(Pla de l’Estany) Ruta el 19/04/2013; 19 km; +520 -520; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Càmping El Llac, estany el Vilar, Els Banys, La Draga, Torre del Rem, Can Morgat, Santa Maria de Porqueres, El Frigolet, El Mas, Puig Suquet, ermita St Patllari i Càmping El Llac. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El dia 11 d'abril de 1713 es va signar a Utrech (Països Baixos) el tractat que donava per acabada la Guerra de Successió d'Espanya, entre les diferents monarquies d'Europa. Aquest tractat, al no respectar les Constitucions de Catalunya, va donar inici al permanent conflicte anomenat el "cas dels catalans" perquè va ser amb l’adveniment de Felip V que Catalunya va veure vulnerats els seus drets sobirans.
Aquesta excursió és a Banyoles, al voltant de l’estany. El poble queda al costat on, dins del nucli antic, encara es pot veure el monestir de Sant Pere, que està considerat com el primer que va ser fundat pels benedictins a Catalunya. L’inici de la caminada és al càmping El Llac i comença per fer la volta, en sentit contrari a les agulles del rellotge, de l’estany i després, al final, pujarà fins a Sant Patllari. Si es vol, es pot dividir aquesta excursió en dues: na al voltant de l’estany i una altra, segona, de pujada i tornada cap a Sant Patllari.
Estem al davant del llac natural més gran de Catalunya, amb una longitud de més de dos quilòmetres i una amplada d’uns 750 metres i amb una superfície d d’uns 112 hm2. Val a dir que la seva profunditat màxima és de 62 metres. Al començar a caminar no es pot parar de començar a fer fotografies d’aquest conjunt lacustre, d’origen càrstic, que amb les seves aigües plàcides aporta serenor. Ànecs i ocells hi viuen i permeten entendre que es tracta d’un medi natural de gran valor ecològic.
Des de l’any 2003 ha estat inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional i fa anys que el poble de Banyoles reclama la declaració de Parc Natural. L’estany de Banyoles està centrat al costat de la falla de l’Empordà. Aquesta falla separa diversos materials geològics, entre els quals hi ha un bloc impermeable i un altre, de caràcter calcari i permeable, això explica l’existència de rius soterrats que acaben sent les surgències que aporten l’aigua a l’estany i l’han format. Per tant, és ben segur que l’aigua prové del riu Fluvià, a través de diversos estrats càrstics. L’estany té forma de 8, que ha adoptat per l’existència de la connexió de dos embuts o cons formats per l’enfonsament (dolines) dels propis canals soterrats de les surgències.
A la comarca hi ha molts vestigis i jaciments arqueològics. El camí passa pel costat del jaciment de La Draga, un poblat del Neolític que s’ha anat excavant i del qual es pot dir que és l’únic jaciment prehistòric en un entorn lacustre de tota la Península Ibérica. De les restes trobades se sap que l’indret pertany a la cultura neolítica entre el 5200 i el 5000 aC. S’hi ha localitzat fragments de tres arcs. Els arcs es coneixen al nord d’Europa cap el VIII mil·lenni aC. En general la majoria dels que han aparegut són del nord i del centre d’Europa, en contextos caçadors, però tots són més moderns que els localitzats en altres països, per això els que s’han localitzat a La Draga es poden considerar dels més antics del continent. Els arqueòlegs hi ha reproduït algunes cabanes, simulant un poblat, per tal de donar a conèixer el que podia haver estat el poblament.
Així com les aigües provenen del nord, d l’Alta Garrotxa, probablement dels entorns de Sadernes i d’Oix, per tota una xarxa d’emissaris soterrats, la sortida de l’aigua de l’estany es porta a terme pels “recs”, que acaben abocant l’aigua al riu Terri, així com per dos col·lectors, construïts per l’ajuntament a principis dels anys 90 i que tenen com a finalitat el control del cabdal en casos de pluges intenses. Ara bé, cal dir que els “recs” ja es van iniciar el segle XI per part dels monjos benedictins del monestir de Sant Esteve de Banyoles.
La ruta va seguint un sender de terra planer i còmode, perfectament marcat, per on sovint hi passa més gent corrent o passejant. S’arriba així fins al Mirador del Rem, que és una construcció de fusta amb una plataforma elevada i que va servir, durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, per dirigir la sortida de les competicions de les embarcacions de rem. Encara, actualment, s’hi veu gent practicant el rem. Aquest dia que fem aquesta excursió hi ha dues embarcacions de noies angleses entrenant.
