(Bages) Ruta el 29/11/2015; 7,2 km; +520 -520; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Monestir de Montserrat, ermita de Sant Miquel, Pla de les Taràntules, Sant Joan Nou, Ermita vella i restaurant de Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena, Escala de Jacob, Cova de Santa Anna Vella, ermita de Santa Anna, Miranda dels ermitans, Ermita i refugi de Sant Benet, Pas dels Francesos, Escala dels Pobres, Monestir. Participants: 19 persones. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (però caldrà anar en compte en les escales des de Sant I Onofre a Santa Magdalena i la baixada per la Escala de Jacob. Pujades i baixades dretes).
 |
 |
FA ANYS: L’abat Oliva va fundar el 1011 el monestir de santa Maria al mateix lloc on hi havia una ermita del mateix nom.
Aviat al matí, deixem el monestir a la nostra esquerra i enfilem el camí de Sant Miquel. Avui tenim previst fer, més o menys, la meitat dels llocs dels vells eremites de la muntanya de Montserrat.
Per tant, comencem a sota mateix de l’estació inferior del funicular de Sant Joan. A l’esquerra hi ha una gran roca tallada que parla dels pelegrins de la muntanya, on hi afegeix els nom de personatges històrics rellevants que van des de Guifred el Pilós, comte de Barcelona l’any 840 i als inicis de la formació de Catalunya, fins a Joan II, Joan d’Àustria o Felipe II.
La fresca del matí ens empeny a fer anar les cames amb un bon ritme per tal d’entrar en calor.
La importància de la muntanya de Montserrat es pot observar per l’existència d’una gran profusió de monuments, plaques commemoratives i altres registres històrics. Organitzacions i entitats diverses han volgut, al llarg dels anys, deixar constància del valor que Montserrat té per al poble català. Passem pel costat d’un monument dedicat a Sant Francesc d’Assis.
Sempre en direcció sud, el camí ens porta fins a l’ermita de Sant Miquel en uns vint minuts. Aquí llueix el sol i ens escalfa una mica. Sant Miquel havia estat una antiga ermita situada a l’altura de 825 metres. Uns metres més avall, a la dreta, hi ha la Creu de Sant Miquel, des d’on hi ha una de les vistes més tradicional del conjunt del monestir. Hi ha informació documental que parlar de l’existència de l’ermita des del segle X, encara que l’obra actual és el resultat de la capella que va fer construir, el 1870, l’abat Miquel Muntadas. Els pòrtics que envolten el temple es van afegir dins del segle XX.
A l’interior hi ha una pintura representativa de Sant Miquel d’estil modern (que costa una mica d’identificar). A vegades hi ha qui pot confondre Sant Miquel amb sant Jordi ja que els dos acostumen a tenir el dimoni sota els peus. Un dels elements característics de sant Jordi és que va a cavall (encara que no sempre), però l’element característic definitiu és que sant Miquel sempre porta ales. No en va és l’arcàngel, el capitost dels àngels del cel.
Seguim camí endavant fins que arribem a una bassa. Pel darrera es veu un camí més estret, en perfecte estat, que s’enfila dret, fent ziga-zagues. És una alternativa per pujar cap a sant Joan. La segona és seguir el camí de cara, ample fins que un pal indicador informa que toca anar a la dreta per la pista de ciment. Aquesta segona, fa una mica de volta, però no és tant dreta com la primera. Un tram més amunt ja tenim una vista magnífica de les ermites de sant Joan i Sant Onofre, sota les grans roques conegudes com Miranda Xica i Miranda de Santa Magdalena.
Amb el grup ens fem una foto. Al darrera es poden admirar perfectament l’Efefant i la Mòmia. Cal dir que les ermites de Montserrat s’agrupaven en tres regions: Tebas, Tebaida i Tabor, en record de la tradició dels ermitans del desert d’Egipte. Ara estem a la regió de Tebas. Més endavant que passem pel torrent de Santa Maria per anar a l’ermita de santa Anna, arribarem a la regió de Tebaida. La regió de Tabor seria la de sant Jeroni.
Hem arribat al Pla de les Taràntules o de Les Bruixes, on hi ha l’estació superior del funicular de Sant Joan, inaugurat el 1918, que pot servir per tornar fins al monestir. Estem a 972 metres d’altitud. Des d’aquí surt, pel darrera (N) de l’estació, el camí nou de Sant Jeroni. Hem seguit pujant una mica més fins a l’ermita evident que es veia des de baix: és Sant Joan Nou. Les ermites originals es veuen a mitja altura, a la meitat de la roca. Només queden restes.
