(Bages) Ruta el 26/11/2017; 15 km; +270 -270; 4,5 hores. Caminada Popular Joan Vila organitzada per Mijac Sagrada Família amb el següent itinerari: Manresa, Pont Vell, Oller del Mas, Les Farreres, el Xup, Manresa. Participants: Crec que unes 200 persones; hi hem participat en Biel i en Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 889 el rei Odó va signar, a Orleans, un document on es feia referència a Manresa.
Aquesta és la 17èna edició de la Caminada Popular Joan Vila. Ens trobem al punt d’inscripcions preparats per la sortida de les 8 del matí. A finals del segle X la vila de Manresa formava línia de frontera i per tant en situació inestable. Com a conseqüència d’aquesta realitat, en la ràtzia del sarraí Al-Mansur va resultar saquejada, destruïda i incendiada. Van passar uns quants anys i el 1022, la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, es van proposar el repoblament. Amb els anys la ciutat va viure moments d’esplendor durant els primers dos terços del segle XIV.
Baixem pels carrers de Manresa fins a la Cova de sant Ignasi. Aquesta església venera el lloc on Ignasi de Loiola es va retirar per pregar i fer penitència l’any 1522. La “cova” era una balma formada per l’erosió d’un meandre del riu Cardener. Es creu que va ser en aquest cova on va escriure els trets fonamentals del text “Exercicis Espirituals”. Anys més endavant, el 1603, la marquesa d’Aitona va donar a la Companyia de Jesús els terrenys i s’hi va edificar una primera capella.
Dalt del turó es manté inalterable la Seu de Manresa.
Seguim avall, fins a al riu Cardener i el creuem pel Pont Vell. Pont que ha sofert diverses destruccions, avui mostra una imatge fidel de la que devia tenir el segle XIII. L’antic pont romànic ja devia d’haver-se aixecat sobre un anterior d’època romana.
Des del pont es veu la llera rocosa del riu Cardener. Aquest riu neix als peus del Port del Comte, al municipi de la Coma i la Pedra i la seva conca suposa 1400 quilòmetres quadrats. Omple dos grans embasaments: Llosa del Cavall i Sant Ponç. Finalment desemboca al Llobregat a Castellgalí.
A l’altra banda pugem amunt.
Ara que hem pujat convé girar-se i veure la vista de la ciutat de Manresa.
1h20’ després de l’inici arribem a la riera de Rajadell, on hi ha el control i avituallament: pa amb botifarra, aigua, vi i cafè.
Un tram de la riera de Rajadell endavant i seguim. La riera és un afluent del Cardener. El seu naixement és a l’altiplà de Calaf i baixa fins al terme de Manresa. ‘Rajadell’ significa riu que es desborda.
Per cert aquell any 889, a la península cristiana només hi havia tres regnes, estats o nacions: Navarra, Astúries i la incipient Catalunya. A Navarra el sobirà era Garcia Íñiguez i a Astúries era Alfonso III. Castella no existia. Espanya tampoc, de fet no naixerà com a unitat jurídica fins el 1715, després de la guerra contra Catalunya. Catalunya va estar sotmesa al regne de Castella (que va consolidar el concepte ‘Espanya’) des d’aquell any.
Abans d’arribar a l’Oller del Mas hi ha aquest curiós mil·liari. El text diu “III MP Minorisa. XLVII MO Barcino”. Les sigles MP signifiquen Miliare Pietra.
El topònim Manresa és creu anterior a la romanització (quan va rebre el nom de Menorisa) ja que el sufix ‘-esa’ és freqüent en noms ibèrics. Aquesta columna és un ‘mil·liari’. Recordo que en vaig veure molts fa uns anys quan vam anar a caminar pel nord de Portugal, al parc nacional de Peneda-Geres. Allà hi ha una ruta romana amb molts mil·liaris a la vista, recuperats. Un mil·liari és una fita del camí, un punt que indica mil passes romanes des de l’anterior i fins al següent. Mil passes romanes equivalen a 1.478,5 metres. Nosaltres comptem un pas quan posem un peu endavant (per exemple avancem la cama dreta) i això venen a ser uns 70 centímetres; pels romans un pas era l’avanç primer de la dreta i després de l’esquerra, és a dir les dues cames.
Un grup d’ases s’estan al costat mateix.
Comenta l’amic Biel que el nom original de sant Ignasi era Iñigo Lopez de Loyola. Va néixer el 1491 a Azpeitia i el seu nom Iñigo és una variant del basc Eneko. Va ser militar de professió i en la defensa del castell de Pamplona va ser ferit. En el procés de convalescència va decidir canviar de vida, segons alguns diuen, com a rebuig dels ferits i els morts que havia fet en batalla. Va decidir pelegrinar a Jerusalem i per tant es va dirigir a Barcelona per pujar a un vaixell, però abans va ascendir a Montserrat on va deixar els seu vestit militar i l’espasa, el març de 1522. Després es va quedar quasi un any a la cova de Manresa.
