(Garrotxa) Excursió setembre 2012 a la Vall d’en Bas. Avui he anat des de Sant Privat d’en Bas (542m) fins al Salt de Sallent i després cap a Santa Magdalena i la Mare de Déu de les Olletes. Un total de 16 quilòmetres, amb uns desnivells de + 882 i – 882 metres. Ha suposat unes 5 hores llargues.

NOTA A LA DIFICULTAT: Són tres trams: 1) Pujada al Salt de Sallent per les Escaletes molt dret i si està moll rellisca i per tant no recomanable per fer-ho de baixada. 2) Fins a ta Magdalena: planer però cal posar atenció al mapa i al gps i a l’orientació i intuïció. 3) Baixada per les Olletes: també dreta. Conclusió: moderat. Si tens problemes amb els genolls, busca una altra excursió.

NOTA AL TRACK: La densitat de bosc fa que la recepció no sigui prou precisa, especialment a la baixada, però no té problema: cal seguir el camí, que és evident, així com els senyals grocs. 

Mapa Perfil

TAL DIA COM AVUI, del 1484, Pere Joan Sala va ser qui va encapçalar l’alçament de Mieres, aquí a la Garrotxa, dirigint una host de pagesos remences contra la host reial de Gilabert Salbà, que intenaven confiscar els béns del pagesos que es negaven a pagar els drets dels senyors

P1140199 St Privat den Bas   Abans de començar passo sota l’arc d’accés a la plaça Major de Sant Privat d’en Bas. Es tracta d’un grup reduït però magnífic amb l’església i el conjunt de cases que envolten la plaça. L’antic municipi comprenia la vila del Mallol, Puigpardines, Cirera i Pocafarina, així com la masia i el bosc de Verntallat (la masia ja l’he vist en sortir de Les Preses i en parlaré al final).

L’indret esta documentat des de l’any 904, per un document del rei carolingi Carles el Simple que cedia aquestes terres a Teodosi,vassall seu. En aquest antic document, la vila era coneguda com Vila Vella. Uns anys després apareix en l’escena Bernat Tallaferro que, el 1017, cedeix l’església de Sant Privat a la col·legiata de Besalú. Els anys passen i ens assabentem que hi ha un vescomte intrús, precisament el d’en Bas, que a través del seu fill (Pere de Cervera) torna a cedir l’església, aquest cop al priorat de Puigpardines.  

P1140201 Inici pista a Els Pins 

Finalment, començo la caminada a l’aparcament al davant del poble, on una pista asfaltada i tranquil·la duu fins a l’àrea de picnic d’Els Pins. Aquest tram, fins a Els Pins, es fa tant d’anada com de tornada. Hi ha també la possibilitat d’arribar en cotxe fins a l’àrea de picnic i començar a caminar allà mateix.

 

P1140202 El Gurn 

 

 

 

 

He anat pujant per la pista en aquest dia boirós que durarà fins al final. Cal seguir tota l’estona la pista que va per la riba esquerra del riu Gurn. Al final s’acaba la pista asfaltada. A l’esquerra un camí porta fins a Can Turó. A la dreta es veu l’esplanada i els bancs i taules de l’àrea de picnic. Aquí, de cara, la pista segueix de terra.

 P1140206 Crulla a decidir 

 

 

 

 

Uns metres més endavant hi ha la cruïlla que permet dues alternatives. A l’esquerra es puja al Salt de Sallent pel camí dels Matxos i de cara es continua per anar a buscar el Camí de les Escales. El primer, com es pot endevinar, és més suau i fa més llaçades. El segon, que és el que jo faig, anirà més dret, molt més dret i vertical.

P1140210 Cam senfila

 

 

 

 

 

 

 

El sender, pedregós i dret, que justifica el nom de camí de Les Escales, es va enlairant i la suor es va notant. Per aquest camí no es recomana baixar si ha plogut o bé hi ha molta humitat, ja que aleshores pot relliscar una mica.

 

 

 

 P1140214  El salt de Sallent sense aigua    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Començo a veure la paret del Salt de Sallent, gris i vertical, però sense ni una sola gota d’aigua. El camí continua vertical amunt i amunt, graons a graons, pedra a pedra. Es puja bé. El nom de Sallent prové de les caigudes d’aigua a partir de penya-segats, cingles o parets dretes. Prové del llatí “salient-em”, participi del verb “salire” (saltar). El topònim que dóna nom al lloc que ara estic admirant és, doncs, un nom repetitiu ja que “salt” i “sallent” volen dir la mateixa cosa.

 

P1140212 Pas amb corda 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En un moment donat, una corda lligada en un ferro clavat en una roca d’uns tres metres aporta una mica (poca) d’aventureta: plís plas, tres o quatre passes i ja soc a dalt: no té cap dificultat, però fa bonic.