Un dibuix antic que reprodueix la web http://totmontserrat.cat/ de Jordi López Camps (que conté informació molt interessant) permet observar com devien ser aquestes dues ermites quan estaven actives. (Les altres fotos que incorporo, en blanc i negre, també han estat obtingudes de la mateixa web). Es veu que l’abat Pedro de Burgos explicava que s’hi accedia per una escala de troncs clavats a la roca “que espantava de pujar-hi”. Sembla que el rei Felipe II hi va menjar el 10 de juliol de 1599. Quatre segles després (el XX) hi va existir un restaurant, del qual en queda alguna fotografia antiga.
Entrem al pas sota balma que és l’origen de les dues ermites. Entre Sant Joan, aquesta primera i la de sant Onofre (la segona) no hi havia comunicació per tal d’augmentar l’aïllament entre l’una i l’altre. Els ermitans es podien veure i parlar a través d’una petita finestra, però si es volien trobar els hi calia caminar mitja hora. Entre una ermita i l’altre hi havia uns cinc metres de distància i cada una tenia la seva pròpia cisterna. Entre els anys 1559 i 1570 hi ha viure en dos períodes l’abat Bartomeu Garriga.
Per seguir cal ajupir-se per passar una porta baixa i estreta i després continuar un caminet estret sobre la vertical de la roca però ben protegit per unes sòlides baranes. Després unes esglaons excavats a la roca, amb una corda a l adreta, ajuden a pujar per l’estreta canal que hi ha entre la Miranda de Santa Magdalena, a l’esquerra i la paret de la roca de la dreta. És una zona dreta i arbrada sense problemes per pujar, fora de l’esforç per tirar amunt. Dalt trobem un replà on hi ha les restes de l’ermita de Santa Magdalena.
És una ermita situada en un coll entre les agulles anomenades Magdalena Superior i Inferior a uns 1090 metres. Les cròniques expliquen que hi havia una més petita, original, situada més amunt, de la qual no en queda cap resta. Aquesta es veu que va ser construïda el 1498 seguint instruccions de l’abat García Jiménez de Cisneros (conegut com abat Cisneros). Correspon a l’època en que el monestir va passar a dependre de San Benito de Valladolid (1493 al 1835) fins a la desamortització de Mendizábal. Igual que la resta d’ermites va ser destruïda durant la Guerra del Francès el 1812 i també van morir catorze anacoretes. Després de la guerra es va intentar recuperar l’eremitori però ja no va ser possible.
Les vistes del monestir des de Santa Magdalena són magnífiques. Es diu que des d’aquí dalt se sentia cantar els monjos.
A sota mateix tenim el Torrent de Santa Maria, també conegut com Vall Mala probablement per la fúria de l’aigua en els moments de pluges fortes. A l’altra banda hi ha l’extrem de llevant de la Serra de Sant Salvador, amb les agulles a la zona de Tebaida. A l’extrem de la dreta, a baix, és pot observar l’ermita (avui refugi) de Sant Benet, que serà l’última que avui visitarem.
Hem tornat avall pel mateix camí de pujada fins a una cruïlla amb un pal (en cinc minuts). A la dreta tornaríem cap a Sant Onofre i cap a la dreta es baixa cap el Camí Nou de Sant Jeroni. Anem a la dreta i una mica després trobem l’Escala de Jacob, encaixada entre les roques o agulles de la Magdalena Inferior (a l’esquerra) i de la Gorra Marinera (a la dreta). Escales verticals que es baixen bé aprofitant els troncs d’un quants arbres que anem trobant.
Les escales van ser construïdes el segle XVII quan l’abat va autoritzar els ermitans a construir-les. Es va anomenar Escala de Jacob, en record del patriarca bíblic que en el Gènesi dóna nom al poble d’Israel i és el pare dels caps de les tribus d’Israel. Jacob, en un viatge, una nit que dormia a terra va fer servir de coixí una pedra i va tenir un somni en el que va veure una escala que arribava al cel i per la qual pujaven i baixaven un munt d’àngels. Dalt del tot hi havia Déu. En aquell lloc va fundar la ciutat de Betel. La mateixa imatge bíblica és la que va donar nom a la cartoixa d’Escaladei.
Se sap que l’any 933 el comte Sunyer va fer cessió al monestir de Ripoll de les capelles o ermites de la muntanya de Montserrat. Sabem també que un segle després (quan tornem a trobar documentació) que monjos ripollesos van pujar per impulsar el cenobi de Santa Maria i es van trobar que realment hi havia eremites a la muntanya. Els priors, primer, i els abats després van regular la vila eremítica i van exercir de vigilants i correctors. Quan el priorat de Santa Maria de Montserrat passà a abadia, el 1 de març de 1409, consta documentat que hi havia dotze ermites.
