(Garraf) Ruta el 6/04/2014; 11 km; +141 -141; 3,5 hores. Excursió organitzada per Els Xulius amb el següent itinerari: Sant Pere de Ribes, camí de Can Bruguera, Can Girona, pla de l’Agutzilet, Vilanoveta, Can Vidal, Masia Xoriguera, Can Jové i Ribes. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1895 va començar la guerra de la independència de Cuba, i la seva evolució va obligar a molts catalans a tornar. Va estar encapçalada per José Martí, fill del valencià Mariano Martí. L’aixecament contra la corona espanyola no va ser dels indis, dels habitants originaris, sinó dels fills d’espanyols i criolls que estaven tips de l’explotació de recursos des de la metròpoli. A l’Estat espanyol sempre li ha passat el mateix.
El punt de trobada i inici d’aquesta caminada popular és al davant de l’església de Sant Pere, temple que va ser construït amb l’aportació econòmica de la família Marcer de Can Coll. Es va inaugurar el 1910 després de 5 anys d’obres dirigides pel mateix Sr. Marcer. És d’estil neogòtic i construïda amb ciment armat i pedra artificial. Destaquen, especialment, les dos grans campanars que contenen quatre campanes i que li donen un aspecte força especial i gens habitual en els temples dels pobles catalans. De fet els campanars de l’església, vistos de lluny, semblen fins i tot desproporcionats pel que devia ser el poble aquell principis del segle XX.
Hem sortit per l’avinguda de l’Onze de Setembre, després hem creuat la riera de Ribes i passada l’escola de La Riera, hem seguit pel sender que va mirant els plans de Can Coll. Aquests prats són de la gran masia de del mateix nom, que va ser propietat de Francesc Marcer Oliver, el qual es va fer-se càrrec de la construcció de l’església nova, des d’on hem començat la caminada. Francesc Marcer, com molts altres que van marxar per buscar fortuna a Cuba, va tornar ric. Però nosaltres seguim endavant i no passarem per davant d’aquella gran masia i deixarem més endavant la pista i terrenys del club d’aeromodelisme sempre seguint la riera de Ribes.
Al pla de l’Agutzilet veiem la pedrera Pedroell. Portem una hora caminant, hem fet 5 km i fa poc hem passat pel davant de l’antic accés a l’Autòdrom. Va ser una iniciativa de Francesc Armengol, qui va ser el promotor del Terramar. Va aglutinar un grup financer, presidit per Joan Pich i Pon, l’alcalde de Barcelona (del 1935) que es va fer famós per les seves relliscades verbals (que la gent en deia “piquiponades”) i que va fer construir l’edifici de la plaça Catalunya de Barcelona, que presenta uns templets culminants amb uns amorets (en parlo a la crònica http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/280-barcelona-ruta-placa-catalunya-a-l-ateneu). La obra de l’autòdrom es va inaugurar l’octubre de 1923. La pista permetia agafar una velocitat de 180 km/h, la qual cosa indica que van ser uns avançats al temps, però aviat va ser insuficient d’acord amb l’evolució de la potència dels motors i va tancar. Després s’hi va instal·lar una empresa fabricant de cotxes (la Nacional Sitges), però tampoc no va tenir èxit. Actualment, al centre hi ha uns horts i no s’hi pot entrar. La pista es va escardant de mica en mica i les herbes hi van florint.
Per cert, no m’he de deixar que el dia de la inauguració de l’autòdrom es va organitzar una esclat de petards que es va fer coincidir amb la primera barrinada de la pedrera, la qual cosa va causar molta sensació.
Just quan hem passat la carretera hi ha la masia de Can Girona, des d’on surt un caminet que porta fins al turó de Miralpeix (104m) on hi ha una torre en ruïnes i que consta documentada el 1057. Aquesta torre de defensa va ser saquejada i reforçada el segle XII i va seguir dempeus sent de domini episcopal fins el 1411.
Ja hem començat a girar i passem pel bosc de Vilanoveta, on hi ha un espai de lleure amb taules, bancs i llocs per fer foc. Fa poc hem deixat a la dreta la urbanització Els Cards, amb tots els carrers que tenen nom de varietats de raïm: Mistela, Ull de llebre, Xarel·lo, Ratafia, Garnatxa i Carinyena. Aquí, a la pineda, ens aturem una mica per poder esmorzar. Fins aquí hem caminat una mica menys de 7 km d’aquesta caminada que es fa a un pas assequible per a tothom.