Un cop s’ha donat la el gir pel nord del llac, per l’indret conegut com Els Amaradors, el camí va encarant-se cap al sud i passa entre la carretera GIV-5248 i l’arbrat a tocat de l’estany. Poca estona després, sempre a peu pla, s’arriba a la part del darrera de l’església de Santa Maria de Porqueres, que ens mostra el seu voluminós absis. L’origen es calcula el 840, moment en que ja hi havia una capella en aquest lloc, que era anomenat “Porcarias”. Moran , Batlle i rabella, diuen que el nom pot provenir de “porc”, com “animal”, o bé de “pórca” com a “faixa de terra”. En aquella època s’anomenava Santa Maria del Cap de l’Estany i uns anys més tard, el 906, se sap que era una possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Quasi tres segles després, el 5 d’abril de 1182, el bisbe de Girona, Ramon Orusall, va consagrar l’església de Sant Maria de Porqueres. Com que ha arribat fins als nostres dies amb molt poques modificacions, és considera un Monument Nacional. Al costat es conserva un dels pocs comunidors existents a Catalunya. El petit porxo obert als quatre vents era utilitzat per “comunir” o exorcitzar les tempestes i d’aquesta manera protegir els sembrats o bé, també, per conjurar les malalties contagioses. El capellà es situava al centre del comunidor i des de dins, protegit de la pluja, anava resant i aspergint l’aigua beneïda als quatre punts cardinals. Es diu que, també servia d’aixopluc als pagesos per tal de seure-hi i poder parlar de les seves coses un cop havien sortit de missa.
La ruta arriba quasi al punt que hem començat. Aquí es podria donar per acabada l’excursió. Seguim pel costat del càmping en direcció sud fins arribar al col·legi El Frigolet i ens enfilem amunt, deixant alguna casa a dreta i esquerra, per anar guanyant alçada. Tenim la vista de l’estany, que va quedant a sota. Banyoles, està documentada des del segle IX com a “Banioles”, que prové del llatí “Balneu” que vol significar “bany”.
Una bona estona després, per la pista que va pujant sense aturar-se, queda a la nostra esquerra una pedra grossa, a uns 20 metres apartada del camí, però indicada. Aquesta pedra té unes marques i es coneguda com a la Mà de Déu.
Sant Patllari, una capella documentada el 1327 construïda en una sola nau i la capçada orientada a llevant, amb un absis semicircular. A la construcció que devia ser, el seu dia, l’espai destinat al rector, avui està endreçat com un petit refugi, que suposo arranjat per algun centre excursionista del territori, potser del Centre Excursionista de Banyoles. Potser convé explicar que les restes de Sant Patllari estan conservades en un reliquiari que es conserva a l’església de Santa Maria de Camprodón.
Ja només queda tornar a baixar fins al càmping un altre cop. Potser he d’aprofitar per explicar que (reproduint el que escriu Joan Anton Abellan a http://www.revistadebanyoles.com/) que durant la guerra de Successió, Banyoles va haver de suportar diverses destrosses i, al final, els borbònics hi varen deixar aquarterat un batalló de dragons (terç de cavalleria d'atac creat al segle XVI) de cent vint homes, amb els seus respectius oficials i cavalls. Un contingent que moltes vegades es veia augmentat per les tropes de pas, que la població també es veia obligada a allotjar i mantenir. Si tenim present que un cop acabada la conflagració la població banyolina no anava molt més enllà del miler d'ànimes, es fàcil imaginar-nos el greu problema que representava per la població aquesta desproporció entre habitants i tropes a mantenir. Aquest motiu i el fet de no poder suportar l'allotjament de tota aquesta soldadesca, fou la que empenyé als habitants de la vila a cercar una solució, i aquesta passà per construir un quarter i treure la tropa de les seves cases. Les primeres gestions en aquest sentit s'iniciaren el 1727, però no seran acceptades per les autoritats militars fins l'any 1740. Cal a dir que per poder ajudar a sufragar aquesta despesa l'abat de Banyoles, el filipista Joan Baptista Descatllar i de Tort, redimí temporalment el municipi del pagament de les rendes dels censals.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4340310