(Barcelonès) Ruta maig de 2014; 2 km; +5 -5; 4 hores.   Passeig organitzat per identificar aspectes curiosos de Barcelona amb el següent itinerari: Plaça de l’Àngel (metro Jaume I), Princesa, Pl de la Llana, Flor de Lliri, Corders, Placeta Marcús, Princesa, Montcada, Sombrerers, Mirallers, Vigatans, Argenteria, Abaixadors, Plegamans, Anisadeta, Fossar de les Moreres, malcuinat, Dames, Pl de les Olles, Vidrieria, Passeig del Born, Mercat i museu del Born.   Tipus de sortida: lineal; Dificultat: fàcil.

 688 mapa

Aquesta ruta està dedicada al barri de la Ribera, un barri entranyable que, situat prop del port, acollia la majoria de les activitats artesanes i comercials de la ciutat. Això explica els noms de molts dels carrers: Mercaders, Corders, Carders, Assaonadors, Cotoners, Abaixadors, Agullers, Vidrieria, Esparteria i molts altres. El punt d’inici és la Plaça de l’Àngel, a la cruïlla amb la Via Laietana.

P1200870 1 

1, Comencem doncs a la Plaça de l’Àngel. Estem al que havia estat la porta Est de la ciutat romana del segle IIdc. Fins a aquesta porta arribava el Decumanus, que pren el nom de la línia traçada pels àugurs, d’est a oest, quan interpretaven els auspicis dels déus. Un àugur era un sacerdot romà que tenia per funció interpretar el vol de les aus o les seves vísceres, abans de cada actuació pública. D’aquí prové la paraula auguri.

P1200871 1 

2, Posats de cara a mar, a la dreta tenim el carrer de Jaume I i a l’esquerra, traspassant la Via Laietana, el carrer Princesa. La Plaça de l’Àngel s’havia conegut amb el nom de Plaça del Blat, ja que era el lloc on s’organitzava la venda del cereal. El nom actual prové del record del miracle que es diu que aquí va passar el 878, quan encara no hi havia muralla. Van voler portar les restes de la màrtir Santa Eulàlia cap a dins de la ciutat, però aquí l’urna es va fer tant pesada que no van poder continuar. L’endemà hi van tornar i es va aparèixer un àngel que va senyalar cap a l’interior de la ciutat, indicant que ja la podien entrar. Segles més tard, el 1618, en el centre de la plaça es va erigir un obelisc de marbre blau i blanc, dalt del qual hi havia un àngel de bronze en record d’aquella tradició.

3, També, la plaça de l’Àngel, era el lloc on el Consell de Cent, quan hi havia risc per la ciutat, cridava a Sometent. El Veguer sortia amb els seus homes i anaven voltant per les places amb teies enceses, llegint la proclama i cridant “via fora!” i la gent contestava “sometent!”. Aleshores les campanes tocaven a sometent i els membres dels gremis sortien amb armes i s’aplegaven a la plaça. Era la resposta de la defensa civil, la mateixa que va defensar massivament la ciutat durant el setge de 1714 contra els exèrcits castellà i francès del rei Felip V de Borbó.

 4, Creuem la Via Laietana, nom que fa referència al laietans, habitants originals de la vall. Aquest carrer es va començar a obrir el 10 de març de 1908, després d’una inauguració a la que va assistir el rei Alfons XIII, amb l’enderroc de la casa 77 del carrer Ample. Va quedar oberta totalment el 1913 i va sacrificar 85 carrers, edificis notables com la Casa Serrallonga del segle XVI o el palau del marquès de Monistrol, del segle XVII, així com també els convents de Sant Agustí i el de Santa Clara i els hospitals de l’Esperit Sant i el de Santa Marta.

 5, Entrem al carrer de la Princesa, obert el 1852 i que recorda una filla de la reina Isabel II, que duia el mateix nom que ella i que era princesa d’Astúries. Isabel II va ser coronada el 29 de setembre de 1833 gràcies a la derogació, pel seu pare Fernando VII, de la Llei Sàlica. Però el seu oncle, Carlos Maria Isidro de Borbón, no ho va acceptar i va engegar el que seria la Primera Guerra Carlista, amb el trasbals pel poble. Molts cops les guerres dels monarques han fet molt mal a la societat.

P1200873 6 

6, És un carrer comercial, amb molts comerços nous, com l’Arlequí en el número 7, a la cantonada, que, amb les màscares exposades als aparadors, aporta un ambient artesanal, lúdic i de transgressió. Ja les màscares eren utilitzades a la Grècia antiga, a Xina i al Japó.