Quan el 28 de juny de 1493 el monestir de Montserrat passa a dependre de San Benito de Valladolid, això va inquietar molt els eremites, per la diferència de cultures que representaven els reformadors castellans, però el cert és que el primer abat, Cisneros, va redactar unes constitucions per l’eremitori que es tenen per molt raonables. D’altra banda, amb els anys, tot es va complicar i fins i tot les relacions entre els monjos castellans i catalans dins del monestir van arribar a ser molt tenses i es van generar conflictes.
Hem arribat al camí de Sant Jeroni, per girar a la dreta, en direcció al funicular i aviat trobem un sender a l’esquerra que baixa fins a trobar el camí que seguirà fins a Santa Anna. Baixa dret fins que s’aplana i llavors una mica més enllà, uns 80 metres abans del revolt pel llit de roca del torrent, a l’esquerra entre els arbres es veuen les traces d’un sender que en cinc metres de pujada ens permet arribar a la que es coneix com Cova de Santa Anna.
Hem girat i ja veiem el mur que permetia disposar de l’hort a l’ermità de Santa Anna. Actualment només queda una paret de pedra, amb una petita finestra, que tanca un espai sota la balma. Per la paret de roca de sobre és possible observar un canal en diagonal excavat a la roca; permetia recollir l’aigua de la pluja que anava fins a una cisterna.
Aquesta ermita era considerada com la “parròquia” de les altres ermites. Va ser edificada el 1498 (o reconstruïda de la que devia existir anteriorment). Era l’església més gran de totes i permetia la trobada els eremites per cantar i oficiar la missa. Per aquesta raó tots els ermitans hi baixaven tots els diumenges i festius. Era la més propera al monestir. La cruïlla dels camins del monestir, Sant Jeroni i Sant Benet (situada uns pocs metres més a la dreta) era coneguda com la Plaça de Santa Anna.
Des d’aquí tenim una bonica vista de les agulles a l’altra banda del torrent. Són les agulles de les Gorres, en el que avui es coneix com Area de Santa Magdalena. Si no vaig errat, es veuen la Gorra Marinera, Magdalena Inferior, Magdalena Superior, Gorra Frígia, El Sentinella, La Campana i el rave una mica al final i al darrera.
Hem pujat amunt i després de passar pel davant de la Miranda els Ermitans (protegida per una barana) i de pujar varis grups d’escales, arribem a l’ermita de Sant Benet que, actualment, funciona com a refugi guardat.
L’ermita de Sant Benet sembla que es va refer i construir cap el 1530 i permetia completar l’eremitori de Tebaida amb les altre ermites de Sant Dimes, Santa Creu, La Trinitat i Sant Salvador. Un total de cinc ermites que evocaven les cinc ferides de Jesús a la creu. Era conegut que la visita a aquests cinc ermites concedia les indulgències de les basíliques de Roma. L’any 1562 encara va ser ampliada per part de l’abat Garriga. Disposava d’un gran jardí de flors molt ufanós. Durant uns anys, es veu que va ser també residència del pare vicari dels ermitans.
Aquesta excursió té un gran interès històric i de paisatge i ara que ja estem cap el final de la caminada ens permetem una estona de relaxament a l’ample espai que hi ha al davant del temple/refugi. Quan l’abat Oliba fundava el monestir el 1011, Catalunya s’estava formant i el sobirà era Ramon Borrell III, fill de Borrell II, en un territori que encara s’estava eixamplant cap a l’Ebre i el Segre.
A Castella, petit comtat que també s’estava eixamplant governava Sancho García, fill de García Fernández i que va participar en la batalla de Calatañazor. Aquest sobirà es conegut com el de “los Buenos Fueros” ja que va proclamar un codi (amb el anys conegut com el “Fuero Viejo”) que era prou avançat i respectuós amb els drets de la gent. Amb els anys van venir els Trastàmaras, els Àustrias i els Borbons i es van encarregar, amb les seves particulars visions del nepotisme i l’absolutisme, de deixar en no res aquells “Buenos Fueros”.
Després d’haver tornat a la Plaça de santa Anna, seguim cap a l’esquerra el camí que ens ha de portar al monestir. Primer passem pel Pas del Francesos. Originalment era conegut com a Pas de Trencabarrals o de Gibraltar, per la seva estretor, però més endavant va servir a una columna francesa, el 25 de juliol de 1811, per atacar el monestir des del darrera. Van donar la volta a la muntanya i així van evitar el Pla de les Bateries del camí romeu tradicional des de Collbató que dificultaven molt el pas.
Tal com he dit les fotografies sobre dibuixos de les ermites les he obtingut de la web http://totmontserrat.cat/ de Jordi López Camps, que conté molta informació i és molt recomanable.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11534510