment cap al fons de la riera, però a mida que anem caminant s’anirà esvaint. Mensy mal, doncs aquest ha estat el tercer intent i ja ens convenia poder fer l’excursió. El castell de Talamanca destaca per sobre del poble, dalt d’una cresta de roca. És documentat des del 967. Tenia sota la seva responsabilitat la defensa del terme i se sap que, des del segle XII, estava sota el poder dels senyors de Talamanca, família que a mitjans del XIV van adquirir també la baronia de Calders. Els Talamanca fou una nissaga lligada a la història del poble i de la noblesa de la Corona durant tota l’Edat Mitjana i potser començà amb Bernat de Talamanca i la seva muller Dolça a finals del segle XII. Un descendent, Berenguer de Talamanca, concedí honors, feu donacions i participà en actes de violència contra Guillem de Calders, que obligà, fins i tot, a intervenir el rei Jaume II.
A partir del 1480, com a conseqüència dels lligams familiars, passà a anomenar-se de Planella-Talamanca i ja a finals del segle XVII es fusionar amb els marquesos de Castellbell.
El castell fou enderrocat, pels borbònics, el 1715 com a represàlia pel suport que la població va donar a la causa austriacista. Recentment ha estat fortament restaurat el 1959 i actualment es pot visitar.
Anem fins el Mirador del Memorial 1714. Des d’aquest mirador és pot veure ben bé tota la serra de la Mussarra, on hi estaven les forces borbòniques. El que veiem esta en el context de la guerra del 1714. Els dies 13 i 14 d’agost de 1714, els borbònics fracassaren en un intent d’assaltar les muralles de Barcelona. En aquests mateixos dies va tenir lloc la batalla de Talamanca. El marquès de Poal va maldar per reunir combatents i atacar els assetjadors de Barcelona. Va derrotar els borbònics aquí a Talamanca però no va tenir prous recursos per atacar a Berwik. De la derrota en va seguir del Decret de Nova Planta i es va consolidar pel tractat d’Utrech. Felip V va ser reconegut per les potències europees com a rei d’Espanya i els territoris del Nou Món i al mateix moment van deixar de reconeixe’l com a sobirà dels territoris europeus que procedien de la Corona catalanoaragonesa. Nàpols, Sicília i Sardenya passaren a dependre d’Alemanya i Menorca, juntament amb Gibraltar, d’Anglaterra.
Parlant ja de Talamanca, val a dir que aquell dia, a mig matí, Poal (el comandant de l’exèrcit català) va decidir atacar. Va fer baixar tropes fins la riera i s’establi la lluita amb els barrufets borbònics o “Rossetes” fins que aquests van retrocedir. Les forces catalanes passaren la riera per diversos punts i van atacar amb èxit l’esperó de solell del Molí Menut. Tot seguit i amb la intenció d’encerclar l’enemic, Poal envià una segona força fins el coll de Lligagossos. Nosaltres, des del mirador tenim una visió del que fou el camp de batalla.
Els comandaments catalans dirigien un exèrcit formal. Part d’aquestes tropes, comandades per l’oficial Villar i Soler van atacar, per sorpresa, al llarg de la carena de Mussarra. Aquest intent es va fer per la carena entre el coll esmentat i la comandància borbònica situada al mas Mussarra. Els borbons van reaccionar enviant totes les reserves amb la finalitat de contenir el perillós atac català. Llavors, el Coronel Villar va haver de retrocedir.
Els borbònics van haver de retirar-se muntanya amunt. Tanmateix l’avenç català no va poder prosperar per la zona de solell. Els combatents van quedar sense municions i als catalans els va tocar retirar-se cobrint la retirada a través de la riera. En acabar el dia, els dos exercit havien tornat a les seves posicions originals. Les baixes devien ser de més d’un centenar per cada bàndol. Els borbònics, atemorits, no estaven dispostos a enfrontar-se de nou i van decidir la retirada. El dia 14 van marxar cap a Sant Llorenç Savall. Els miquelets d’en Poal els van encalçar durament i els van causar unes sis-centes baixes.
Arribem al punt de pas de la Riera de Talamanca. Ust per aquí van passar els Regiments de fusellers de muntanya Sagimon Torres i Martiriá Messeguer. Es calcula que comptaven amb uns efectius d’entre 300 i 600 homes.
Es van encarar al regiment Rosetes de fusellers de muntanya (eren miquelets botiflers), al batalló d’Infanteria Regular i a una esquadra de cavalleria, tot plegat amb uns 1200 homes en aquest punt.
La pista va pujant, perquè ha de recuperarl’altura de la que hem sortit. Més tard ja estem a prop de la Mussarra, que veiem entre els pins, on estava el comandament borbònic. Per aquest suau turó estaven desplegats el Primer regiment de Dragons i també una part important del Primer batalló d’infanteria regular, comandats pel coronel Vallejo, formats per uns 1.500 homes.