La imatge de l’Oller del Mas és realment sorprenent.
Girem el mas. Les vinyes del costat queden ben informades amb aquest rètol: Quintana Vella; vinya ecològica”.
Lligant amb sant Ignasi, cal recordar que en aquells temps el regne de Castella va conquerir un immens territori del sud d’Amèrica. El sistema de gestió (per dir-ho d’una manera suau) dels pobles indígenes es basava en la “encomienda”. Per aquest sistema el que es buscava era l’explotació sense contemplacions, arribant a esclavitzar esclavitzar la gent. El sistema colonial era, en conjunt, un sistema d’empresonament on es sotmetia els indis a treballs forçats i sovint a la destrucció dels pobles originals. Alguns militars, nobles i cavallers no veien amb bons ulls la manera de fer dels jesuïtes, ja que quedava massa distància entre el sistema colonial d’espoli i explotació amb el dels jesuïtes que pretenien un sistema comunitari en benefici dels propis indígenes.
La vinya ara presenta aquest color d’or. Fins aquí hem estat uns 6 quilòmetres.
El mètode de la “encomienda”, recordem-ho, va ser introduïda a les colònies americanes per Hernan Cortés, un cop acabada la conquesta de Tenochtitlan i es veia com el sistema de repartir els indis entre els diferents conqueridors i colons. Ja anteriorment, Cristóbal Colon, havia repartit els indis de La Española entre els conqueridors, als quals els van fer treballar en les seves empreses agràries i mineres, en condicions de treball molt dures.
Una porta permet fer aquesta fotografia de la muralla d’aquest mas fortificat.
En un dels masos de la contrada he trobat aquesta imatge realment curiosa: un citröen 2cv del qual hi surt un arbre. Suposo que el propietari pensa que així no li poden robar.
En fort contrast amb el sistema de la “encomienda”, les missions jesuítiques a Amèrica (que s’anomenaven “reduccions”) tenien com objectiu no només aconseguir fidels per l’Església Catòlica sinó ajudar-los a organitzar millor la seva vida. Per això van muntar poblats per tot Amèrica (alguns amb milers d’indígenes) dirigits per sacerdots jesuïtes on el poble era autosuficient i disposaven d’un sistema administratiu, econòmic i social complet i en règim de comunitat. Els jesuïtes es van veure abocats a una crítica constant de l’Església que, influïda per la monarquia espanyola, s’oposava als seu mètode. Manuel Marzal es refereix a les missions fundades pels jesuïtes com una de les utopies més notables de la història.
Les muntanyes de Montserrat, que són en aquest indret l’única referència que tenim, es mostren com una silueta.
Arribem a un altre control, amb aigua i fruita, just quan arribem a Les Farreres. Ja portem 8,5 quilòmetres.
Com a conclusió de les reflexions engegades a partir de sant Ignasi, diguem que encara que hi ha, aquí a Espanya, hipòcrites que parlen de l’existència d’una ‘llegenda negra’, la veritat és que els abusos i excessos eren brutals, tant va ser així que es van haver de aprovar les “Leyes de Burgos” per intentar abolir l’esclavitud indígena. Una llei d’aquest tipus només podia existir si abans realment hi havia esclavitud, per tant és la demostració del que passava. Tot i amb això, les coses anaven com anaven i per això encara van sorgir queixes sobre el tractament als nadius, com en el cas de Bartolomé de las Casas.
Més enllà passem per la riera Xup i el barri del mateix nom.
Ja ens estem apropant i el camí ens porta dalt del turó de Santa Caterina, amb la torre. Es tracta d’una construcció defensiva d’època de les carlinades (1836). Li falta la part superior de la torre i no té coberta.
Un altre cop estem a punt de passar pel damunt del Pont Vell. La caminada s’està acabant. Per cert, el document més vell que es coneix on s’esmenta Manresa és un diploma reial d’Odó, de l’any 889 dictat a Orleans. Odó era un dels reis francs, que ho va ser quan es va autoproclamar rei dels francs occidentals. A més estava en lluita amb els francs orientals i amb els normands.
A Catalunya (en aquell moment un estat incipient) ja hi havia un comte molt reconegut: Guifré I que havia rebut el títol del rei Carles el Calb. A Guifré se’l considera el fundador de la dinastia catalana. Guifré va morir el 898 i va deixar els comtats de Barcelona, Osona i Girona (que esdevindrien la base de la definitiva Catalunya) a seu fill i successor Guifré II (també figura com a Borrell I).
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=21222417