Arribem a Vilanoveta, al sud del nucli de Ribes, indret ja esmentat en documents del segle XVI, encara que probablement sigui molt més antic i que s’hagi ampliat als voltants del primitiu nucli de la masia que actualment encara presenta la gran torre quadrada. Passem pel carrer flanquejat per un conjunt de cases que aporten una gran tranquil·litat i al fons es veu la torre, inconfusible, de Can Vidal. Sembla que va propietari Antoni Vidal, pagès i batlle del lloc. La torre forma un pont amb la casa, per sota del qual s’ha de passar. És un indret de força interès.
Passem la carretera C-246a i enfilem el passeig, flanquejat per grans xiprers, de la gran finca dels Solers d’inicis del segle XX, de gran importància i que durant uns anys va ser la seu del Gran Casino de Barcelona, fins que va ser traslladat a la ciutat comtal, al costat del port Olímpic.
Ens apropem al magnífic edifici de Can Xoriguera (també en diuen Xuriguera), que vol tenir un aire de castellet i és de factura modernista en la qual destaca la torre dalt de la qual hi ha un pinacle de rajoles vidriades. Ara bé, tant la façana, com les finestres, o les cobertes, columnes i altres elements decoratius integrats en la construcció el fan un edifici presentat a l’admiració. És una obra del 1913, quan tota la vall s’estava omplint de grans cases construïdes pels que tornaven de Cuba, tot i que no era el cas del propietari d’aquesta masia.
El lloc era ocupat per una masia des del segle XIII, on sembla que està documentat un propietari de nom Arnau Xoriguera, que era síndic del municipi de Sant Pere de Ribes. El segle XVI i XVII ja que hi consten els Puig de Xoriguera i més endavant va passat als Mironet. Xoriguera és un llinatge que l’Alcover-Moll el situa a Agramunt, Calaf, Montornés, Jafra, Prat del Rei i altres indrets. També sabem que és un topònim que correspon a uns cingles situats als voltants del Canigó, on hi abunden els esparvers o xoriguers. Xoriguer seria, doncs, l’ocell, el falcònid i xoriguera seria l’indret on nia. Un company de la caminada em feia referència a l’insecte petit i pla, de pinces llargues, que es diu xuriguera i també es conegut com papaorelles (en castellà “tijereta”). Segons Pau Roig Estradé, del 1759 al 1796 en van ser masovers els Giralt i quan es va fer la construcció que ara podem gaudir la propietat estava en mans de la família Soler de Vilanova. Actualment es lloga per fer-hi festes i casaments i li han canviat el nom pel de Clos la Plana. Personalment em sembla de mal gust desnaturalitzar les coses eliminant el nom històric, especialment quan la història ve del segle XIII.
Deixem a l’esquerra la masia els Cocons, actualment utilitzada com a casa rural. D’acord amb el que diu Nuria Martí (a l’article de l’Altaveu de Ribes), aquesta masia ja està documentada el 1700. Al seu celler s’hi conserven dues premses de vi amb finalitat ornamental, ja que no es fan servir, però són un record d’aquelles èpoques, probablement abans de la fil·loxera, en que bona part del poble vivia de la vinya. Un cocó és un clotet que es forma sobre les pedres i on s’hi diposita l’aigua de la pluja o bé quan hi puja el mar, produït per erosió de la pedra calcària. Probablement el nom de la masia prové d’un topònim, doncs, on hi hauria unes pedres llises amb cocons, pels voltants de la seva ubicació.
Arribem a Can Jové. Aquesta masia és també una de les més antigues i afortunadament els seus propietaris la mantenen en perfecte estat. També ara he llegit el que explica Núria Martí (Masies i masovers de Ribes, 2013) que recomano perquè és una forma perfecte de fixar la memòria que, en altre cas, s’aniria esvaint amb els anys. Els propietaris de Can Jové provenien de la branca dels Roig i Punyet. Després va ser la família de Sever Roig i ja fins a l’actualitat els Roig Vilardaga. Era casa veïna de Can Fontanals, que ha quedat una mica abans i de Can Feina, totes les quals es prestaven ajuda mútua en època de verema. És força interessant la conversa que la Núria manté amb la Maria Robert Vidal en el llibre esmentat.
I així tornem una mica després a creuar la riera de Ribes i entrem al poble un altre cop, per acabar la caminada d’avui.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6500766