 

P1140216 Mas de Sallent 

 

 

 

 

 

 

 

He arribat dalt del tot. L’espai s’aplana i trobo un pal amb informació: cap aquí Vidrà, cap allà el Salt de Sallent. No queda gaire clar. Miro el mapa topogràfic i al final decideixo seguir un rètol de fusta vell que diu “Mas de Sallent, 3 minuts”. Potser ho podré consultar a algú. El caminet que m’hi duu és evident que és un sender fet pel bestiar i jo penso: si hi ha animals potser hi ha gent. Quan hi arribo veig que el mas està en obres i no hi ha ningú. Passo per la seva esquerra i allà mateix hi ha la pista que hi arriba. I a la pista... un senyal groc! Ja està, suposo que aquesta ha de ser la pista que m’ha de dur cap a la que va a Santa Magdalena. La segueixo amb decisió.

 

P1140221 Fageda boirosa Una enigmàtica fageda envolta la pista. Camino per uns indrets que són el resultat d’una fossa tectònica inclosa entre un complex sistema de falles. Aquest sistema presenta una evident diferenciació morfològica entre el massís i serres del Puigsacalm i la plana d’en Bas.

 P1140222 Racons humits 

 

 

 

Sembla que, a l’inici del quaternari, tot el territori fou ocupat per un llac interior derivat de les colades basàltiques dels volcans d’Olot. Els racons humits sovintegen. No veig ningú més, fins que no arribaré a Santa Magdalena.

 

 

 

P1140224 Per fi a Sta magdalena   

 

 

 

 

 

 

M’ha cridat l’atenció que he anat trobant rètols, però sempre indiquen “a Sant Privat”. Hi ha diverses maneres de baixar-hi, però els rètols no discriminen i només indiquen el destí final. Finalment ¡sorpresa!, un rètol que sí que indica la direcció de santa Magdalena.

P1140226 Sta Magdalena del Mont 

Cinc minuts arribo al santuari de Santa Magdalena del Mont, al mig d’una boira que quasi no em deixa veure res. He passat fa poc minuts un senyal que indicava, a ma dreta el camí cap el Puigsacalm. El santuari, del qual es conserva l’església d’estil romànic, havia estat un antic priorat de canonges regulars augustinians, dedicat a Sant Corneli i a Santa Magdalena, del qual hi ha informació des de finals del segle X.

P1140228 Campanar desdanya 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estava sota la protecció dels comtes de Besalú. Entre les donacions que va fer Bernat Tallaferro al monestir canonical de Besalú, l'any 1000, figura aquest priorat amb les altres esglésies que hi havia en aquell indret. El priorat va ser abandonat al segle XVI. Part dels edificis annexos van estar restaurats i transformats en un refugi de muntanya. Al costat de l’ermita hi trobem el refugi Emili Triadú, que havia estat una antiga masoveria. Per a utilitzar-lo cal posar-se en contacte amb l’ajuntament.

 Torno en enrere, després d’esmorzar una mica, fins al punt on cal baixar dret per la dreta. El camí és evident i de tant en tant hi ha un senyal groc. Però és força dret.

P1140230 MD de les Olletes 

Una bona estona després arribo al santuari, excavat a la roca, de la Mare de Déu de les Olletes, nom que prové dels forats que hi ha a les roques del voltant. L'edifici actual és del 1855, sota el grau de les Olletes, damunt els cingles de les Olletes.

P1140232 Interior cova 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S'hi conserva una imatge de marbre policromat inacabada; és dels segles XVI i XVII, i, segons la tradició, es tracta d'una marededéu trobada. En resum, es tracta d’una antiga i petita capelleta que rebia tantes corrues de devots que va propiciar entre 1855 i el 1895 l’excavació d’una balma encara més gran a la roca viva de la muntanya, quedant a cinc metres d’alt per vuit de fondària i 4 d’amplada. Una imatge d’alabastre de la verge reposa al seu interior, i a la part superior de la reixa de l’entrada hi ha forjades unes olles petites que han donat lloc al nom d’aquest santuari. A pocs metres de la capella un caminet ens apropa a la font de les olletes.

 

P1140233 Olletes

 

Arribo finalment i després de tanta baixada, al mas de Can Turó, que és actualment un restaurant. Poca estona després i havent tornat per la pista asfaltada de primera P1140237 Can Turhora del matí, torno a ser a Sant Privat d’en Bas. Toca prendre el cotxe i anar a dinar. Mentre baixo deixo Puigpardines a la dreta, que tenia el monestir del segle XI que fou destruït pels terratrèmols del XV. Avui, com a senyal, queda l’església de Santa Maria. Sant Privat, Puigpardines, Joanetes, La Pinya, Els Hostalets i el Mallol, són el conjunt de pobles que formen el municipi de La Vall d’en Bas, creat el 1968.

P1140238 St Privat 

Ja en direcció a Les Preses, poso una mica més d’atenció en la gran masia que hi ha a l’esquerra. Destaca l’espadanya del campanar de la capella. Es tracta del mas de Verntallat i la capella esta dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Es tracta d’una antiga masia força i casa aloera que fou la possessió de la família Verntallat. Cal recordar que Francesc Verntallat fou cabdill dels remences i fou anomenat vescomte d’Hostoles pel rei Joan II. Els camps de conreu que l’envolten encara eren, a inicis del segle XX, el bosc de Verntallat, de grans roures.

Si algú vol accedir a la ruta per a gps, clicar:                                        http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3400051