P1200874 7 

7, Però encara es mantenen alguns magnífics i respectables establiments tradicionals centenaris (que potser duraran poc com a conseqüència de la barbàrie legislativa del Partit Popular). Al número 11 podem trobar el “Rey de la Magia” obert el 1881. Si us ve de gust, entreu-hi perquè l’interior és màgic i comprar encara que sigui un joc de cartes no es car.

P1200877 8

8, Girem pel carrer de Sant Ignasi, a l’esquerra, molt estret. Al principi es deia de Simon Febrer, després Forn dels Cotoners i va canviar de nom ja que es diu que Ignacio de Loyola, fundador dels Jesuïtes, va estar-se, com a penitent, en una cova de Manresa i finalment va entrar a Barcelona, on va viure en una casa d’aquest carrer fins que el 1523 es va embarcar. Després de la seva canonització, l’ajuntament va voler donar-li el nom al carrer on havia viscut un temps.

 9, Una cruïlla a la dreta dóna al carrer Civader, que pren el nom de Mateu Civader. Aquest prohom va fer construir un nou hospici el 1344. Els segles XII i XIII es va començar a omplir els carrers Bòria i adjacents amb negocis relacionats amb l’activitat tèxtil.

P1200878 10 Bria 

10, Arribem al carrer de la Bòria, nom que prové del llatí “boeria” (casa del bover, llogaret). En aquest lloc hi hauria hagut una torre coneguda com a Torre de la Bòria, que va donar nom al carrer. Aquest carrer anava fins a la presó medieval del Veguer, avui desapareguda, que estava al costat de la Plaça de l’Àngel i el carrer Llibreteria, que es coneixia com Baixada de la Presó. Hi havia un frase coneguda: “Anar Bòria avall” que feia referència que alguns presos els portaven per aquest carrer, fins a la presó, nusos de mig cos mentre el botxí ens anava assotant. A la presó les cel·les eren humides, fosques, sense ventilació i insanes, de caràcter col·lectiu. Els presos només menjaven el que els hi portaven els familiars o la beneficència. El carceller no cobrava cap salari i depenia del que cobrava als presos pel dret de custodiar-los.

P1200881 11 Pl de la Llana 11, Girem a la dreta cap a la Plaça de la Llana; el seu nom indica la seva antiga activitat comercial. Però també recorda un cèlebre aixecament produït el 1773, el conegut com Rebombori de les Quintes. A Catalunya mai no hi havia hagut un sistema obligatori de prestació de servei militar. Amb la pèrdua de les constitucions catalanes, ordenada per Felip V després de ser vençuts el 1714, es va imposar el sistema castellà de prestació militar obligada per lleves, a la qual cosa hi hagué una oposició total. Durant varis anys es va aconseguir que Catalunya i especialment Barcelona, quedés exceptuada de la prestació de sang. Però el 1773 es va ordenar el sorteig sense fer cas de les reclamacions. Hi havia gran alarma i agitació i el dia designat pel sorteig, el 4 de maig, es va produir una gran consternació i multitud de joves, grans i dones, van venir a la plaça. Grups de joves van es dispersar en varies direccions i uns que volien sortir pel Portal Nou van rebre trets de la guàrdia reial, amb morts i ferits, el que va acabar d’encendre els ànims. L’any següent, Barcelona no va entrar a les llistes de l’exèrcit i a la resta de Catalunya es va seguir amb el sistema anterior de voluntaris pagats.

P1200884 12 Flor del Lliri 

12,La següent cruïlla, a l’esquerra, és la del carrer Flor del Lliri. Aquí hi havia l’hostal (obert el 1444) Flor de Lliri. En una part d’aquest hostal s’hi allotjaven les dides que tenien acords amb les dones de classe alta per alletar els seus fills. Amb el temps, l’hostal va donar nom al carrer “Hostal de la Flor de Lliri”, però cap el 1860 en un canvi de plaques informatives dels carrers es va modificar i va quedar només com a carrer de Flor del Lliri. Les restes d’un punt d’arcada probablement mostres on hi havia un pas sota les cases que unia l’edifici de la dreta amb de l’esquerra.

P1200890 13 capella den Marcs 

13, La primera cantonada a la dreta hi ha la capella d’en Marcús. Aquí hi havia hagut el cementiri de pobres de la ciutat, donat per Bernat Marcús, l’any 1166. En Bernat Marcús va formar part d’aquella burgesia que a Barcelona (i a altres ciutats estat, com Gènova o Venècia) es van desenvolupar i ascendir, en contraposició als senyors i nobles que ascendien per privilegis reials i estaven vinculats a un poder no productiu (els casos d’una part de la noblesa catalana, de la majoria de Castella o els nobles portuguesos i francesos propers a la cort). Va ser el primer en tenir l’idea de crear un servei de correus, a cavall, amb rutes per Europa i al servei dels mercaders i comerciants (al marge del sistema vinculat a la cort reial), muntant un sistema de preus establerts i rutes fixes. Podem admirar la petita capella romànica que va fer construir vinculada a l’hospital que també va finançar.