Tot aquest front oriental de la serra fou atacat per l’exèrcit català: el Regiment Ferrer de fusellers (uns 400), el Regiment Brichfeus de Dragons (uns 200) i dues esquadres d’Hússars i voluntaris (uns 200).
Tot plegat uns 800 homes, que potser foren reforçats amb part del sometent (que comptava amb uns 2000 membres).
Seguim el torrent 
Hi trobem diverses cabanes de pedra seca, d'origen històric més proper
Després de menjar una mica, comencem a baixar, tot veient Talamanca a l’altre costat. Aquesta seria la mateixa visió que tindrien els invassors, encara que probablement els bosc fora molt més tupit i amb dificultat per a moure-s’hi.
Una estona després tornem a ser al torrent i el tornem a passar. Ara tocarà tornar a pujar un altre cop fins al poble. Potser val la pena parlar una mica del comandant en cap. Antoni Desvalls i de Vergós, fou l’hereu de la rica i aristocràtica família Desvalls. Exercí com a militar i amb 19 anys va rebre el nomenament de capità. Va ser partidari de la causa austriacista i el 1705 aconseguí que amplis territoris dels Pirineus donessin suport a Carles III. El mateix 1705 assolí el grau de coronel d’infanteria i, un any mes tard, Carles III li donava el títol de marquès i vescomte i, a més, era nomenat superintendent general de la frontera. El seu prestigi com a militar augmentà encara més durant la campanya del setge de Barcelona de 1706.
En arribar la campanya catalana del 1713-1714, Antoni de Villarroel, cap suprem de l’exèrcit català el designà comandant en cap de l’exèrcit de l’exterior, el que operava fora de la Barcelona assetjada. El marquès del Poal va dirigir els exèrcits catalans amb eficàcia per bona part del territori català. Els borbònics van haver de dedicar ingents quantitats de tropes per intentar neutralitzar les forces de Poal, tanmateix el marquès els derrotà en nombrosos enfrontaments com aquest que es donà a Talamanca el 13 d’agost de 1914. Després de la derrota catalana Antoni Desvalls va continuar la lluita antiborbònica com a governador d’Eivissa fins que l’illa capitulà definitivament el 1715. El marquès de Poal i la seva família foren rebuts amb honors a la cort de l’Emperador Carles a Viena, on Poal continuà a carrera militar fins assolir el rang de mariscal de camp.
Just abans d’entrar un altre cop a Talamanca hi ha la font del mateix nom del poble, amb un arbre monumental. És conegut com Negundo de la font (“Acer negundo”). Arbre caducifoli de la família de les aceràcies dioic i fruits en disàmara, amb les ales fent un angle agut original de l’est d’Amèrica del nord i conreat en parcs i jardins.
De tornada al poble de Talamanca ens creuem amb el camí ral que comunicava Barcelona amb Berga. De fet, el camí de Berga és una branca que es desprèn per la dreta del camí reial que va de Barcelona a Manresa en el moment de passar per La Barata. El de Manresa travessa la Serra de l’Obac en sentit nord-oest i el de Berga segueix en direcció nord per la carena pels mateixos indrets on més tard, es va traçar la carretera. Passa pel coll d’Estenalles, Talamanca i amunt fins Berga.
Església parroquial és un bonic temple romànic que conté al seu interior un monument mortuori de dicat a Berenguer de Talamanca que morí el 1325, probablement en les batalles que es mantenien a Cerdenya. Cal recordar que en aquella època l’afició bàsica dels nobles era batallar i fer la guerra. La seva vídua, Blanca, feu erigir el mausoleu dins de l’església. Nosaltres hem intentat en diverses oportunitats poder entrar a visitar-la, però a l’ajuntament no tenen la clau (cosa sorprenent ja que de fet són els que s’encarreguen de fer el manteniment i les obres que cal) i tampoc no hem pogut localitzar el senyor que la té, desp´res d’haver intentat localitzar-lo a casa seva.
Se’n pot destacar, al mur de migjorn, la portalada decorada amb una columna per banda rematada per una imposta que serveix de base a una interessant arquivolta decorada amb entrellaços vegetals de vímet. Els capitells presenten decoració floral, amb dobles registres de fulles. L’altre aspecte destacable és el campanar, que originàriament era d’espadanya i al qual s’hi accedeix actualment per una escala de cargol exterior adossada al temple.
I una curiositat final: hi havia una dita antiga que deia “Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort” Avui per avui, Talamanca, és un poble molt agradable per visitar i fins i tot per dinar i, com ja hem vist, ple d’història força interesant.
Si voleu llegir més informació poder anar a:
http://www.guerradesuccessio.cat/bat_talamanca.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Talamanca
http://www.cronica.cat/noticia/Homenatge_als_caiguts_de_la_batalla_de_Talamanca_el_1714
El track de gps el podeu trobar a l’enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2544707