1566, Olius, Sant Esteve, Cripta d’Olius, Cementiri d’Olius

(Solsonès) Ruta 1566 el abril de 2024; 6,5 km; +90 -90; 2 hores.     Excursió organitzada amb el següent itinerari: Olius, Sant Esteve, Cripta d’Olius, Cementiri d’Olius i visita guiada.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  El castell d’Olius esta documentat de l’any 945.

     He pernoctat, amb la camper, a Solsona i aquest matí he vingut fins aquí, a l’aparcament d’Olius, on hauré d’esperar a l’hora que tinc la reserva feta per a la visita guiada dels monuments d’Olius.

    En primer lloc, com que uns senyors que tenien la clau han obert el cementiri, aprofito per visitar-lo. L’escala m’apropa a la porta que forma una arc de volta catenària, típic del modernisme. A finals del segle XIX, el vell cementiri de Sant Esteve d’Olius estava molt malmès. Va ser el 1915 quan el bisbe de Solsona, Vidal i Barraquer, va encarregar el projecte del nou cementiri.

    Aquest cementiri és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català que va ser construït l'any 1916 aprofitant unes grans roques, que és on hi ha les tombes.

    A l'interior hi ha una petita capella, feta també de pedra picada, i repartides per diversos punts, creus i escultures de pedra del més pur estil gaudinià. Les tombes estan excavades a la mateixa roca. L’artífex del nou cementiri va ser l’arquitecte Bernardí Martorell (1877-1937), contemporani del modernisme i influït per Gaudí i Domènec i Montaner. Les roques caigudes simbolitzen la decadència i la mort i contrasten amb les alzines i els xiprers que representen la vida i l’ascensió cap el cel.

    A l'arquitecte Martorell li vingué la idea de construir aquest cementiri quan veié les pedres des del pla de davant de l'església de Sant Esteve, tot prenent mides per construir el cementiri que li havia estat encomanat.

    A continuació començo a caminar per l’antiga carretera, ara abandonada, que venia fins aquí. Hi ha els senyals del GR-7.

    A la meva dreta, enfonsat al torrent es veu l’aigua del riu Cardener. Un llarg riu que recull les aigües de les serres del Port del Comte i del Verd, de la Serra de les Comes, del Pedraforca i la Serra d'Ensija. Neix a l’indret magnífic conegut com Fonts del Cardener, situat al municipi de la Coma i la Pedra. La seva conca, de 1.400 km², inclou la meitat oriental del Solsonès, part occidental del Berguedà i algunes zones del Bages i l'Anoia.

    El meu objectiu és fer una volta mentre espero que vingui el guia que ens ha de fer la visita, així que quan he arribat a la carretera nova he tornar enrere i pujo per una pista que segueix, en direcció nord-oest les corbes de nivell de la serreta de la Torreta. Pel camí veig el que semblen les restes o indicis d’una antiga petita pedrera, segurament per a ús de les masies properes.

    La pista arriba a la Rasa de Sant Joan on gira i pren direcció sud. Per cert, com explica Joan Anton Rabella a “Els noms dels rius catalans”, els noms de rius “... com el Besòs (documentat amb la forma Bisautio al segle X), el riu d’Ondara (Hondara al s. XI), el Sió (rivo Cione al s. XI) o el riu de Set (aqua de Seth al s. XII) tenen un origen incert perquè no se sap de quina o de quines llengües poden provenir ni el moment històric de la seva formació...” però no passa el mateix amb el Cardener que és de formació romànica (Cardasinarium al segle X) probablement amb el significat de ‘camps de cards’.

    Aviat el camí esdevé sender. Diguem que el municipi d’Olius, excepte en la seva franja més occidental, es troba a l'altiplà del Solsonès a la Depressió Central, a unes altituds que oscil·len entre els 600 i els 800 m a la franja de llevant.

    Poc després, durant uns 200 metres es segueix una direcció poc definida (cal seguir el track) i aviat arribem al costat el mas de Sant Joan i la seva petita capella del mateix nom.

Còpio de “enciclopèdia.cat’ que “en la consueta d’Olius del segle XVI consta que la capella de Sant Joan, situada al mas de Rodamilans, era enrunada. Segons mossèn Bach, en aquella època encara no existia la capella de la masia de Sant Joan. En l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Olius, portada a terme pel bisbe urgellenc Bernat Guillem, l’any 1079, s’esmenta com a sufragània seva l’església de “Sti. lohannis”.

    Es segueix ara un pista clara. El mas, que ara s’utilitza per a turisme rural, queda enrere i al fons es poden veure alguns cims nevats del Pirineu.

