Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Bruc Agulles, Frares i canal del Lloro (Montserrat)

(Bages) Excursió d’uns 15 qm i un desnivell acumulat d’uns +700 -700; 7 hores amb curtes aturades donat que hem pujat i baixat per les canals. Especialment la Canal del Lloro es fa lenta i una mica complicada. Qualifico l’excursió de difícil, per les canals. Caminada amb en Josep Maria (que és qui es coneix bé el territori), Lluïsa, Núria i Xavier. (Tot i que el Bruc és de l’Anoia, ho classifico com a Bages, per fer coincidir les excursions de Montserrat). 

Mapa Perfil

TAL DIA COM AVUI: El 2 d’octubre de 1282 les tropes catalanes ocupen la ciutat de Messina. D’aquesta manera el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó obté el domini total de l’illa de Sicília. Els angevins es repleguen a Reggio Calabria, al regne de Nàpols.

 Nosaltres hem començat al Bruc del Mig (452 metres), encara que es podria escurçar portant el cotxe pista endavant, com es pot veure a l’itinerari en el mapa, fins a Can Maçana. L'antiga masia de Can Maçana, a prop del coll homònim i al peu de l'antic castell de la Guàrdia, fou possessió de Montserrat als segles XVIII i XIX, i estigué fortificada durant les guerres carlines; més tard esdevingué hostal.

P1090421 Hem comenat des del Bruc Comencem per la pista suau que va pujant i des d’on es veuen perfectament delineades Les Agulles, al llum del matí.

 La pista, força polsegosa com a conseqüència del temps que fa que no plou, va seguint. Les vistes sempre són agraïdes, pel verd d’arbrat i matolls i per gris de les roques. Allà dalt podem veure com ens observen Els Pallers. Conten d’Els Pallers (diu en Joan Amades) que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar.

P1090425 Xavier Nria Llusa i Josep Ma

 

 

 

 

 

 

 

Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d'altri. I després d’aquesta llegenda que ens explica en Josep Maria, també toca una paradeta per a la foto.

P1090427 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Finalment i després del rètol indicador, la pista es torna sender i a mida que es va enfilant cap al refugi Vicenç Barbé les vistes segueixen, com és normal al massís de Montserrat, obertes i fantàstiques. Al refugi hi arribem una estona després, un cop ja hem pujat més dret fins als 930 metres on està situat. Aquesta cara sud, exhibeix una frondosa vegetació formada per alzines, ginebres, savines i marfulls, a més de la densa vegetació del sotabosc.

 

P1090438 Dins de les Agulles El refugi Vicenç Barbé, també conegut com les Agulles, té una capacitat per a 20 persones, amb estufa de llenya. La llum és generada per plaques solars i disposa de WC però condicionat a la disponibilitat d’aigua de pluja, que es recapta en uns dipòsits (aquest any, però, malament!). L’aprovisionament es realitza a peu per part del guarda, a qui tothom coneix com a Harry. Quan hi arribem, el refugi és obert, en la part pública, però el guarda té tancada la porta que dóna d’accés al cuina i bar: es veu que ha baixat al poble.

 Vicenç Barbé fou un gran entusiasta de la muntanya i especialment de Montserrat. Va néixer a Barcelona el 1916 i a més de moltes ascensions pels Pirineus, va destacar com a primeres ascensions al massís montserratí: la Talaieta, la Nina, el Setrill, la Vella, el Frare Petit i l’Agulla del Miracle. Malauradament va patí una caiguda el 26 de juliol de 1942, tot intentant la primera ascensió a la Caputxa, a les Agulles. D’aquesta manera tingué el trist títol de ser el primer escalador mort en acció a Montserrat.

 Un cop ens apartem del refugi, el silenci de l’entorn ens permet distingir el cant de les diverses espècies d’ocells que tenen el massís com a casa seva.

P1090443 

 

 

 

Aviat ens trobem dins mateix de la regió de les Agulles. El panorama és esplèndid. Dalt de les innombrables roques de Montserrat, per aquí i per allà, els escaladors pugen i baixen units a la vida amb les cordes, tal com fan les aranyes amb el seu fil de seda.