P1200892  n18 Interior 

P1200895 14 Carrer Assaonadors 

14, De la capella de’n Marcús (placeta de’n Marcús) avall està al costat el carrer Assaonadors. El gremi dels assaonadors (del 1311) eren els que rascaven el pèl de les peces de pell fins a deixar-les a punt de les posteriors operacions. A la l’edifici de la cantonada hi ha una fornícula amb un Sant Joan Baptista, que era el patró del gremi. Aquest imatge és del 1958, obra de Josep Miret. L’original, del 1628, va ser destruïda el 1936 i només en van quedar els àngels que hi ha al peu de la imatge actual. Una inscripció diu: “DIENT V PATER NOSTER , I VNA AVE MARIA GVANIAN 40 DE PERDÓ”, que venia a ser un privilegi de la imatge existent. Aquest edifici és del segle XVII, però molt transformat el XVIII

P1200897 15 casa de la Custdia 15 Entrem al carrer Montcada i al número 1 hi ha el Museu del Mamut. És la primera edificació del carrer Montcada, un dels més representatius de l’arquitectura civil medieval de la ciutat. La galeria gòtica data de finals del segle XIII. Des de 1344 se sap que hi habità la família Romeu, de la qual, en Pere Romeu va ser Conseller i Cònsol de la Llotja. El 1715 va ser restaurada per en Joan Puiguriguer, el que fa pensar en la probable mort dels caps de la nissaga Romeu durant el setge de 1714, o bé la incautació dels seus béns. Actualment, l’edifici es coneix com “casa de la Custòdia” ja que va servir de refugi a la Custodia del Santíssim durant la processó del 1762 a causa d’una tempesta torrencial, tal com ho explica una làpida al vestíbul. El museu mostra un recull paleontològic relacionat amb animals de les Glaciacions.

P1200901 16 En una paret canonades 

16, En una paret de la Casa de la Custòdia encara es pot veure el sistema de canonades pel desguàs de les aigües. Eren peces de fang cuit que encaixaven les unes amb les altres, amb la particularitat que estaven vidriades per la part interior. La finalitat del vidriat interior era que llisquessin i evitessin que les rates pugessin amunt. Anys més endavant, el problema es va resoldre pel procediment del sifó a la part inferior.

P1200904 17 Almirall 

17, Tornem a ser al carrer de la Princesa. Al número 16 hi havia la llibreria Almirall, especialitzada en temes espirituals i d’ocultisme. Aquesta llibreria consta com a fundada el 16 de gener de 1733 per Joan Almirall. El 1993 l’ajuntament de Barcelona els hi va concedir la placa pels anys de servei a la ciutat. El 2011, va ser traspassada i ara és un forn. Una desgràcia més. Maya Ruiz Picasso deia, en una entrevista, que els que viuen a Barcelona no se’n adonen de la història que hi ha als carrers de Barcelona i que s’està perdent. Si voleu menjar algun pastis, encara podeu llegir la següent nota.

P1200905 18 Brunells 

18, Al número 22 del carrer hi ha una antiga pastisseria, “de les de tota la vida”, la Brunells. Cal destacar la seva especialitat: roques de Montserrat. Sembla que l’ajuntament es mou i acaba d’aprovar (març 2014) una llista de comerços emblemàtics protegits. Són uns 400 establiments històrics pels qual es suspèn la llicència de noves activitats durant un any. Amb la qual cosa s’atura de moment el brutal efecte de la norma del Partit Popular sobre la Llei d’Arrendaments Urbans que atempta contra el pervivència d’una part de la història de la ciutat. Entreu i demaneu alguna cosa per recuperar forces.

 19, Al número 37, una placa informa que hi va néixer Santiago Rusiñol. Era la casa d’una família provinent de Manlleu i hi tenien tant la vivenda com el despatx de la fàbrica de teixits. Rusiñol, que va néixer el 1861 va ser un artista polifacètic (pintor, escriptor i dramaturg) i un dels caps del modernisme. La seva obra “L’auca del senyor Esteve” recrea i presenta l’ambient d’aquest món que envoltava la seva casa natal. Avui l’edifici està tancat.

P1200908 n20 20, Uns metres més endavant hi ha un espai amb la placa Plaça de La Puntual, amb un bust del polifacètic personatge. El nom de la placa fa referència a la botiga descrita a l’obra de l’artista (L’auca del senyor Esteve).