    Cal seguir, ara, els senyals del GR fins que arribem a la casa Muntada. Una mica més avall sembla que els del mas han barrat el pas al camí del GR. Segur, doncs, que ara es deu fer servir per lloguer turístic i mira per on sembla que els turistes no volen veure ningú... i de pas tallen camins, cosa que és il·legal a Catalunya.

    La volta circular es va acabant per aquest camí que baixa fins a la carretera.

    Finalment ja torno a ser on he aparcat aquest matí. Faig aquesta foto del gran canal, que es veu per sota nostre i que va a l’històric molí d’Olius. Em fa l’efecte que era el mateix que he trobat i que diu “El molí es deia Uixaler i pel lloc de situació es creu que correspon a l'actual molí del Pont. D'aquest lloc en procedí una família, els Rodamilans, dels quals es parla des del segle xii fins al XVII, com a propietaris i industrials d'Olius” (‘wikipedia.com’).

    Ja estic al davant de l’església de Sant Esteve d’Olius. Es tracta d’un destacat exemplar del romànic llombard consagrat l’any 1079 a petició del comte d’Urgell i dels habitants del lloc.

    El grup es reuneix al davant del que queda de la muralla del poblat iber d’Olius. En temps dels romans la gent abandonà els tossals per conrear les terres planes d'Olius. Del pas dels àrabs no en queda rastre.

    El guia ens porta per l’interior per observar els basaments de les cases que s’han pogut fer evidents durant els treballs arqueològics. El poblat ibèric de Sant Esteve d’Olius està situat als camps adjacents a l’església romànica (‘museusolsona.cat’)

    Una ample espai permet veure els llocs on hi havia les sitges on s’hi conservava en gra i altres productes del camp. Es tracta d’un jaciment arqueològic configurat per un centenar de sitges i un nucli d’hàbitat molt modest protegit per una muralla. Cronològicament, podem situar-lo al segle III aC.

    Un parell de sitges han estat excavades i ara es pot veure el seu interior. Possiblement es tractava d’un centre d’acumulació d’excedents agrícoles, mostra d’una complexa estructura econòmica que vinculava els pobles de la Lacetània amb els principals nuclis de població de la costa en època ibèrica.

   Un rètol ens permet parlar del castell d’Olius. El castell s’alçà en el lloc on hi ha actualment la masia fortificada anomenada la Torreta. Assentat damunt un single rocallós, sabem que prové del segle X, quan els comtes d’Urgell hi tenien aquí un palau (consta documentat l’any 985). Actualment, amb imatge molt diferent, forma part del conjunt constituït per la Torreta, una altra casa de turisme rural.

    Donem la volta per on hi havia estat el cementiri original i tenim una bonica vista del gran absis i del campanar. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. El campanar, de planta quadrada, té quatre finestres en arc de mig punt. Sota seu s’obre una motllura amb espitlleres.

    L’interior forma una molt ample nau central. Aquesta harmònica construcció guarda totes les característiques del primer romànic català. L’església compta amb coberta de volta de canó, reforçada amb arcs faixons. Aquest tenen la seva representació exterior a través dels contraforts, que ritmen les parets laterals de l’edifici. A l’interior, aquestes parets laterals es veuen reforçades amb una bateria d’arcs, que a més d’afavorir al repartiment de forces del mur, donen més riquesa a l’arquitectura.

    A un costat tenim una imatge de sant Galderic. Hi faig una foto perquè tot i ser l’autèntic patró dels pagesos catalans és molt desconegut ja que després de la derrota a la guerra de Successió, els nous bisbes imposats pels Borbó van afavorir la celebració de Sant Isidre en detriment de Sant Galderic. Per què? Doncs perquè sant Isidre era el patró dels pagesos castellans. I les imposicions contra Catalunya han seguit durant aquests tres segles.

Encara seguim amb un dèficit fiscal de 18.000 milions anuals. I portem 80 anys així, el que permet estimar potser més de 500 mil milions acumulats i a sobre l’Administració espanyola mai executa les obres previstes a Catalunya. Si vius a Catalunya i no ets independentista, quan llegeixes aquestes noticies ¿qué? ¿estàs satisfet? ¿no penses que ens menyspreen?

    Després anem a visitar el que és la joia d’Olius, la seva cripta, sota l’altar. Forma un espai rectangular amb sis columnes (totes diferents) que s’obren en forma de palmera; aguanten arcs de mig punt i voltes d’aresta, i donen a l’estança una bellesa extraordinària.

    Aquesta cripta ha donat fama a Olius i és molt valorada dins l’art romànic mundial. L’accés és per una escala central, tot i que a banda i banda d’aquesta escala encara es conserven els accessos primitius amb cinc graons.    

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1566-olius-sant-esteve-cripta-dolius-cementiri-dolius-167884905

Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/solsones/654-cambrils-d-oden-coll-de-la-coma-de-turp-cogullo-o-pic-de-turp