 P1090445

 

 

 

 

Això em porta a recordar un personatge tan important i conegut com el pare de l’alpinisme català, en Lluís Estasen. Nascut a Barcelona el 1890, es va fer soci del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) als 20 anys. Va impulsar l’escalada i va fer de Montserrat la veritable escola, però la seva muntanya preferida fou el Pedraforca. Durant la guerra civil del 36, varis alpinistes europeus vingueren a Espanya i alguns s’uniren al grup d’Estasen, com per exemple l’ Herzog, en Fassnach i Zerkowitz. A Montserrat escalà el Gorro Frigi, els Flautats, el Frare Gros, el Bisbe i l’Eco, també conegut com Agulla Estasen. Va morir el 1947 com a conseqüència de l’embòlia que, precisament, va patir el mateix dia de la col·locació de la primera pedra del refugi actual, situat Jaça del Prat, al Pedraforca, a la base de la seva cara nord. Dos anys més tard s'inaugurà el refugi amb el seu nom.

 P1090446

 

 

 

 

Nosaltres hem pujat per unes canals tot aprofitant les cordes de nusos que ens oferien ajut. Però cal saber que s’han de tenir uns forts braços per estirar el cos amunt, quan no sempre es possible trobar un bon punt d’ancoratge per als peus. Fa molta calor, molta. Jo suo molt i tinc molta set. Porto una cantimplora d’una litre i mig, però em temo que no en tindré prou i ja fa estona que, de tant en tant, vaig fent un petit glop. Cal estalviar aigua, considerant que ens queda encara força estona per enfilar i per baixar canals. Per algun tram, potser i per a major seguretat cal disposar d’arnès i una corda per assegurar als menys hàbils o avesats. Les canals que tenim als voltants són molt espectaculars. Podem gaudir de la gran verticalitat de les seves parets, quasi increïbles, considerant que han estat tallades per la natura.

P1090448 

 

 

 

 

 

Clavat la paret de la roca trobem un rètol de ferro que parla de l’aniversari, el 10 de maig de 1992, dels 50 anys des de l’escalada a la Nina. Estem de ple al grup del Frares, amb més dificultat per moure-s’hi que no pas a Les Agulles. La Nina fou escalada per primer cop el 17 de maig de 1942 per la cordada formada per l’Ernest Mallafré, en Vicenç Barbé, F. Blasi i Maria Antònia Simò.

Es tracta d’un monòlit de perfil complicat per la seva forma ovalada , al qual s’arriba pel camí que condueix al Lloro. La superació de l’oval central s’aconseguí després de diversos intents frustrats, gràcies a la utilització d’un tronc. He llegit un text antic, de Lorenzo Estivill i Jordi Panyella, que diu que donada la forma ovalada de la roca, completament llisa i amb un desplom molt acusat, el cap de corda s’ha d’enfilar a les espatlles del seu company per tal de guanyar altura i que d’aquesta manera es va iniciar una manera d’escalar cent per cent acrobàtica.

P1090449 

Aprofito per explicar que l’Ernest Mallafré i Planella va néixer a Barcelona al 1922 i morí a causa d'un allau, descendint pel vessant sud del pic de Monastero al Pallars el desembre de 1946. Fou President del GEDE del  C. E. Gracia. Hi ha un refugi amb el seu nom a prop de l’estany de Sant Maurici, a tocar dels Encantats.