P1200909 n21 

21, La cantonada amb el carrer Princesa llueix una de les plaques de marbre dels carrers de Barcelona. Aquestes plaques tenen història. Després que Felip V de Borbó va sotmetre Barcelona, va establir un impost especial per fer pagar la guerra a la població: un dels sistemes d'humiliació que ha patit Catalunya. Llavors la gent va esborrar els noms dels carrers, que estaven pintats a les parets, amb la qual cosa els recaptadors, vinguts de Castella, no podien saber on havien de cobrar. Va ser en aquell moment que es va ordenar que les plaques dels noms dels carrers fossin de marbre i els noms inscrits en plom a sobre la placa, per evitar que es poguessin esborrar.

 22, Tornem enrere pel carrer de la Princesa. Girem pel carrer Montcada. Al numero 10 (en cantonada amb Princesa) en una casa senzilla, amb forjats de ferro i balcó de rajoles, s’hi va fundar la farmàcia Benessat el 1598 (actualment amb el nom Mario Cerra), que jo imagino relacionat amb en Francesc Benassat i Folch que, nascut cap el 1835, arribà a ser president de la Reial Federació Mèdica i Farmacèutica de Barcelona.

P1200911 n23 

23, Deixem a l’esquerra el carrer Cremat Gran i Xic. L’aspecte permet recordar com eren els carrers de Barcelona, mentre el govern de Madrid va prohibir l’enderroc de les muralles i la construcció fora de la ciutat, època en que la densitat urbana es va fer insostenible. El nom del carrer original era Jaume Ses Fonts. Devia passar a “Cremat”, potser fent referència, segons pensa Josep Maria Espinàs, al malnom d’algun altre personatge posterior que hi va viure. Seguim pel carrer Montcada.

P1200913 n24 

24, El carrer Montcada podria exigir un llibre sencer, però aquí ens limitarem a fer una síntesi molt concreta i deixar al lector, caminant o curiós, la lectura de la vasta informació que hi ha sobre aquesta via. Al número 12 trobem una de les residències més grans del carrer. Correspon al palau del marquès de Llió. L’edifici principal té origen el segle XIII i s’organitza al volant d’un pati central molt interessant de visitar. El primer marquès va ser Josep de Mora Catà i va rebre el títol de Lluís XV de França, la qual cosa el situa, com al seu pare, en la línia de fidelitat borbònica mentre s’assetjava i bombardejava Barcelona el 1714 i això explica que continuessin vivint en el palau i no els hi fos confiscat, com va passar als defensors de Catalunya.

P1200914 n25 

25, Surt a l’esquerra el carrer Barra de Ferro, nom que segons la Rúbrica de Bruniquer (manuscrit que es conserva a l’arxiu municipal) diu: “A 22 de setembre de 1668, es pagaren 32 lliures i 12 sous per les barres de ferro que posaren a la boca de la claveguera i també per a la barrera”.

P1200915 n26 

26, Així que al número 15, a la cantonada amb el carrer Cremat Gran, hi ha el palau Aguilar. Una mansió senyorial del segle XV, amb pati de notable factura, que va passar per diverses mans de nobles el segle XIII i XIV fins que el va comprar, el 1386, Coromines-Desplà, membres de l’alta burgesia barcelonina, però 14 anys després el van transferir al mercader Berenguer d’Aguilar. Després de diverses modificacions, arribem al segle XX, quan el 1953 l’ajuntament de Barcelona el va comprar i restaurar, ja que estava molt malmès. Avui forma part, amb el palau de Castellet i el Palau Meca, del Museu Picasso.

 27, En el número 19 tenim el palau Meca, edifici de grans dimensions i pati d’estil català sense cobrir. Edifici documentat des del 1349, propietat de Jaume Cavaller, conseller en cap de l’Ajuntament de Barcelona. El XVI va passar a Josep Meca Caçador (el seu pare pertanyia a l’aristocràcia militar catalana i tenia possessions a Sabadell). El juliol de 1713, en el context de les discussions sobre la continuïtat de la guerra, quan ja Anglaterra i Àustria estaven deixant Catalunya sola davant del poder borbònic, es va declarar contrari a la guerra a ultrança i abandonà Barcelona, per anar a Sabadell. No se sap la data de la seva mort, però la vídua va vendre l’edifici el 1719 (que estava en part destruït pel constant bombardeig que havia patit la ciutat el 1714) al mercader Segimon Milans.