  P1090451      

 

 

 

 

 

 

 

 

Després ja comencem a baixar per la canal del Lloro. La baixada és forta, primer per entre arbres que ens cedeixen els seus troncs i arrels per poder agafar-nos-hi i després, quan la roca és nua, amb cordes o bé amb cadenes i un tram final força vertical, i una mica complicat, on també uns esglaons de ferro (cal dir que força separats) ajuden a la baixada. Aquest ve a ser un breu tram de ferrada, encara que ja antic i poc ferrat, si es compara amb els que es fan actualment.
P1090456

 

 

 

 

 

 

 

 

Nosaltres no el veiem, però el Lloro el tenim a sobre, amb la seva característica fesomia. El maig de 1936 Boix, Balaguer i Pere superaren el primer llarg i col·locaren un tronc per ajudar-se a superar els primers metres que s’enfilen cap a l’ala del Lloro. Més amunt els sorprengué la pluja, que els impedí continuar l’ascens. El diumenge següent tornaren i es trobaren una cordada de Manresa que havia substituït el tronc per un altre de més llarg i fort. Conjuntament intentaren fer el cim, però la pluja els obligà a marxar de nou. Aquest cop, però, clavaren un clau en un pas clau a la sortida de l’ala. Hi tornaren una tercera vegada, però una tempesta els obligà a retirar-se. Tres dies més tard s’assabentaren que la cordada formada pels seus companys de club, Costa i Colell, havia tingut èxit i havien aconseguit pujar al cim del Lloro, segurament sense desaprofitar la penosa tasca que les anteriors cordades havien dut a terme. Tot i això Boix, Balaguer i Pere no es desanimaren i tornaren per quarta vegada al Lloro, assolint el seu cim i adjudicant-se la segona ascensió, això sí, amb el mèrit i els honors com si d’una primera es tractés. També finalment, potser podem citar a Josep Costa i Cabré, nascut el 1904, màxim responsable de la cordada que escalà el cavall Bernat amb Balaguer i Boix el 1935. Milità en el Sindicat Únic i en l’Aliança Obrera. Havia de participar, el 1936, en l’expedició anglesa a l’Everest, però el nomenament com a secretari del Comitè de les Olimpíades Populars de Catalunya, li ho van impedir. Es va incorporà a les forces republicanes i morí durant la batalla de l’Ebre.

 Tornem a ser al refugi, on ara sí que en Harry ens ven una cervesa ben fresca que gaudim plenament. Els Frares queden allà dalt. Tal com vol la llegenda els frares encantats són, en realitat, religiosos convertits en pedra, castigats per Déu a causa dels seus pecats. Segons s’explica, aquests frares no vivien d’acord amb els principis religiosos, de manera que Déu els va voler donar una eterna lliçó i és per això que des de fa centenars d’anys les seves mirades petrificades vetllen per la seguretat dels caminants, escaladors i muntanyencs que s’aventuren pels camins de Montserrat.

 P1090459 Els FraresCansats (al menys jo), però contents, arribem al Bruc (o Els Brucs). El terme municipal comprèn el poble del Bruc, repartit en quatre sectors principals, l'antiga parròquia de Sant Pau de la Guàrdia, amb l'antic castell de la Guàrdia, diverses masies i veïnats i algunes urbanitzacions, com Montserrat Parc i el Bruc Residencial. L'abundància de l'arbust “erica arborea” (bruc) es troba en l'arrel etimològica de la població. Es pot parlar molt de la població, però potser cal destacar que a mitjan segle XIX, en construir-se l'actual església parroquial de Santa Maria Assumpta, la primitiva església romànica fou seccionada, i l'absis restà com a capella lateral. En una restauració començada el 1958 s'hi descobriren pintures murals romàniques del segle XIII, amb escenes de la coronació i la dormició de la Mare de Déu, presidides pel Pantocràtor, com també de l'adoració dels Reis i altres fragments al costat de la paret antiga.

 He de dir que Per cert que el track en gps s’ha aturat durant la tornada al Bruc, però això ha estat ja a la pista evident i on es troben els senyals que indiquen la direcció a seguir. Per tant no té cap problema. El mateix efecte es pot observar en el perfil que poso seguidament. En funció de la preparació de la gent que la faci, és recomanable anar equipats per assegurar-se en algun tram d’alguna canal i anar en compte amb les pedres que deixen anar els que estan més amunt. 

La ruta que hem fet es pot trobar posada a l’enllaç:

  http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2125754