P1200919 n28 Palau Dalmases 

 

28, El palau Dalmases, en el número 20, és potser el de més història, que ja és dir. És del segle XVII i conserva elements del segle XV. L’any 1699 s’hi va fundar l’Acadèmia dels Desconfiats que promovia, l’estudi i promoció de la història, la poesia i la llengua catalanes. Naturalment van estar al costat de l’arxiduc Carles que defensava aquestes activitats. I lògicament, quan Felip V el Borbó va ocupar Barcelona, donat que precisament estava totalment en contra de les activitats catalanes, va dissoldre l’Acadèmia immediatament.

Durant la guerra de Successió (1711 a 1714) hi va viure Pau Ignasi de Dalmases, designat ambaixador de Catalunya a Anglaterra per parlar amb la reina Ana a la qual li va insistir en que complís el compromís que la corona anglesa havia signat de suport a causa catalana (per això a Anglaterra encara es parla del “The case of the catalans”. Actualment, al palau, sembla que s’hi fan activitats musicals.

P1200920 n29 carrer de Les Mosques 

29, Al final del carrer, surt a l’esquerra el carrer més estret, diuen, de Barcelona: el carrer de Les Mosques. En nom prové del fet que, per la proximitat del mercat del Born, aquí hi quedaven restes que atreien les mosques i altres insectes. El carrer ja no tenia mosques ni feia pudor, fins que fa pocs anys amb l’èxit de Barcelona i amb la molta gent que surt de nit, havia provocat que alguns vianants el feien servir d’urinari. Per això els veïns van demanar a l’Ajuntament que el tanqués. Hi ha una dita que diu “Fer la creu al carrer de les Mosques”, el que vol dir que si s’obren els braços en creu es poden tocar les dues parets del carrer.

  30, Girem a la dreta pel carrer Sombrerers, però ja no queden comerços de barrets. Antigament s’havia conegut com Roldós i abans com Amalrich, tots noms de família. I ens preguntem si la família Amalrich estaria relacionada amb aquell tristament cèlebre bisbe de Narbona que va participar a la creuada contra els càtars. Abad de Poblet, inquisidor, llegat papal, ha passat a la història per la frase “Mateu-los a tots, catòlics i càtars, que Déu ja reconeixerà els seus!”, durant el setge a ciutat de Besièrs, del Llenguadoc-Rosselló.  

P1200922 n31 casa Gispert 1851

31, Al número 23 hi ha un altre dels establiments històrics de la ciutat: Casa Gispert. Mestres torradors de fruits secs des del 1851. A més tenen cafè, te, espècies, catànies, melmelades,... Un plaer entrar-hi, olorar i mirar (i potser comprar, per anar menjant mentre es camina!). 

A l’esquerra tenim el mur lateral septentrional de la basílica de Santa Maria del Mar, però encara no hi anirem. A la dreta surt el carrer Banys Vells, nom que, d’acord amb Antonio Bofarull que va escriure la Guia Cicerone el 1855, fa referència a uns banys romans que hi havia.

 32, Girem a la dreta pel carrer Mirallers. En aquest carrer hi havia nascut Pi i Maragall el 1824 que va ser el primer President de la Primera República d’Espanya el 1873. Va perdre popularitat quan va mantenir que no s’havia de lluitar i calia donar la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. També es va oposar a la guerra contra els Estats Units. Els partidaris de la guerra van provocar milers de morts i al final totes les “províncies” espanyoles d’ultramar van resultar independents. Una dada històrica: ¿qui es va aixecar contra Espanya, els indis originaris? No, van ser els fills dels espanyols que ja estaven farts de l’espoli que es produïa des de la capital d’Espanya.

P1200927 n33 

33, Al segle XV els fabricants de miralls formaven una confraria però no van a disposar d’un gremi propi. Al número 7 del carrer, al quart pis, s’hi havia format un oratori especial, on s’hi exorcitzaven els endimoniats i embruixats. Segons diuen (i ho recull en Joan Amades) mossèn Jacint Verdaguer hi anava. Els malalts es posaven al davant de l’altar i començava la cerimònia, a les fosques i amb espelmes enceses. En un moment donat, entre les oracions i exorcismes, els dimonis s’amotinaven i el pacient s’excitava i sacsejava desesperadament. L’audició era llarga i dura, fins que acabava. Probablement d’aquest aspecte místic de Verdaguer, en devien resultar els “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions”.

 34, També hi ha qui creu que hi va néixer Agustina Saragossa i Domènech el 1786, l’heroïna coneguda com Agustina d’Aragó (se sap és que va ser batejada a Santa Maria del Mar). El 1802 es va casar amb Joan Roca, militar, i en la Guerra del Francès (també coneguda com Guerra de la Independència, a Espanya) van anar a viure a Saragossa. Era filla de Pere Joan Saragossa i Raimunda Domènec, fills de Fulleda (Lleida).

 35, De l’esquerra ve el carrer Grunyí, que també s’havia conegut com Gruny i que no està clar el seu origen. Abans s’havia conegut com carrer d’en Girona i fa anys, segons les Cròniques de Víctor Balaguer, hi havia una casa amb un portal on es veia una pedra que tenia gravada la frase “Peine pour joie” (“patir per poder gaudir”). Es tracta de la bonica i melancòlica divisa de Pedro de Portugal, el Condestable, al qual Catalunya li va oferir el tron, que era nét de Jaume II d’Urgell, el més legítim successor com a sobirà de Catalunya i de la Corona d’Aragó, en època del Compromís de Casp. El 1464 el Consell de Cent de Barcelona el va proclamar, però amb la guerra contra Joan II, no se’n va sortir.

 36, Arribem al carrer dels Vigatans, que vol dir els habitants de Vic. Els vigatans van ser dels primer en proclamar l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei, en oposició al borbó que ja es veia que anava d’absolutista. Quan Carles va desembarcar a Barcelona, molts vigatans havien vingut a la ciutat per fer costat al nou rei, a la ciutat i a les constitucions del Principat de Catalunya. Es creu que d’aquells dies ve el nom d’aquest carrer.

P1200928 n37 

37, A la cantonada ens hem de fixar en una cara d’una dona esculpida. Es tracta d’una carassa. Les carasses eren símbols que es posaven a sota dels balcons de les cases on es practicava la prostitució a l’edat mitjana. El segle XIII l’activitat la estava regulada per llei i subjecte a llicència reial. Però en setmana santa havien de tancar i per distingir-se havien d’anar vestides sempre amb vestits de tons vermells. Amb els anys, el canvi de propietaris provocava que les destruïen (ja que no volien tenir al seu balcó aquest símbol). Aquesta és de les poques que queda i està al cantó perquè quan es va reconstruir l’edifici, es va treure de sota del balcó que la tenia.

 38, Girem a l’esquerra per Argenteria. Aquest carrer era on vivien i treballaven els argenters, que formaven un dels gremis de més prestigi des del segle XIII. Aquesta és la raó per la qual el carrer del Mar canviés de nom per l’actual d’Argenteria. Hi havia confraries o gremis d’argenters a Barcelona, Girona, Vic, Perpinyà, Lleida, Tarragona, Tortosa, València i Palma. El gremi de Barcelona, estava en un petit eixamplament conegut com Placeta de l’Argenteria. El gremi de Barcelona va ser dels més antics en obtenir l’autorització del rei Joan el 1381. Cada gremi disposava del seu punxó identificatiu, que coincidia amb la ciutat. La marca del punxó, estampada pels cònsols de la confraria, transmetia la garantia de la llei del material.

 39, Baixant trobem, al número 37, el restaurant Senyor Parellada, un establiment referent de la cuina catalana de tradició popular. A quasi 200 anys era una casa de viatgers, propera a l’estació del tren i al port, on s’oferia hostatgeria, banys i passatges per els vaixells que anaven a Amèrica. Ara, amb els anys, ha canviat i els preus han pujat a mida que la decoració interior era cada cop més rica.

P1200930 n40 

40, A la dreta hi la placeta de Jacint Raventós i Bordoy, amb un bust de bronze en una de les parets. Va néixer el 1883 i exercí com a metge des del 1904. Va ser un dels pneumòlegs més destacats de Catalunya. Va dirigir el dispensari antituberculós de l’Hospital Clínic, des d’on va introduir el pneumotòrax a tota la península ibèrica.

41, Al número 19 hi ha un establiment fantàstic: Cafés El Magnífico, que es va posar en marxa el 1919, aviat farà cent anys. Salvador Sans és el tercer en la nissaga familiar de torradors de cafè. En la dècada dels 80 s'incorpora en el negoci impulsant la venda de cafès per orígens, convertint a Cafès El Magnífic en el primer establiment a nivell nacional dedicat a la venda d'aquest tipus de cafès i introduint per primera vegada cafès d'alta gamma com el “Jamaica Blue Mountain”, “Puerto Rico Yauco Selecte”, “Hawaii Kona”, així com una cuidada selecció de cafès d'excel·lents finques procedents de qualsevol país. Entrar i olorar és un plaer.

 42, Ja som al final. Ara tenim la façana de Santa Maria del Mar al davant, però abans girem a la dreta i de seguida a l’esquerra. Entrem al carrer Plegamans. Aquest carrer primer es deia Marimon i després va canviar a l’actual, però fa referència al mateix personatge: Marimon de Plegamans, personatge de família il·lustre que tenia casa en aquest carrer i era fill del noble Dalmau de Plegamans, capità general el 1151 de l’exèrcit del sobirà de Catalunya, Ramon Berenguer IV.

 43, A la dreta surt el passatge de Cap del Món. Què vol dir, què aquí comença el món? No he trobat cap informació d’aquest curiós nom per un carrer. Alguna opinió d’algun company és que potser es podria relacionar amb “Cap d’Amunt” (en contraposició de Cap d’Avall).

 44, Arribem a la cruïlla. A la dreta tenim el carrer de Canvis Nous. Des del segle XIII el comerç era tant potent que hi havia monedes de molts llocs del món i per això estaven els canviadors, que eren els mercaders experts en totes les monedes i les canviaven per facilitar les operacions comercials. Tot i amb això hi havia conflictes per les diferencies de pesos i llei de ‘or i plata, per això a Barcelona es va establir, el 1401, la Taula de Canvi i Dipòsit que tenia efecte sobre les diverses nacions de la Corona d’Aragó.

P1200940 n45 

45, També hi ha el carrer Consellers, com homenatge als que ho van ser de Barcelona. El Consell de Cent era una institució de govern de la ciutat de Barcelona que va funcionar des del segle XIII fins al XVIII. Va ser abolida el setembre de 1714 per ordre de Felipe V.

46, Girem ara en direcció a Santa Maria del Mar. De cara el carrer d’Anisadeta, que al·ludeix a l’antiga taverna que ja estava aquí el segle X (la Nisadeta) i que devia desaparèixer fa anys.

P1200943 n47 Caputxes

 47, A l’esquerra el carrer de les Caputxes. És potser el carrer curt més representatiu dels segles medievals. Conserva uns porxos amb pisos que sobresurten i passen per sobre del carrer. La majoria de les cases d’aquest barri tenien, fins a principis del segle XIX tenien voladissos de fusta per eixamplar l’espai útil de les cases en uns anys que la ciutat estava comprimida i tenia prohibit (per ordre de la corona espanyola) construir a l’exterior de les muralles. Així devien ser molts carrers d’una ciutat obligada a viure tancada en sí mateixa, en una estratègia més d’humiliació per part del rei Felip V (d’això només fa menys de 3 segles). Un edicte de l’ajuntament del 1823 va manar que s’enderroquessin. Antigament era coneguda com Caputxers, perquè hi vivien els fabricants de caputxes.

P1200944 n48 Sta maria del Mar 

48, Tenim ja al davant la façana de la basílica de Santa maria del Mar. Deixem al visitant la investigació d’aquesta gran obra i de la seva història. Construïda en només 55 anys (1329 a 1384) està considerada l’església més perfecte del gòtic català. Es coneguda com la catedral de la Ribera. Com a curiositat cal saber que al contrari com passa amb la majoria dels grans temples, que van ser construïts amb els diners dels reis, aquesta església es va aixecar amb les donacions (o amb el treball personal) dels comerciants i mercaders del barri. Aquesta col·laboració es pot veure reflectida amb les dues figures que hi ha a la porta principal.

P1200946 Fosar de les Moreres

 49, Pel carrer de la banda de mar hi ha una plaça històrica i de gran contingut emotiu pels catalans: el Fossar de les Moreres. Aquí és on es van enterrar, en fossa comuna, molts dels caiguts en la defensa de la ciutat, enfrontada a Felip V en defensa de les llibertats de Catalunya. Aquest és per tant un lloc de respecte que concentra les emocions d’aquell setge (1713 i 1714). Durant l’època de la dictadura de Franco, l’alcalde Porcioles va deixar que es degradés i es feia servir com aparcament, que no deixava de ser una altra humiliació més (d’això només fa uns 50 anys). Mort Franco es va portar a terme la remodelació. Ara es pot veure un peveter amb la flama eterna i els versos de Frederic Soler “Pitarra”: “Al fossar de les moreres/ no s’hi enterra cap traïdor/ fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor”. Un lloc amb un important valor simbòlic.

 50, Passem pel curt carrer de Malcuinat, que primer s’havia conegut com de la Saboneria, després de l’Ase Mort i ara el que ja te des de l’edat mitjana i que correspon a un plat que es servia als mariners i altres mercaders amb pocs recursos. Només en podia cuinar en aquest carrer i al bordell. Per sobre d’aquet carrer hi havia l’arc que unia el palau reial amb Santa Maria del Mar.

P1200949 n51 Pl Olles 

51, Estem a la Plaça de les Olles. Al número 9 hi ha la Casa Calicó, original del 1850 i que ven tota mena d’articles de pesca, probablement la més completa de Barcelona. És una plaça tradicional amb edificis dels segles XVIII i XIX, però que presenten una imatge harmònica.

 52, Girem a l’esquerra pel carrer Vidrieria. En el número 6, encara no fa massa anys, hi havia la botiga de vidres més centenària de Barcelona (Can Grau) amb dotze generacions de vidriers. També ara el vent de la modernitat i de l’èxit turístic de Barcelona, se l’ha endut i el local està ocupat per un restaurant.

 53, Ja estem al Passeig del Born. Des del segle XIII (la primera referència documentada és del 1372) aquest era un indret públic on s’hi celebraven tornejos i justes amb finalitat d’exhibició, festes populars (com els carnavals), religioses (processons), actes de la inquisició i fires comercials. Cap el segle XVIII les activitats estaven exclusivament dedicades a activitats mercantils. Els tornejos per part dels cavallers i les competicions amb ballesta per part del poble tenien la finalitat de mantenir l’experiència en les armes pels casos que calgués combatre.

P1200955 n54 

54, De les finestres que donen al passeig (que originalment era una plaça més ample) gaudien de les festes els seus ocupants. La casa del número 17, molt ben restaurada, és un exemple de com devien ser els palaus que hi havia el segle XIV. Les altres van estar reformades o construïdes un altre cop, després que rebessin l’impacte de centenars de bombes durant el setge per part de les tropes borbòniques entre 1713 i 1714. És conegut com la casa Meca i imagino que s’ha de tracta de família relacionada amb els del palau Meca del carrer Montcada. La restauració és del 1965.

 55, A la plaça hi ha un conjunt escultòric de Jaume Plensa format per un cofre i quatre bales de canó. El cofre fa referència als que els gremis dipositaven a l’església gremial, on guardaven els elements més valuosos.

P1200961 n56 La Seca 

56, Entrem un moment al carrer Flassaders. Ens apropem al edifici que havia estat la Seca de Barcelona (seca= nom àrab equivalent a “moneda”) i que era on s’encunyaven les monedes des de l'edat mitjana. Tal com explica en Josep Maria Espinàs, qualsevol particular o entitat podia presentar-se a la Seca amb plata o monedes i la fàbrica li tornava en moneda corrent, cobrant-li una comissió.

 57, Al final del passeig arriba per l’esquerra el carrer del Rec. Disposa d’un excepcional conjunt de cases gòtiques amb columnes prismàtiques de suport dels primers pisos. Un carrer amb cases i botigues de molt color, que potser volent reivindicar un passat que va ser molt més fosc. El nom prové de l’existència del rec (riu o riera) (construït el segle X) que baixava per aquest carrer i alimentava diversos molins, per aquesta causa inicialment era coneguda com el carrer dels Molins de Mar. Cal imaginar que en una població densament poblada, el color de l’aigua devia ser força desagradable, com ho devien ser els aromes que deixava anar.

P1200957 n58 Born

58, Arribem al davant del mercat del Born. El creixement del barri de la Ribera va entrar en lleu decadència a finals del segle XVI, en reduir-se les activitat comercials per mar. La decadència va ser absoluta el segle XVIII, després de la victòria de Felip V, que va decidir destruir una bona part del barri per construir la Ciutadella. Mirem l’entorn i imaginem centenars de petites cases senzilles i l’angoixa quan van rebre l’ordre d’enderrocar-les ells mateixos, sota greus penes en cas de no fer-ho i sense cap mena d’indemnització. Aquell primer rei de la família dels borbons va ser brutal per aquest barri.

P1200963 n59 59, El gran edifici que veiem és de finals del segle XIX i va afavorir la recuperació del creixement. Havien passat 20 anys des de la inauguració del mercat de les Halles, a París, i aquest del Born va ser el primer mercat en ferro i vidre cobert de Barcelona. Cal destacar la inspiració modernista del seu disseny. El mercat va ser traslladat fa anys als afores de Barcelona (Mercabarna) i després de moltes discussions ha acabat sent un espai museïtzat que permet veure i comprendre la vida d’aquells inicis del segle XVIII, ja que s’han posat al descobert els fonaments d les cases que els habitants es van veure obligats a destruir l'any 1714... això sí, amb el dret a emportar-se les pedres!

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6901840

Altres rutes per Barcelona:

Plaça Catalunya a l’Ateneu: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/324-barcelona-placa-catalunya-a-l-ateneu

Ruta Raval Nord: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/351-barcelona-raval-nord

Barri de Gràcia nord-oest: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/377-barcelona-barri-gracia-nord-oest

Barri de Gràcia centre-sud: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/585-barcelona-ruta-urbana-barri-gracia-centre-sud

Les Rambles: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/751-barcelona-ruta-urbana-rambles

Barri de Sarrià, centre: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/787-barcelona-ruta-urbna-barri-de-sarria-centre